diumenge, d’agost 20, 2006

Sóc fan de "La Hora de la Verdad"





Entre tant d'aburriment malayo que hi ha per la televisió aquest estiu, un programa sobresurt per damunt de tots.
Ja estic cansat dels jonathans i les jennies del Diario de Patricia (soy go-gó, patricia, si quieres te lo demuestro, o mira mamá, aunque tengo la polla como un calabacín, me visto de Heidi cada vez que hay luna llena). Ja estic cansat de Churruquitos, Tomatitos, Farlopitos i demés gitanos maltractadors de dones amb butxaques molt grans.

Ara el més bizarre és La hora de la verdad, un programa sense complexos, on sempre s'explica la mateixa història, però cada cop amb un twist adicional. Ni Henry James a Una vuelta de Tuerca va arribar a imaginar gent més malaltissa.

El patró ve a ser aquest:

1- Home amb pinta de fregir-se els mocs per esmorzar i unes llànties de sis centímetres de diàmetre a la camisa (atxuradeta, model anys 70), sol·licita que la seva dona (preferentment sudamericana) passi la prova del polígraf perquè sospita que li és infidel.
2- Les proves que aporta acostumen a ser: taques misterioses d'esperma en llocs on no hi haurien de ser. Taques misterioses d'esperma en moments on no hi haurien de ser. Taques d'esperma de gent que no hi hauria de ser.
3- La dona l'acusa de gelós perquè el seu marit no fa més que olorar-li les calces i seguir-la.
4- La dona fa cara de culpable, però al final resulta més verge que una figureta de pessebre.
5- El marit acaba confessant que per ràbia i despit se n'ha anat de putes als garitos més guarros del seu poble.
6- Conversa final, impagable, als camerinos, on ell intenta reconciliar-se amb ella (mà a la cuixa, baba suplicant), mentre ella plora i plora desconsolada, perquè el seu home no es diu Tomatito i no podrà cobrar l'esclusiva i retirar-se.