dimarts, d’agost 08, 2006

El Desafío de las Águilas


Where eagles dare reuneix totes les condicions per ser un gran film.

En primer lloc, l'argument és d'allò més simple: un important comanament aliat ha estat empresonat pels nazis en una fortaleza situada dalt de tot d'una muntanya gelada, el Niu de les Àguiles. Un parell de twists argumentals, imprescindibles en tot film bèl·lic d'infiltració de comandos, ens fan veure que no tot és el que sembla, i que no tothom és qui diu ser... o sí.
Potser estic massa lligat sentimentalment a aquests tipus de films. Juntament amb els de terror, són els que vaig veure durant la infancia, i si diuen que la infancia és la pàtria de l'home, aleshores em vaig criar durant la segona guerra mundial, enmig de secretíssimes missions que estaven a unt de canviar-ne el rumb.

El desafío de las àguilas, com a excel·lent film d'acció bèl·lica, té elements que avui en dia serien impensables o, si més no, improbables.

Un protagonista en estat de gràcia com és Richard Burton, que es passa el film amb la seva cara rocallossa, amb aquella mirada de no he parat de follar des de que vam començar el rodatge, i no penso aturar-me ara. La seva sola presència en pantalla fa olor de testosterona, feromona i nandrolona. Un protagonista enigmàtic, adés heroi adés malvat, que finalment apareix com un superhome, un especialista en desarticular xarxes d'espionatge nazi en el cor mateix del Reich, en fer volar helicòpters (en mil troços, s´entén), en escalar per riscos imposibles o salta d'un telefèric a un altre sense despentinar-se. I no sembla que vaig begut!








Una altra ronda abans de rodar!


D'altra banda tenim aquest jovencell que és en Clint Eastwood, en un paper d'assassí nordamericà, que no és sinó una espècie de relleu generacional en el terreny dels galans cinematogràfics. La seva sola presència (és enorme!) justifica la pel·lícula... però a més apunta i dispara com pocs. Sergio Leone tenia un bon padawan en ell.









De les noies no cal dir gaire, perquè en aquests films només tenen dues utilitats: o són comparses o són dolentes. Com a companya de llit i foc, hi surt una rossa que fa més aviat por, amb un cap enorme i un pentinat com el de la extraterrestre de Mars Attacs! Però ja hem dit que en Richard s'ho menja tot, i en un moment de debilitat sempre pot fer un trio amb l'engendre de la segona categoria (la dolenta), una gestapo que, si ens hem de fiar per com es depila les celles, no voldríem mai que ens torturés.









La última moda a Baviera: atractiu infiltrat i tirolesa amb pell de gallina.



I parlant d'esteticients sàdiques, no hi pot faltar l'oficial de la Gestapo, aquest cop una barreja de Yola Berrocal i una truita de patates revinguda, que és educat, elegant, parsimoniós i cruel, però que mor de la forma més tonta en intentar desbaratar el pla dels aliats (bé, que et mati en Clint no és una forma tonta de morir, és un honor).

¿Per què la segona guerra mundial és tant atractiva visualment?

Un film entretingudíssim, amb un ritme embogit, unes escenes d'acció molt potents i una ambientació perfecta. Dóna gust tornar a ser aquell nen que veia com els nazis sangraven pels descosits, i els aliats eren uns cracks (quan no uns traidors).


1 comentari:

Rafael P. ha dit...

Creo que debería aprender catalán.