divendres, de setembre 08, 2006

Cat People, de Jacques Tourneur (1942)




El principal defecte de les pel·lícules de Tourneur és que van ser fetes massa aviat.
Una época on la triperia ja la posava la vida real, i el públic volia una historia d'amor amb que poder sortir a passejar la dona els dissabtes per la tarda, no hi havia gaire marge per a les motoserres.
Val Lewton i Jacques Tourneur van donar històries d'amor, sí, però perventint-ne l'essència. Agafaven el típic triangle amorós i li donaven la volta. Convertien els WASP (el metge, el galant, la oficinista, la mestressa de casa entregada...) en objecte d'un laberint de succesos fora de tota raó.

Els gelos convivien amb els morts vivents a I walked with a Zombie, però és a Cat People on l'equació dona gelosa/fera assedegada de sang és menys dissimulada.




Per assaborir Cat People cal tenir paciència. La vida transcorre amb normalitat en una petita comunitat de personatges (Tourneur és el mestre més directe de Shyamalan , fins i tot més que Spielberg o Hitchcock). L'element fantàstic irromp i es va apoderant mica a mica de la història i, sobretot, de l'atmòsfera del relat. El romanticisme deixa pas a la llegenda, quan Irina, la bella serbia protagonista del relat, explica la història de la gent pantera, éssers malvats que van ser expulsats de la seva terra durant l'edat mitjana, i vagarejen pel món. Aquesta història va prenent força, malgrat els intents del psiquiatre de posar-hi seny (sempre hi ha algú que intenta racionalitzar; apunteu: aquest mor), i pertorba el relat fins a arribar a convertir-lo en una fantasia en si mateix, en una llegenda moderna.

El pitjor, gairebé no cal dir-ho, són els protagonistes masculins, absolutament hieràtics, encarcarats, sense expressió ni sentiment. Si hi posen un maniquí ple de pols del Sepu no hi veuríem la diferència. Són molt més impagables, com de costum, aquests personatges absolutament secundaris, esporàdics, de la cambrera negra, la dona de la neteja enganxada a la nicotina o l'escombriaire amb atacs d'amnèsia, que representen l'Amèrica real.



El millor, que hi ha moments d'autèntic terror. Escenes absolutament magistrals, com la persecució sota els fanals (un ritme crescendo esgarrifós, amb un ús de les llums a imitar), o l'atac a la piscina (sempre en escenaris on la burgesia americana es sentia còmoda, com després ho faria Spielberg amb Tiburón). L'escena del somni, amb l'aparició del rei serbi i una freudiana clau gegantina, és tot un prodigi del fantastique. Només per aquests moments, i per l'ambigu final projectat en ombres, ja val la pena rescatar aquest clàssic.


Indicat per a: amants del fantàstic i del terror interessats en conèixer els mestres.
Contraindicat per a: qui busqui ensurts.
El missatge de la pel·lícula: vigila amb qui cardes perquè et pot enganxar una sifílis de pantera.

1 comentari:

Rafael P. ha dit...

A ver si la veo, que ya me ha picado el gusanillo.