NTSF:SD:SUV::

Recordeu la fabulosa Garth Marenghi's Dark Place? 

Per si us fa mandra clicar el link, us diré que era una sèrie d'una sola temporada que parodiava tots els clixés de les sèries dels 80. Tots. Però amb les seves pròpies armes, des de les seves entranyes, amb els mateixos mecanismes narratius. Una obra mestra de la comèdia.

Aquella era anglesa, i ara n'acabo de descobrir una d'americana que parodia el gèner d'action thriller dels darrers anys. Una barreja que va de 24 (sobretot de 24) a CSI, NCIS o Bones, passant fins i tot per Minority Report i Medium.

La sèrie, si bé no és tan rodona com DarkPlace, és força divertida. Perquè a més és curta. Cada episodi no sobrepassa dels 15 minuts de durada, i les trames argumentals són d'allò més delirants.

I ara ja em perdonareu que no hagi dit el títol abans, tot i que encapçala el blog:

National Terrorism Strike Force: San Diego: Sport Utility Vehicle: :

També coneguda com a 

NTSF:SD:SUV::

L'arc argumental és senzill:

La Unitat Antiterrorista de San Diego, comandat per Kove (una dona gran amb un tapat a l'ull i de caràcter irascible), ha de combatre tots els perills que amenacen la seguretat dels Estats Units. El líder carismàtic, el Jack Bauer/Horatio, n'és l'exmarit Trent Hauser, un paio astut a qui no li costa gens disparar la seva arma contra qui calgui. L'acompanyen Alphonse (el negre lleial), Piper Ferguson (la noia amb caràcter per alhora innocent), Sam (el geek que no pot faltar), SAM (un robot) i la forense rossa i ben formada Jessie Nichols (que no és ni més ni menys que Rebecca Romjin).

Els perills van des d'una beguda mortal, anomenada Cabeza Demente, que torna borratxos de per vida als universitaris que la beuen i els fa esclatar quan en prenen massa, fins a la delirant història d'un dofí assassí que s'acarnissa amb les parelles que fan footing per la platja. En el camí, hi trobarem infiltrats, traïcions, morts estúpides, ninjes, més morts estúpides, tirotejos, perruques impossibles, tickets de loteria que serveixen per pagar rescats, encara més morts estúpides, ulleres de sol amunt, ulleres de sol avall i cameos a cada episodi.

NTSF:SD:SUV:: és una xuminada que va néixer a internet i es nota. Però potser per això mateix també és d'agrair trobar-se una sèrie amb què et pots pixar de riure (i jo m'hi trenco), els episodis de la qual siguin tan curts que els puguis veure en qualsevol moment.

Heu d'anar amb cura, però. NTSF:SD:SUV:: desmonta qualsevol visionat posterior de les sèries que parodia. Us asseguro que no tornareu a veure cap d'elles sense imaginar-vos a Trent Hauser cridant histèric No tinc temps per no tenir temps!.  

Això és el que passa quan fitxes criatures de l'Avern

Si ja es veia a venir que, amb Chtulu jugant de Leviathan, tard o d'hora algú prendria mal.

La Zona Merda

Ara que els ajuntaments van escurats, després de recaptar per la Zona Blava i la Zona Verda, arriba la Zona Merda. Per una mica més d'una unça de coure l'hora, els pidolaires poden estacionar els seus carrets a les zones habilitades. Atenció, que el coure és la divisa del segle XXI.

Els assassinats invisibles

És un tema molt seriós, i no entenc per què els mitjans de comunicació no hi dediquen més minuts. O pàgines. O links. O el que sigui que dediquin a l'actualitat els mitjans de comunicació.

Cada dia, el Dr. Black del Cluedo és assassinat milers de vegades sense que a ningú sembli importar-li.

Vosaltres direu: i les fitxes del parxís què?

Sí, clar, però són fitxes de parxís. No tenen ànima, ni són antropomorfes. Com a molt tenen la forma dels barrufets i són de quatre colors diferents. Quan veus un barrufet groc sembla que tingui hepatitis, pobrissó. Però són bestioles creades en laboratori, com ja ho va demostrar Gargamel en fabricar una barrufeta. No compten.

Però el Dr. Black del Cluedo. Qui fa el dol per ell? L'assassinen sistemàticament i l'únic que ens preocupa són els seus putos convidats. Uns convidats que denoten una gran vida social del Dr. Black, amb una xarxa de relacions d'allò més ampla (militars, metges i prostitutes). Però poc més en sabem d'ell perquè no ens importa. 

Només ens obsessiona el fet de matar-lo una i una altra vegada, com Sísif i el pedrusco. La mort per la mort, l'assassinat per l'assassinat, amb totes les permutacions possibles.

Ens fascina l'arma de la mort, que si un canelobre, una soga o una pistola. Ens atrau el saber l'habitació de la mansió on l'han occit.

Però i ell?

Per què no l'escoltem una mica abans de començar la partida? Per què no ens interessem en els seus gustos, en les seves fòbies, en els seus problemes i il·lusions a la vida? Per què ha de morir sempre ell i no, per exemple, el Coronel Mustard? O Miss Scarlett? 

Segur que si, abans desplegar el taulell del Cluedo paressim uns minuts per xerrar amb el Dr. Black ens estalviaríem molts assassinats. Segur que, fins i tot, guanyaríem un amic.

I el convidaríem a casa (al nostre piset, que no es pot ni comparar amb el seu casalot) a fer unes partides al joc de l'oca. Amb una oca de veritat, clar, perquè aquestes, com els barrufets, tampoc tenen ànima.

PS. La imatge del Doctor Black (a internet no n'hi ha gaires) l'he tret d'aquí: Emma J. Creations 

Fetitxisme musical

Per què, si als noranta Juliette Lewis no m'agradava gens, ara trobo que aquest video té molt morbo?

Uns super triste historia de amor verdadero, de Gary Shteyngart

Demanava per Twitter novel·les que em fessin riure. Porto una temporada dolenta i volia alguna cosa distreta, àgil, fresca i divertida.

Així va aparèixer Una super triste historia de amor verdadero. Hauria d'haver sospitat del "super triste" del títol. Perquè no es precissament divertida.

Tot i així no la vaig poder deixar anar. Malgrat les seves vora de 400 pàgines de nihilisme jueu apocalíptic. 

Una simple historia d'amor entre un home gran (a punt d'arribar als 40 anys i una joveneta que no vol créixer (24), en uns Estats Units en decadència, en guerra amb Venezuela, a punt de ser comprats per la Xina i on tot és quantificable i públic (des dels teus ingressos fins a la follabilitat). Ell, jueu fill d'immigrant russos; ella, coreana amb problemes familiars.

La descripció d'aquest futur (que ens podem trobar demà mateix) és força vívida. La dictadura dels appärati, una espècie d'iPhones que tothom té i pels quals passa tota comunicació humana deixa poc marge a una història d'amor tradicional. Però aquesta acaba florint entre els dos protagonistes. Amb tot el que una història d'amor (veritable) té de bo i de dolent.

I aquí ve la part que més m'ha agradat de la novel·la (una novel·la que pel meu gust s'allarga un pèl massa innecessàriament per causa de les disgressions del protagonista masculí): ella, Eunice Park.

I dic que m'ha agradat per no dir que no la suporto. Se m'ha fet tan viva, amb els seus dubtes, dèries i capritxos que he acabat odiant-la. Com si existís. Que crec que és el millor que es pot dir d'una novel·la. És una filla de puta, l'Eunice. 400 pàgines viscudes amb una cabrona. Això sí que és super trist.

PS. El Gary Stheyngart aquest escriu de putíssima mare, amb un ventall de registres literaris impressionant i un do per a la fluïdessa en la narració malgrat l'ultradetallisme que és envejable.

Més PS. Cal destacar la laboriosa traducció de Ramón de España, adaptant un lèxic riquíssim i ple de neologismes al castellà.

Sil·logisme victorià

Pedro Guerra s'assembla cada dia més a una majordona victoriana. 

Pedro Guerra s'assembla a Maruja Torres.

Mary Reilly és una majordona victoriana.

Per tant, Mary Reilly s'assembla a Maruja Torres.

En la pel·lícula homonònima, Mary Reilly va ser interpretada per Julia Roberts.

Ergo Julia Roberts interpretaria a Maruja Torres en el seu biopic.

Amb banda sonora de Pedro Guerra, és clar.

PS. Pel mateix raonament, a la versió nostrada de Pretty woman (La bella pubilla), Maruja Torres podria interpretar el paper principal.

HHhH, de Laurent Binet

Novel·la mirall per a tot aquell qui escriu, HHhH ha significat un carrussel de sensacions durant la seva lectura.

Coneixia l'atemptat contra Heydrich a Praga, un dels moments més crucials de la Segona Guerra Mundial.

De fet, Reinhard Heydrich apareixia com un dels personatges de Montecristo (la meva primera novel·la), per tota l'aura que tenia de nazi plusquamperfecte. Fins i tot havia arribat a escriure una escena on apareixien els membres de la Resistència que van atemptar contra ell (però es va eliminar de l'edició final, perquè allargava la novel·la).

Així que Heydrich i la WWII sempre m'han cridat l'atenció, tant com a escriptor com a lector.

Quan llegeixo en un diari que Laurent Binet va guanyar el Goncourt a la primera novel·la amb aquesta obra, em va faltar el temps per saltar-hi al damunt.

Amb por.

Perquè tenia la impressió que em trobaria amb un Soldados de Salamina 2.

I és que HHhH no només reconstrueix l'atemptat, sinó la recerca de documentació i procés d'escriptura obsessiu per part de l'autor.

Afortunadament, la novel·la queda molt lluny de l'obra de Cercas i molt més a prop d'un making off fabulós, tot un taller literari de pors i eufòries d'algú que s'enfronta a la història i que vol escriure-la.

Reconec que, al principi, em costava empatitzar amb Laurent Binet. Tant escrupulós, tant compulsiu amb l'exactitud dels detalls. Venien ganes d'etzibar-li un espavila, nano! Però al mateix temps m'agradava veure que té els mateixos dubtes que jo davant de la reconstrucció històrica i la forma en què la novel·la ocupa la seva ment vint-i-quatre hores al dia.

Així, a mida que Binet fa un perfil perfecte de Reinhard Heydrich, el contextualitza en el Tercer Reich i explica tots els factors que van dur a l'atemptat, també l'acompanyem a ell en el temps que li va portar escriure HHhH, i som testimonis de ruptures sentimentals, fílies i fòbies i d'altres afers íntims de l'escriptor.

La novel·la (si es pot dir així) va agafant cos en capítols breus i d'un ritme endimoniat. És impossible deixar de llegir-la. Enganxa de mala manera. I, a més, es va transformant en una història clàssica (però sense ser clàssica) d'espies a la Segona Guerra Mundial.

Binet fa reviure la Praga dels anys 30 i 40 amb una nitidesa diàfana. Ens fa passejar per carrers engalanats amb les banderes nazis, fins a poder distingir la brutícia que s'amuntega a les finestres de les cases on s'amaguen els "herois/resistents" txecoslovacs.

La part de l'atemptat és té reminiscències a l'Atraco Perfecto de Kubrick (barrejat amb totes aquelles pel·lícules com El Desafío de las Águilas o Los Cañones de Navarone) i la novel·la no acaba aquí, no. Encara té tot una part final (que no revelaré) emotivíssima, fins i tot per als qui ja coneixíem la història.

HHhH funciona a tantes capes, i tant bé, que només puc recomanar-la enfervoridament. 

www.btvnoticies.cat