dissabte, d’octubre 21, 2006

Carnaval, de Sergi Belbel i Jordi Galceràn


El Romea és ple de convergents de classe mitjana alta (més aviat alta) i edat provecta. Em costa dir-ne petita burgesia perquè seria com titllar el Pacífic com el Bassalet De No-Res. Molta americana plisada, molt collar de perles, pentinat de perruqueria recent i programa de mà ben a prop per saber qui de què fa la que sortia a Estació d'Enllaç.

Els teatres, com ha fet el cinema, s'han d'adaptar. No pot ser que continuem asseguent-nos en cadiretes de fusta que fan crec crec cada cop que ens hem de moure per entrellucar l'escenari a banda i banda del cap d'aquestes dues lesbianes de cabell canós que se'ns han plantat al davant. ¿Per què aquí, on la visió és més reduïda, on la proximitat fa el realisme, on les entrades són més cares, continuem tenim un cap (o dos, si són molt manyagoses) al davant just a la nostra alçada? Potser és part de l'encant del teatre, però com que només hi vaig a veure thrillers i comèdies, no me n'he assabentat.

És fàcil agafar-li el punt a Jordi Galceràn. Ell mateix admet una oberta fascinació pels jocs i les disfresses, que són presents a totes les seves obres. Si bé no vaig veure Paraules Encadenades (el joc, el joc), era força palès que el Mètode Grönholm tractava sobre les disfresses que tots ens col·loquem cada matí per viure en un món on tendim a ser desgraciats. El joc que comportava el mètode s'encarregava d'arrencar aquestes màscares.

No és pas diferent en aquesta nova intensa obra del dramaturg barceloní. A Sergi Belbel el conec per la gosadia de les seves propostes (dins una comercialitat ben entesa), però no gaire més, sincerament.

A Carnaval, situada en un sol escenari, en temps real, es parla de les diferents màscares que tots duem a sobre, del joc com a reflex cruel i didàctic de la realitat, i de la indefensió davant l'anonimat d'una societat on qualsevol és capaç de fer el pitjor.

I ho fa en una hora i vint minuts intensos, trets directament de la sèrie 24, amb el protagonisme afegit del enorme rellotge que presideix el despatx de la comissaria on treballen els policies protagonistes. Agafant una mica d'aquí i una mica d'allà, de la tensió narrativa de la sèrie de Kiefer Sutherland, de la idea base de la Última llamada de Joel Schumacher i, sobretot, dels thrillers policials estadounidencs, Galceràn teixeix una trama lineal, simple, però no menys pertorbadora. Un nen segrestat serà executat en directe per internet en el termini de mitja hora. No hi ha reivindicació, no hi ha rescat, no hi ha pistes. Per què?

El mal s'amaga en qualsevol persona, a qualsevol lloc. Vivim un món aparcel·lat, on cadascú s'ocupa de les seves coses i tant li fa l'altre. Per tant, qui ho vulgui és lliure de cometre el pitjor dels crims amb impunitat.

Però l'obra s'obre més del que no sembla en els personatges. Són humans, tenen converses del dia a dia, i fins i tot, enmig de la tragedia, tenen temps per a la vida privada, per a treure's la màscara de policia o de víctima i posar-se la de mare, d'enamorat, de panolis o de filla. Els diàlegs ràpis, enginyosos, ben acompanyats per unes interpretacions molt més que correctes, et fan creïbles uns personatges que, de costum, són bastant maltractats pels productes patris (no és difícil veure policies inversemblants quan la idea parteix del nostre país).

La Marta Angelat broda el paper d'inspectora amb mala llet (els tacos que deixa anar una vegada i una altra han causat més d'un oh de sorpresa i molèstia en el respectable convergent present a la sala, acostumats als censurats doblatges de tevetrés), com també ho fa en Roger Casamajor com a agent jove i impulsiu (amb una actuació molt física malgrat la reduïda escenografia). Menys convicent resulta Quimet Pla com a policia bocamoll i que ja ho ha vist tot, no tant perquè ho faci malament sinó perquè el seu personatge no encaixa del tot bé, no resulta creïble, i funciona més com a contrapunt humorístic a la tensió de la història. La resta d'actors (la mare i la informàtica) compleixen bé, però tampoc tenen un paper de lluïment.

El decorat, realment una comissaria de policia actual (de fet, sembla una còpia exacta de part de la central d'investigació de mossos a Barcelona), el vestuari (gens esterotipat, però molt reconeixible) i l'us de les llums (els fluorescents blancs i freds del sostre, la pantalla de l'ordinador sobre les cares dels protagonistes), faciliten l'entrada a la trama, ràpida, directa i (sobretot) sense concessions.

Referencies constants al terrorisme islamista, a l'anonimat d'internet, a les sectes, a ETA, a la premsa que busca la noticia a tota costa, la fan una obra d'allò més actual, tot i que pot ser representada en qualsevol lloc i moment sense predre'n l'essència.

Un relat amarg, nihilista, de somriure glaçat i tancat en rodó, que va provocar el comentari de la dona de darrere meu, quan es feia referència a la recerca de sospitosos pedòfils: "Ara ens en riem perquè és de mentida, però si això passés de veritat, seria una llàstima".


No, senyora, no.

Aquestes coses passen.

5 comentaris:

Pansete ha dit...

Doncs me l'apunto! Aquest Galceran, sembla que no, però va fotent el dit a la llaga, eh?
Per deformació professional, recordo una anécdota divertida: es veu que els membres del col·legi oficial de psicòlegs estaven convidats a una representació de "El mètode Gronholm". Ji, ji, ja, ja, i en acabar un debat amb l'autor. Doncs bé, se'l volien crospir cru, sense patates ni res. I el pobre Galceran, segurament, pensant "eps! No devia anar jo tant desencaminat". Putos psicòlegs, què curtets són...

Servidor no és un espacial amant d'anar al teatre però fa poc m'entrà el "gusanill" després de veure Otel·lo (text brutal i bon muntatge excepte certes concessions a la cutrepostmodernitat calixtobieitesca que no pinten una merda allà al mig).
"Carnaval" serà una clara opció!

Doc Moriarty ha dit...

D'Otel·lo em crida l'atenció l'actuació d'un Pere Arquillué pintat de coure. Tot un actoràs. Però dubto que tingui temps per anar-hi.

Sí que buscaré un moment per anar a veure Adreça desconeguda, que en Bosch i, sobretot, en Madaula, hi prometen molt. La novel·la epistolar en que es basa és una petita joia.

Zypyty ha dit...

Dons sembla força interesan,una obra de teatre policiaca com a minim es novedos en el teatre catala,i si ames esta ben intrerpretat "oli en un llum"

Pansete ha dit...

Sí, senyor! "Adreça desconeguda" fa molt bona pinta!

Anònim ha dit...

"Adreça desconeguda" es una petita joia. Aixó si, s'ha de veure a platea. Jo estava a l'anfiteatre i es perden alguns matissos. Val la pena treure temps d'on sigui.