dimecres, de setembre 27, 2006

La felicitat, de Lluís Anton Baulenas



És una llàstima que una novel·la com aquesta, guanyadora del premi Prudenci Bertrana del 2000, sigui tant llarga.
No tinc res contra l'extensió de les novel·les (els arbres de l'Amazona me la porten bastant fluixa), si van acompanyades d'una tensió constant. Així, El Comte de Montecristo, tot i fer mil i escaig pàgines, es beu d'un glop.
I aquest no és el cas.

La felicitat transcorre a la Barcelona de principis de segle XX, moment crucial de canvi, amb l'enfrontament camp-ciutat, que podria desembocar en la típica novel·leta avorridota de Maria Barbal però per sort discorre per altres viaranys.

Aquest territori és explorat amb ironia per en Baulenas (de qui no havia llegit res abans), i es distancia d'altres obres ambientades en el mateix període històric a Barcelona. Vaig haver de deixar la lectura de La ciutat dels prodigis d'Eduardo Mendoza a les poques pàgines, tip de tanta volta i tanta palla, tractant de ser la Gran Novel·la sobre Barcelona. I em vaig emprenyar com una mona amb Una vetllada a l'Excelsior, del Màrius Carol, infumable exemple d'esnobisme dut a la literatura.



Aquí, a través de les peripècies de diversos perdedors, assistim al canvi d'una ciutat que vol ser moderna, però continua tenint tot de morts als armaris. Perdedors de tot tipus, des dels que ho accepten, fins als que es creuen victoriosos i omnipotents.

Els dos protagonistes principals, la Nonnita Serrallac (artista de varietés que malviu entre freaks) i en Deogràcies-Miquel Gambús (hereu d'una nissaga de mafiosos que no sembla tenir la mateixa sang astuta que els seus avantpassats) col·lidiran en una trama de crims, gelos, espectacles pintorescos i especulació inmobiliària. El rerefons, amb atemptats anarquistes, cases derruïdes per construir-hi noves avingudes, el Liceu, la Setmana Tràgica, els pobres morint-se pel carrer, és potser el que deixa millor record un cop acabada la lectura.

El to de la novel·la, fresc, sarcàstic, dura el que dura la sorpresa. Dóna temps a enganxar-t'hi, amb tot de tipus rars passejant-s'hi, amb la noia que veu morts, amb la narració fragmentada, però acaba per convertir-se en tediós i reiteratiu. L'autor cau en la trampa de sempre, voler embolicar massa la troca i donar-li un aire vodevilesc que només fa que provocar anades i vingudes massa cansines.


Si no fos per aquesta pèrdua de nervi, aquest peculiar remake d'El Padrí, amb la Miquela Gambús com a Vito Corleone, hauria estat una novel·la rodona rodona.

Tantmateix, m'han entrat ganes de llegir Els caníbals, del mateix escriptor, més breu i, pel que sembla, amb les mateixes obsessions.