dimecres, d’agost 02, 2006

Més sobre Màrius Carol (Copperlathe Gotic Bold 189)

I és que un home amb aquesta pinta de no mosssegar-se les ungles sense amanir-les amb vinagreta de gerds abans no es pot reprimir de fer veure que és un home de món. I així cada dos o tres pàgines ha d'introduir, amb un calçador de talla XXL Cartepillar, una recepta de cuina, a quina més ferradrianesca possible (tothom sap que el 1915, a Barcelona, es menjava manà). En aquest fragment, en Carol delata la seva pròpia idiosincracia:


-Ja sé que és el teu dia lliure, però no m'agradaria gens que s'armés un escàndol. Don Cipriano, el veneçolà que va ser president del seu país, diu que el còctel de la seva acompanyant no té el mateix gust que de costum. De segur que és una manera de fer-se el connaiseur i presumir de cosmopolita, però és un bon client, i convindria que solucionés l'incident preparant tu mateix un parell de combinats.
-D'acord, d'acord, aniré a veure què passa, tot iq ue crec que l'error ha estat deixar entrar aquest presumit, que és un zero a l'esquerra tant en matèria de copes com de dones.

Lamentable. És un altre exemple del que entèn en Carol per un diàleg enginyós. Un guió d'aquesta novel·la no l'agafaríen ni en Dolph Lundgren o l'Steven Seagal fins al cul de Peyote i compartint tenda de campanya amb en Poli Díaz.

Una altra de les habilitats d'en Carol és la nul·la capacitat per crear un clímax. Habilitat que comparteix amb un altre farsant de les lletres catalans, de qui algún dia parlaré, com és en Llorenç Capdevila. Aquí, un bocí d'acció (que va fer arrujar Sylvester Stallone):

-Qui és que el vol matar? Per què apel·la al meu patriotisme? Per què estaré en perill si explico que he parlat amb vostè?
L'home no va tenir temps de respondre a aquella pregunta, perquè va rebre dos trets a boca de canó que van convertir inmediatament el local en un garbuix de crits, corredisses i cops.


¡Màrius Carol hauria de treballar d'encarregat de manteniment de l'hotel Overlook tot l'any!
I a més a Planeta tenen la santa barra de col·locar la seva foto dins la novel·la, i cada cop que passes pàgina t'apareix allà, amb la vista fixa i somriguent: tu ho has pagat, gilipollas.