Mark Oliver Everett

Il·lustració per a cassette de l'any 96, concert d'Eels a Bikini.

Il·lustració del concert d'Eels a la Sala Barts del 2013.

Lliçons de futbol

T12/13 1/8 UEFA CL: FC Barcelona 4-0 AC Milan (RAC1) from FCBarcelonaRAC1 on Vimeo.


Si alguna cosa n'hem d'aprendre del gloriòs Barça-Milan d'ahir és:

1. No hem de jugar mai més amb la samarreta Calippo. No només és lletja: porta malastrugança.
2. Hauríem de mirar de no fer més muntatges amb la música de Hans Zimmer.

Trau, de Guillem Albà

75 minuts.

Una estoneta.

Això és el que et demanen Guillem Albà i Blai Rodríguez. Que comparteixis 75 minuts de la teva vida amb ells.

Què són 75 minuts?

Un instant que comença i s'acaba. Que passarà i quedarà en el record.

Segons que s'escolen sense aturar-se.

Però, i si poguéssim congelar el temps? I si fóssim capaços de capturar aquests instants i emmagatzemar-los perquè no s'acabessin mai?

El protagonista de Trau, un vell solitari, taciturn i hipocondríac (magnífic Guillem Albà) viu amb aquesta dèria. No suporta que res s'acabi, i això el fa allunyar-se de tothom i viure tan sols de records encapsulats.

Però quan un nano eixelabrat i rialler (fantàstic Blai Rodríguez) el fa encarar amb la mort, la fi irreversible per excel·lència, el nostre protagonista es veurà sacsejat com no ho havia estat fins ara.

Trau és pura màgia. Una història per a petits i grans, que combina clowns (no és difícil veure-hi una variant del pallasso trist i pallasso alegre, Pierrot i August), amb teatre negre, ombres xinesques, slapstick, poesia i titelles.

Afanyeu-vos. Han prorrogat fins el 16 de desembre del 2012, i paga la pena! 

Conan O'Brien's Star Wars

Al programa del gran Conan O'Brien estan plantejant com serien les noves pel·lícules d'Star Wars amb directors independents. 

Aquí us deixo els videos. N'hi ha de força aconseguits i n'hi que no tant, però valen la pena.

Primer els més fluixets: Woody Allen i Kevin Smith.


I ara ja venen els bons:


Todd Philips


Wes Anderson


Michael Moore

 I de bonus track, una pel·li gore de la guerra de les galaxies:

Gràcies als amics de Café i cigarro, que ho van comentar al darrer programa.

Inception on Elm Street

Leni Riefenstahl's Arial Beauty

Ficció televisiva

L'edat d'or de les sèries de televisió, en diuen.

Ens creiem molt llestos perquè ens agrada The Wire, Breaking bad i Juego de Tronos. Sèries que fan avergonyir-se a més d'un productor de Hollywood.

Però hi va haver un temps en què les sèries eren molt més desenfadades. Sèries que vivien per sobre de les seves possibilitats. Sèries que no tenien escrúpols a l'hora de fer girs argumentals inesperats per quadrar agendes o acomiadar actors.

Qui més qui menys recorda la mort de Bobby Ewing, en slow mo.

I com no, Bobby Ewing resurrected a la dutxa, tot plegat un malson. Un malson de dues temporades. Se n'han fet paròdies, d'aquella escena, la de Padre de Família segurament la millor (no l'he trobat al youtube).

Però potser no teniu tant a la memòria el cliffhanger de Dinastia. Aquí us deixo la boda moldava.

Pel que es rumoreja, era final de temporada i els actors encara no sabien si seguirien o no. Els productors van dir-los que, en el tiroteig, es llencessin a terra. Aleshores passarien amb un cubell ple de sang (de sang de mentida, s'entén) i els esquitxarien. Aquells que rebessin un bon doll, no continuaven la temporada següent. Més o menys com la reforma laboral de Rajoy, però de fa trenta anys.

Encara que el meu favorit és el final de The Colbys. El personatge de Fallon acabava contracte i se l'havien de petar. Òbviament, matar-lo era massa senzill.

Així que van fer AIXÒ.

Al cap d'un temps, Fallon tornaria a la sèrie, com si res no hagués passat.

Fuck yeah, Aaron Spelling.

Que n'aprenguin.

PS. Gràcies a Miguel Ibáñez pel descobriment.

Psycho Cobi

No era tan inofensiu com semblava, el quiso.