dijous, de setembre 21, 2006

Llibres d'anar a cagar

Sóc influenciable.

En Sergi Pàmies està de promoció de la seva darrera obra, Si menges una llimona sense fer ganyotes, i jo m'he enrecordat que ma germana em va regalar, quan va sortir, L'últim llibre de Sergi Pàmies.

-M'he llegit alguns relats i no els entenc. Espero que no et molesti que l'hagi llegit abans de regalar-te'l, va dir.


Ni em molesta, perquè tenir gelos d'un llibre seria estúpid, ni m'anima. El comentari crític ha perdurat fins avui, i m'ha fet deixar aquest llibret blanc, suau, tan ben editat per Crema, a la segona fila de l'estanteria, entre El Círculo Mágico de la Katherine Neville (lagarto lagarto lagarto) i una biografia d'Alexandre Magne escrita per un mort de gana. Tot just darrere de la col·lecció de llibres de segona mà (és a dir, pollosos), de Joan Perucho.

Però a mi les promocions em fan despertar el cuquet, com a consumidor de merda que sóc, i m'he endut el llibre (l'antic, el nou esperaré a que se'l llegeixi ma germana per regalar-me'l) a la feina.

En aquests moments estic llegint una altra novel·la, massa llarga pel meu gust, que ja comentaré més endavant. Això fa que el llibre d'en Pàmies sigui el Larsson de la meva lectura. I en Larsson quan sortia, fotia quatre driblades, dos passis de gol i un tanto d'aquests que no li ho agraïrem prou mai a la vida. He descobert quan s'ha de fer el canvi i treure al camp l'obra de l'excontable.

Al cagadero. Un lloc on qui més qui menys s'ha empapat de les etiquetes del Vidal Sasson, dels tiquets de compra de DVDs del Media Markt que queden rebregats a la cartera, o desxifrant certs papers amb algun tipus de lletra diluïda per la rentadora. Aquí és on el regat curt d'en Pàmies agafa volada. Són contes per a cagar. Simples, amb una història que no et fa distreure del veritable objectiu de Can Roca, però sense l'ofensa pomposa d'un Dan Brown. Curts uns quants, la durada justa d'un bon nino, més llargs d'altres, quan el café de primera hora es converteix en àcid fòrmic dins l'estòmac.

Ma germana té raó. Els arguments no s'entenen, però no importa gaire, perquè un ja s'ha de cordar el cinturó i tirar de la cadena sense que ningú arribi i digui, cony, nen, què has menjat?

Només espero que en Sergi Pàmies, de qui admiro la ironia en tele i radio, i agraeixo el seu bon gust pel futbol, hagi escrit les històries al bany, per completar el cercle.