El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon

El curiós incident del gos a mitjanit va tenir cert renom el 2004, i es va convertir en un petit fenomen de vendes. La història detectivesca d'un noi amb autisme que vol trobar el responsable de la mort d'un gos del veïnat va rebre tot tipus d'elogis.

Doncs no n'hi ha per tant.

Ara explicaré com un extraterrestre paga la hipoteca.

El curiós... és una bona novel·la juvenil i prou, que basa totes les seves armes en el punt de vista del narrador, un recurs que finalment li acaba explotant a la cara. La sorpresa de l'autor com a nen autista desapareix a a les poques pàgines, i esdevé cansina a mida que la història avança. La forma de dialogar (jo vaig dir i ella va dir) es torna reiterativa, i hi ha massa capítols d'engreix que tenen poc a veure amb la història i molt amb les pretensions de Haddon, que vol demostrar que s'ha informat (i molt) sobre l'autisme.

M'ha decepcionat que l'incident del gos no passi d'això, d'incident, i que la història agafi aviat uns aires de telefilm de tarda de diumenge, amb pares que discuteixen i gent que no sap com conviure amb un nen autista. Res de nou i bastant previsible tot plegat. No discutiré la versemblança de les accions del protagonista, en Christopher, perquè al cap i a la fi és una novel·la i s'ha de donar peixet a l'escriptor per a que ens porti on vulgui. Però sí em molesta que l'ambició en la idea (o que sigui el nen qui ens expliqui el que passa) no es vegi recompensada per un millor desenvolupament (que el que passi sigui interessant).

Tinc ganes d'endegar el projecte de ciència ficció.

Me, myself and Enrique de Hériz

D'ençà d'uns anys que em trobo a Enrique de Hériz pel carrer tot sovint. El primer cop va ser davant l'FNAC del Triangle, quan ell acabava de publicar Mentira, i coneixia la seva cara per les fotografies dels diaris. Me'l vaig mirar i em vaig dir: "És l'Enrique de Hériz". No he llegit Mentira. És massa llarg i em fa mandra.
Després l'he seguit trobant per diferents indrets de la ciutat, i he anat veient com el cabell se li tornava més blanc i li creixia la familia. La darrera vegada va ser en una xocolateria de Gràcia on fan uns gofres deliciosos, i on també hi era Rafel Barceló.
No el conec més enllà de la lectura de la seva columna setmanal al suplement de llibres del periódico. Ni tan sols és una celebritat amb totes les conseqüències, dubto que gaire més gent el reconegui pel carrer, ni que es girin per dir "És l'Enrique de Hériz". No és Ruiz Zafón, vaja.

Quin mecanisme ocult fa que Enrique de Hériz i qui això escriu coincideixin en tants llocs al llarg del temps? Què en pensaria Charlie Kauffman? Què escriuria Edgar Allan Poe? Què s'inventaria Iker Jiménez?

El planeta Terra es passa a la publicitat viral

Next Coming: Armaggedon

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, per Doc Moriarty

El carnisser tus sobre la carn mentre la talla (de fet, tus sobre el menjar sempre que despatxa).

Trobes unes vambes del número 49 (per fi) i en un trajecte de metro et trepitgen tres vegades.

Odies que cantin a OT i voldries que passessin directament a les nominacions.

Llegeixes entusiasmat La estrella del desierto, de Desberg i Marini.

Visites el malaltís blog sobre Angie Càrdenas.

Dines a les 12 i fas la migdiada a la quarts de dues, abans d'anar a treballar.

Penses que si el tema no dóna per un post, imagina't per omplir un llibre.

Escrigui un super vendes, ara!

Ingredients per menjar-se les llistes dels llibres més venuts:

• Faci que un nen (o nena) sigui el protagonista.
• No ha de ser un nen qualsevol. Com més solitari, millor. Un inadaptat, potser perquè és massa madur per a la seva edat.
• Tingui en compte que ha madurat d'hora perquè ha de ser orfe (imprescindible). Per convertir el seu nen en un orfe, pot matar el pare, matar la mare, o pelar-los a tots dos. Tot un ventall de possibilitats.
• El nen ha de llegir molt. Té un gust per la lectura gairebé malaltís, que farà que tot lector de la seva novel·la s'identifiqui d'immediat amb el protagonista.
• Doni-li un secret al nen. I que el guardi. A ser possible, una cosa fantàstica, relacionada amb la lectura, i perillosa.
• Posi nazis, cavallers malànimes o policies cabrons.
• Si vol aparèixer en les llistes de literatura catalana, a més, faci que el nen sigui immigrant.

Per a més informació, consulti els autors: Michael Ende, Markus Zuzak, Carlos Ruiz Zafon, John Bayne i Mark Haddon.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, de Llucia Ramis

La novel·la que va caure per Sant Jordi és la d'aquesta periodista mallorquina que treballa a Barcelona i que venia de gust llegir. Qui sap, potser de vegades tens ganes de saber què escriu la gent de la teva generació.

Per ser justos, cal dir que Llucia Ramis té bona mà per narrar. És fluida, gens barroca i aposta per una oralitat que s'agraeix. Així, el Coses que et passen bla bla bla no es fa feixuc, que ja és molt.

Però què passa?

Que un servidor descobreix que la generació pròpia també ha estat contaminada pel joeljoanisme.

Val, no hem de fer cas de les promocions, que acostumen a ser contraproduents. Això de parlar de generació IKEA o de col·locar a la portada la frase "Una novel·la descarada per als qui són a la trentena" no augurava res de bo. El cas és que un cop dins la història tot plegat es confirma.

Tant li fa que la protagonista i el lector comparteixin certs referents de la infància (com El Planeta Imaginari) o alguns tics (la falera de buscar-ho tot a Google). Les coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys són les mateixes coses que la ficció catalana porta explicant des de temps de Miquel Llor, passant per Rodoreda i acabant en l'evangeli de Cesc Gay (i el seu apòstol, Joel Joan). Històries que de tant pretesament costumistes em sonen distants, que no tenen res a veure amb mi.

Figura al museu de cera, ja!

Em fa mandra llegir una i una altra vegada el conte etern de la crisi d'identitat dels 30, que si som massa joves per a unes coses i massa gran per a unes altres. Em fa mandra que els protagonistes visquin sempre en un món fictici descendent de Sensación de vivir: tots s'han embolicat amb tots, tothom busca l'amor però nomès troba sexe, i a la fi tothom desitja allò que no pot tenir. Mandra! Mandra de llegir les escenes arxiconegudes de sopars d'amics en menjadors colgats de fum de xocolata, de sortides nocturnes que acaben en borratxerres que desemboquen en situacions compromeses i tota la pesca. Mandra que el joeljoanisme també afecti a la gent que té 30 anys, quan ha trencat la barrera dels 40.

La novel·la de Ramis té un mínim element de misteri que l'ajuda a avançar en el tram central, i que de tant simple es queda en ridícul. Ho sento, Llucia, però això de la carta en anglès és quasi de vergonya aliena.

És que em fot ràbia. Em fot ràbia que aquesta imatge de generació independent i forta amb l'interior tendre, sempre s'expliqui des del desengany i la carrincloneria.

Tinc 30 anys. I us puc ben assegurar que les coses que em passen a Barcelona no tenen res a veure amb les de la protagonista. I si ara el blog fos una llibreta de veritat tancaria les pàgines amb força, que sonés el cop. Cagundeu.

Mig segle de vertigen

Avui, Vértigo. De entre los muertos fa 50 anys. I es conserva tan malatissa com el dia de l'estrena (en què no hi vaig ser, però sí algú que s'assemblava molt a mi, i que es va acabar llançant d'un campanar).
La història necròfila d'un policia amb acrofobia retirat per un succés traumàtic, que s'enamora de la dona que ha de seguir fins que ella es suïcida.

Obsesiva i intensa, una de les millors pel·lícules de tots els temps, magistral des dels títols de crèdit fins al detallisme de Hitchcock, amb un San Francisco esplèndid, Kim Novak misteriosa i immortal i James Stewart perfecte en el protagonista obsessiu.

Dues escenes a recordar, sublims.

Judy sortint de la dutxa, envoltada en un halo espectral de color verdós, un fantasma resucitat.

El viatge al bosc de seqüoies, i la línia de diàleg davant dels anells d'un arbre tallat: Aquí nací yo... y aquí morí.

Impacte cranial #12: L'equip blaugrana en descomposició

S'arrosseguen pel camp com ànimes en pena. Gemeguen, fan moviments a deshora, donen llàstima. Aquí n'hi ha uns pocs (Henry, Zambrotta, Gudjohnsen i Márquez), però de la infecció no se'n salva gairebé cap (Abidal, Thuram, Edmilson, Giovanni, Eto'o i el Zombie Master: Ronaldinho).

Traductor traidor

Qui vol una vaga de guionistes quan tenim titoladors genials? Recordin que titolador ve de titola, que és l'eina que empren per fer la traducció.

Algo pasa en Las Vegas

Como locos... a por el oro

Mi novio es un ladrón

És clar que els tres casos són exemples de pel·lícules infames per a (des)lluïment de parelletes de Hollywood dissenyats per a eriçar el pubis de les espectadores de ventdelpla.

Però, què passaria amb si certs clàssics caiguessin en les seves mans?

L'anècdota de l'existència del bullidor d'aigua

Des de fora, el Tien21 sembla abandonat, quan una mulata treu la balda i ens obre la porta. Dins, com en un calaix dels mals endreços, tot està fora de lloc. L'amo, un català que la devia conèixer a Cuba, comença a fer veure que parla pel mòbil.

-...¿cómo le funciona la tele? ya, me hago al cargo...

Té un petita tele davant el mostrador, d'aquelles de cuina de mitjans dels 90, on Johnny Depp parla amb Christopher Walken entre interferències. Un expositor amb una càmera de fotos i una de video, i diferents capses d'electrodomèstics obertes. El monitor del taulell ja era antic als 80. La mulata jau en una cadira i ens mira, badallant amb els ulls. L'home penja.

-Perdonad, ¿en qué os puedo ayudar?
-Teniu bullidors d'aigua?
-Bullidors? Uf -fa veure que pensa-. Són per ara?

No, els volem per una futura guerra nuclear.

-Si pot ser, sí.
-Són per fer te?
-Sí.
-És que en aquest barri és molt difícil trobar-ne. El te...
-... no és molt popular, ja.

Mira, tenim un sociòleg.

-Us puc mirar i els tindrieu d'un dia per un altre.

Tecleja a l'ordinador i es concentra en la pantalla.

-No cal -l'intento aturar.
-Sí que n'hi ha. Fagor, Balay, Taurus...
-Ja, gràcies.
-Mira, mira -intenta girar la pantalla, però està fossilitzada sobre el mostrador, així que som nosaltres qui ens aboquem per mirar.

Té el Firefox obert, amb diferents pestanyes de botigues d'electrodomèstics. Ens les ensenya, assenyalant amb el dit.

-Està aquest, està el negre. Hi ha aquest i aquest. Sí que hi ha hervidores.
-Ja, gracies.
-Es poden demanar.
-Ja ens passarem.

La mulata ens obre la balda de la porta del negoci ancorat en l'últim quart del segle XX, i sortim al carrer. Estem satisfets. L'home ens ha confirmat l'existència de bullidors d'aigua. Almenys d'un negre, un verd i un cromat. Però sabem que existeixen.

Quan tingui una crisi de fe, aniré a Tien21 a preguntar si tenen a Déu.

Josef Pritzl balla el Chiki Chiki

Uno, el soterrani.
Dos, el nietecito.
Tres, el tailandés.
Cuatro, el Rabocop.

Del que n'aprenguin al que no nos embauquen en cinc dramàtics passos

United vs. Unicef

Prou de fer beneficència al camp. Prou d'exercir d'ong. Traiem d'una vegada el logo d'unicef de la samarreta. Des de que el portem juguem com un equip de monges de clausura que vol entrar amb la pilota controlada dins la porteria.

Eto'o vs. El seu puto ego

Tres dies abans del primer partit de semifinals, Samuel Eto'o diu que si l'any que ve no guanya un altre títol, se'n va.

No cal esperar tant, Samuel! Ets el davanter centre de l'equip, i la teva feina és fotre gols. Amb gols es guanyen títols. Al Manchester, en 180 minuts, zero tantus.

Vengue'm Samuel. Ha perdut la velocitat i l'espurna, s'entrebanca amb la pilota i és qüestió de temps que torni a reventar el vestuari.

Amb els diners que encara en podem treure (i sumem-l'hi els de l'Henry), no hi ha dubte: Benzemà.

El brasileny vs. El món

La moreneta R10 no ha tingut ni els sants collons d'acompanyar l'equip en cap dels dos partits de les semifinals. A sobre, té tota la pinta de sortir a preu de saldo. Què trist.

Rijkaard vs. Tots

Em sap greu per en Frank. Aquest tio ha guanyat dues lligues i una champions, però és tant apte llegint partits com el meu sofà. No té autoritat al vestidor ni enlloc. Potser li caldria un segon entrenador amb caràcter, i no aquella mòmia embalsamada que dormita al costat durant el matx.
Els noms dels recanvis... mala peça al teler.

L'afició vs. l'afició

El més que un club té una afició caníbal. Es critica sempre, hi hagi o no raó, perquè quan finalment hi ha motius sempre hi ha un clam social que resa: ja ho deia, jo!

Dormir de dia en torn de nit

ring ring

-Sí?

-Hola, buenos días, soy Charo Loriente del Grupo Morsa , ¿puedo hablar con la señora Vicky Vale, por favor?

-Ara no hi és.

-¿Sabe cuando podré encontrarla?

-No sé. ¿Quina hora és? ¿Les onze del matí?

-¿Es usté su marido?

-Fa dues hores que dormo, què vol?

-Mire, soy Charo Loriente del Grupo Morsa, ¿como se llama usté?

-Bruce Wayne.

-Encantada, señor Wayne. ¿Tienen calefacción en casa?

-Miri, és que ara no...

-¿Tienen gas natural?

-Sí.

-Ahora desde el grupo Morsa estamos ofreciendo a nuestros clientes una bomba de calor que...

-Senyora Loriente, gràcies però no ens interesa.

-Ya tiene calefacción en casa, pues.

-No, no. Però és que no són hores, sap. Jo treballo de nit, i m'ha trencat el son. Pensava que era important.

-Y es importante. Piense que si tiene una casa fría cuesta mucho calentarla, y Grupo Morsa le puede ofrecer por una módica cantidad...

-Una cova.

-¿Perdón?

-Podrien escalfar una cova?

-Espere un segundo, que lo consulto.

...

-Jo me'n torno al bat-llit.

...

-¿Señor Wayne?

-Sí.

-Mire le enviaremos un técnico y que le haga un presupuesto sin compromiso.

-No, si...

-¿A qué hora le va bien que se pase?

-No, jo és que entro a les deu de la nit.

-Por la tarde, entonces.

-Miri, estic adormit, jo no...

-¿La señora Vale no podrá estar en casa?

-No, potser Dick.

-¿Su hijo?

-Bé, és una història prou llarga que...

-Muchas gracias, senyor Wayne, que pase un buen día.

clac

stop ventdelpla

La primera excusa és el pressupost, com si l'originalitat fós directament proporcional amb els diners.

El problema de la ficció pròpia a TV3 és que sempre explica les mateixes històries. De totes aquelles sèries que un dia ja llunyà dels vuitanta va comprar, n'ha intentat exprèmer el suc en imitacions barates. De L'escurçó negre va fer aquella cosa de La memòria dels Cargols, de Mr. Bean va intentar treure'n un tal El Ton, de Jo Claudi fa poc va perpretar aquesta vilesa anomenada Via Augusta. Oblidem que Crims era una resposta execrable a Expediente X.Ja ni es van atrevir a adaptar L'equalitzador (tot i que van coproduir un engendre anomenat La justícia és cega). Tot ha fracasat. Tot? No! D'aquells Veïns i Gent del barri en va exprèmer la fòrmula fins a perfeccionar-la en les telenovel·les preferides de les teresines. De Poble Nou a El cor de la ciutat, passant per Ventdelplà. Que ja, que Zoo o Mar de fons han estat autèntics fiascos, malgrat repetir la fòrmula fins a la sacietat.

Per què es repeteixen una vegada i una altra els mateixos arguments de sempre? Per què sempre gira tot al voltant d'un bar, de dones maltractades, de banyes, de nens que s'enamoren, de relacions impossibles en històries empalagoses?

Jo dic prou.

Vull ficció. Vull atreviment. Vull que s'aposti per guionistes amb idees. Vull que s'arraconi el costumisme d'una santa vegada i es jugui fort per a altres gèneres. Vull misteri, vull terror, vull ciència-ficció, vull suspens, vull sorpreses. Vull personatges que reneguin i diàlegs frescos.

Stop Ventdelplà.

Rates amb ales i setze vàlvules

Fa cosa d'un any que ens han niat coloms a casa: han trobat un forat sobre les finestres. Ho deixen tot empastifat de guano i fan un soroll escandalós. Es passen tot el dia parrupant al voltant de les femelles i només descansen quan es pon el sol. Vol amunt, vol avall, els coloms ens estan envaïnt.

De tant en tant sortim al terrat i amb una canya colpegem el niu i les espantem.

Fa cosa d'un parell de mesos ens han niat technopacos a casa: han trobat un bar a la porteria del costat on els passen droga i els deixen beure al carrer. Ho deixen tot empastifat de closques de pipes, ampolles de cervesa, llaunes, pintades i merdes vàries, i fan un soroll escandalós. Es passen tota la nit parrupant al voltant de les femelles i només descansen quan surt el sol. Accelerada amunt, accelerada avall, els technopacos ens estan envaïnt.

Tant de bo poguéssim sortir al carrer amb una canya i quatre brams, que és l'únic que entenen.


PS. Deixeu-me fer publicitat d'un altre blog que acaba de néixer. I penjar un video que fa molta gràcia i que se t'enganxa al cervell.

Jordi Hurtado i el secret de la immortalitat

Un dia que Jordi Hurtado presentava Si lo sé no vengo, es va trobar pels passadissos dels estudis Miramar a Chico Ibáñez Serrador.

-Hola, Chicho, ¿qué haces por Cataluña?
-Busco presentadores para el Un, dos, tres. Mayra ya me cansa, y quiero caras nuevas.
-Ah, ¡fantástico!
-¿Qué tiene de fantástico? ¿A qué viene tanto entusiasmo?
-Creo que yo podría presentar tu programa, señor Ibáñez Serrador. Daría lo que fuera por servirle.
-Bien, déjame tu currículum.

Al cap d'unes setmanes, Jordi va rebre la trucada de Chicho.

-¿Señor Hurtado?
-¡Al aparato!
-Su entusiasmo es encomiable, pero no creo que pueda darle la conducción del programa.
-Lástima, quizá otra vez.
-De todas formas, tengo una propuesta para usted.
-Dígame, soy todo oidos.
-¿Siempre entona igual cuando habla? Es que resulta cansino.
-¡Adelante!
-Ya. Mire. Mándeme otro currículum, pero esta vez con dos líneas en blanco y firmado con su sangre, por favor.
-Suena muy intrigante.
-Sí, sí... Es un puesto fijo como presentador de televisión.
-Vaya, ¡qué buena pinta!

Jordi Hurtado no morirà mai (tret que l'univers entri en un big crush colosal causat per Fernanda Moruno de Castellbisbal) ni envellirà un segon més des del dia que va signar el contracte amb el mefistotèlic Chicho.

El preu de la seva immortalitat, però, serà el de presentar Saber y Ganar per tota l'eternitat, a La 2, amb un somriure perpetu al rostre i un entusiasme fora de la realitat.

El ángel negro, de (badall, badall) John Connolly

Em venia de gust llegir una altra història del detectiu Charlie Bird Parker. No llegeixo gaire novel·la negra, ni tinc tirada a aquestes novel·les de detectius i policies que tornen una vegada i una altra de la mà de Mankell o Donna Leon. Però en el seu moment vaig disfrutar de El poder de las tinieblas, una bona història fosca d'assassí i investigador jugant al gat i la rata. Tenia certs defectes, com excessos en les descripcions, i pàgines senceres en què se'ns relataven les rutes del personatges (que si ara passa pel carrer tal i gira pel carrer qual...). Però en línies generals em va deixar un bon sabor de boca.

No puc dir el mateix d'El ángel negro.

A priori ho té tot: un detectiu traumatitzat per un passat espantós, uns personatges esgarrifosos, uns tocs d'esoterisme, un misteri llegendari i relacionat amb àngels i dimonis, una petita població de República Txeca amb esglésies construïdes a base d'ossos...

I un cop llegida ha resultat ser un autèntic fiasco. A Connolly, o li ve gran la història, o se li en va de les mans. Però el cas és que ha estat una de les novel·les que més m'ha costat d'acabar en els darrers temps. Acostumo a abandonar aquelles novel·les que no m'agraden (Zig Zag, de Somoza, m'ha durat 23 pàgines), però alguna cosa en el potencial d'aquesta història em feia seguir, com si esperés que la resolució ho arreglés tot plegat, com si el Barça encara tingués opcions de guanyar la lliga. Però no.

No es pot fer una introducció de 150 pàgines. No pots prometre una història de dimonis i cultes satànics i tirar-te 150 pàgines de lletra menuda i apretada explicant com el protagonista busca la neboda desapareguda d'un amic seu. No. Caca. Dolent.

I després no pots ramificar la història en set-cents milions de secundaris, perquè sóc absolutament incapaç de saber qui és qui. Hi ha una historieta d'unes quaranta pàgines ambientada en la segona guerra mundial, de dos soldats que recuperen una reliquia i s'enfronten a uns àngels caiguts, que després es revela absolutament prescindible per a la història. Dius: i què? Per què ho has inclós, si en un paràgraf t'ho podries haver ventilat?

En fi, que arriba un moment en què llegeixes perquè sí, perquè ja t'has perdut en la història i potser hi haurà un moment en que trobis el fil, però no hi tens gaires esperances. He llegit un parell o tres de llibres enmig de la lectura d'El ángel negro, uns quants còmics, i tots els diaris del món. M'emprenya que Sedlec, un dels motius pels quals he aguantat aquesta lectura, només apareix en les darreres 30 pàgines, quan ja estàs esgotat de barreges de prostitutes, mafiosos, subhastes i assassinats a Ciudad Juárez. M'emprenya que hagi desaprofitat tot el potencial de l'església txeca.

Una llàstima. Podria haver estat un nou Falcó Maltès (de fet, l'argument és extraordinàriament similar), i s'ha quedat en aigua de borratxes. M'ha tret les ganes de seguir amb Charlie Parker.

Enriqueta Martí comunica que...

La Mala Dona, guanyadora del I Premi Crims de Tinta

Segueixin en antena

En breu, notícies.

Coses a fer quan manquen menys de tres hores per a l'operació

• Pensar quelcom enginyós per al blog.
• Dutxar-me
• Fer-me el dinar
• Acabar la novel·la de merda que m'estic llegint a desgana
• Programar el video
• Llegir el/s comentari/s a aquest post
• Respondre que no és res greu
• Pensar a fer-me el carnet VIP de cirurgia
• Penjar un (brillantíssim) video del Gran Wyoming