dissabte, d’octubre 21, 2006

Antoñita, ¡lo del mierdo!



Feia temps que les tenia al disc dur, però no trobava el moment per escoltar-les.

Són les Historias de Terror y Misterio de Radio Nacional de España, un programa de Juan José Plans que adapta els relats més populars de la literatura gótica i de terror a la ràdio, teatralitzant-les.

La idea em sembla fantàstica. He passat tantes nits escoltant la ràdio, amb els traumes incestuosos del Parlar per parlar primer, les tragedies gregues dels clubs de futbol després, la fantasia limitada i reiterativa d'Iker Jiménez després, que sempre trobava a faltar l'adaptació de contes i relats de terror.

Així que quan em vaig assabentar de l'existència d'aquest programa, vaig descarregar-me'n la majoria d'històries.

Aquest matí he grabat en CD La noche de la pantera, d'Ambrose Bierce, i l'he dut al cotxe.

Se m'han caigut els collons al peus.

Dir vergonya aliena és fer curt amb la pantomima que el senyor Juan José Plans i els seus amigatxos han perpretat amb els clàssics. Ja no es tracta que la història no comenci fins als 25 minuts de programa, o que quan ho faci, sigui amb la tàctica tomate (oferint petits avanços del que veurem a continuació). No només la dicció dels personatges és lamentable (oblidem-nos de pronunciar les ics i les des finals): els noms anglesos es transformen en l'acudit aquell de me llamo Bàdbada. ¿Americana?

La música, pretesament terrorífica, és tan molesta com els cotxes de tunning a tota llet la matinada del dissabte. Els sorolls grinyolants no fan por, mai no n'han fet. Els grills de fons sonen falsos i la fressa de pasos es nota que s'ha fet rebregant un tetrabrik de zumo pascual mig buit. El brugit de la pantera l'ha fet el tècnic de so mentre es clavava un príncipe alberto a la punta del penis, sense anar més lluny.

La interpretació és ruïnosa. No crec que hagi sentit mai una actuació tant inadecuada. tot sembla fora de lloc. Quan parlen dos personatges, el registre sempre és l'equivocat. Dos amants en un parc, fent plans de boda, es converteixen en un reguitzell de plors i reaccions iracundes. Quan ell, després que ella hagi desfermat el llacrimal de forma incontenible, li pregunta ¿por qué te ríes?, el que se ríe sóc jo. El comiat del programa, fent veure que tots ens hem quedat glaçats de por, i repetint una vegada i una altra allò del mira a tu espalda porque hay alguien en las sombras, és de pena.

De fet, l'única forma de prendre-s'ho bé és agafar-ho com a paròdia del gènere. Llàstima que sigui a costa de mestres com Allan Poe, Stevenson o Le Fanu.

¡Antoñita, que empieza lo del mierdo!

2 comentaris:

Pansete ha dit...

No ho he sentit (i pel que veig, ni falta que fa). Però em temo que, al final, haurem de recórrer al teatre i cinema de l'Espanya de la dictadura per trobar bons actors, dobladors i actors de serials de ràdio. Què fort...

Doc Moriarty ha dit...

No crec que ara siguin pitjors. Aquests en concret, ho són. Intenten fer veure el que no és, com si no entenguéssin els textos.