dimecres, d’octubre 11, 2006

The Flesh and the Fiends (1959), de John Gilling

Death is your friend...

El relat de Robert Louis Stevenson Els lladres de cossos resulta una petita meravella. La versió de Robert Wise, The Body Snatcher (1945), amb un exemplar Boris Karloff i un decrèpit Bela Lugosi, segueix els passos d'uns saquejadors de tombes que maten per proveïr el doctor MacFarlane de matèria prima per als seus estudis, a la vegada que li fan xantatge. La pel·lícula, que té una escena final d'antologia, en mig d'una nit plujosa en un carruatge fantasmagòric, havia estat fins avui el meu únic referent en el cinema sobre el cas de Hare i Burke.


A falta de veure la versió muda de 1926, The Flesh and The Devil, avui he descobert la narració basada en els successos reals i no en el relat de Stevenson.

The flesh and the fiends és un conte de terror esgarrifós.

El doctor Knox necessita cossos per a la seva acadèmia de medicina, i paga bé. Dos bandarres, en William Hare i en William Burke, establiràn un pacte amb el metge: li suministraràn tants cadàvers com calgui, sempre i quan no faci preguntes. El prestigiós doctor Knox acceptarà en veure la celeritat amb que els dos pocapenes arriben amb carn fresca. Però en Hare i en Burke no en tindràn prou d'exhumar difunts, i quan descobreixen que matant poden fer-se amb material pel doctor i desfer-se de gent incòmode, li agafen el gust. Una darrere l'altre, les víctimes es succeïran, primer gent sense família com pidolaires o ancianes, per després passar a un cercle viciós de testimonis que els poden descobrir.


Rodada en un blanc i negre molt contrastat, bordejant l'expresionisme, la posada en escena és hiperrealista. John Gilling aprofita el distanciament que la foscor li otorga per mostrar-nos, sorprenentment, els assassinats en tota la seva cruesa. Matar no és fàcil, però com es veu en els dos fillsdeputa, és adictiu. Com més pateixen les víctimes, més els agrada estrangular-les, apunyalar-les o ofegar-les fins al darrer renec. I no hi ha el·lipsis: tot el procés és mostrat explícitament.

Els personatges estàn definits a la perfecció, en part gràcies al guió, en part gràcies als actors. No hi ha cap intent de jutjar moralment els actes dels protagonistes, tan sols se'ns mostren com són, com actuen, i per què ho fan.

Però és que ja no hi ha actors com Peter Cushing. Amb un ull cluc, esprimatxat, repentinat i sempre aristocràtic, el seu doctor Knox sacrifica qualsevol escrúpol en favor de la medicina, que és el progrés de la humanitat. L'escena en que reconeix el cos que hi ha sobre la taula com un dels seus estudiants, i assenteix amb el cap, tranquil, sabent que no s'hi pot fer res, diu molt del caràcter d'un actor com pocs.


Donald Pleasance retrata una pertorbat a la perfecció. Un no-ningú que el primer que fa quan té quartos és gastar-los en roba i un bastó, per aparentar. Un tipus tant rastrer, amb un complexe d'inferioritat del tamany d'un cementiri, que a mida que va matant s'excita més i més, i es creu indestructible... Un tipus que s'espanta amb la presència d'una rata però es converteix en un monstre aterrador quan s'amaga darrere una porta.


L'Edimburgh de l'época se'ns presenta brut, de pudor de pixats, ple a vessar de morts vivents que només esperen el moment de ser enterrats, mentre beuen en bordells, demanen almoina o es prostitueixen per creure's que encara són vius. Els qui tenen diners són presentats com a ignorants del que passa en el món real, gent ben vestida en una bombolla de protocol i regles morals. No hi ha cap tipus de censura en les imatges, i la nuesa femenina es mostra sense rubor (és un film de l'any 1959!), al igual que la violència de la masa. El penjament de Burke en primer plà, la caixa amb un cos sagnant, la ganivetada per l'esquena... són detalls, petits si es vol, que donen una personalitat llòbrega i truculenta a The flesh and the fiends.


He makes the devils' work...