dijous, d’agost 03, 2006

Morir envoltat de merda



Aquest senyor tan trempat d'aquí que sembla un polític d'iniciativa en campanya és en Diògenes de Sínop, un paio de l'época del més famós dels reventaculs grec, Aristòteles, que pregonava un estil de vida auster, lluny de tot tipus de comoditats. Un paio que no hagués aprovat l'examen de filosofia de la sel·lectivitat, però que va servir per donar nom a una de les malalties més guarres que es coneixen, i que per desgràcia només es diagnostiquen majoritàriament quan el pacient és mort: el Síndrome de Diògenes.

El tema seria: home o dona gran (o qualsevol combinació d'aquests dos elements), que deixen de fer vida en el món real, i comencen a amuntegar merda i merda a casa, fins que la dinyen. No és la definició clínica, però bàsicament va així.

No sé si és una malaltia de tota la vida, com el guarro del Diògenes, o és més aviat nou. El cas és que resulta sorprenent el número de gent que es troba a casa sota un munt de fems de l'alçada d'un pilar de dos format per l'Acebes i en Zaplana. Curiós és que els veïns no denuncien mai fins que no hi ha escarabats i bitxes a casa seva. Però a veure: que no hi ha la iaia Maria al pis de dalt, que fa tres mesos que no la veieu, que tota l'escala fa olor de botifarra revinguda, i el teu sostre té una extranya humitat fosca i espesa? Heu d'esperar a les mosques? No era sospitós que la tele estigués encessa a totes hores durant les últimes dues setmanes, a un volum escandalós? Tan sorda està la iaia Maria?



No seria el primer cop que s'entra en un pis buscant a l'anciana, i comencen a sortir cadàvers. I és que quan es diu recol·lectar merda, es diu de fer-ho bé. I si se't more el germà, el marit i el cosí que viuen amb tu, no veig per què no podríem guardar-los entre el matal·làs pixat i cagat i aquell turonet de recipients de fregidores reutilitzats. I després vés tu a saber qui és qui, que els morts amb Diògenes tenen el desagradable costum de ser gent gran sense dentadures, amb els dits menjats per les rates, i una complexió apergaminada que seria la sol·lució més barata per a tots els fabricans de bongos de l'hemisferi sud.

Això, quan no et trobes la dona que té el fill de quaranta anys mort a casa des de fa un mes, i et diu que ella ja veia que el nano dormia molt, i que no es menjava l'esmorzar, però que el seu nen és molt especial. No es diu especial, senyora, es diu finat.

¿Són les sales mortuòries de les tombes de l'antic Egipte una versió cool del síndrome de Diògenes? Si substituim les màscares d'or per les cadires de mimbre esfilagarssat, i les urnes funeràries per les ampolles de Vichy Catalan plenes de botons greixosos, crec que sí.