dilluns, d’octubre 09, 2006

Saber retirar-se a temps

Com en els bons westerns, on el pistoler sempre marxa cap a la posta de sol quan ja veu que fa nosa, hom hauria de saber anar-se'n a temps.

Hi ha qui té sort, i l'a temps és la mort, i no caldrà que pensin en penjar les botes fins que els les treguin per encabir-los a la caixa de pi. Però són els menys, com en Bob Dylan o Van Morrison (tot i que mai més tornaran a composar un altre Mr. Tambourine man o un Bright side of the road). Aquests tenen bula de per vida per fer i desfer el que els roti dels collons. Fins i tot en Romàrio finarà rematant un còrner, després d'una nit de putes i un matí de resaca.
Hi ha qui la mort ha hagut de sortir-li al pas. Va comprar un tiquet a Las Vegas per veure actuar l'Elvis, i en va sortir espantada. Me l'emporto posat, devia exclamar. Gras, drogoadicte, borratxo i esperpèntic, Elvis tenia una gran veu i un magnetisme com pocs, i la de la dalla se'l va endur quan encara fotia unes cançons insuperables. En Jim Morrison la va dinyar just a temps per convertir-se, com el Che, en una samarreta. L'Ayrton Senna és el millor pilot de la història i, a més, és un mite, per culpa de la curva de Tamburello. No crec que calgui dir res sobre Bruce Lee o John Lennon, tret de la rapinya de que són producte desde la tomba.

Però un ha de saber que no forma part d'aquest grup.
Els Rolling Stones (qué és això d'Stones? per mi són els Rollins!) fa quinze anys almenys que haurien de ser en un geriàtric, o rodant els documentals del 33 sobre l'origen del blues i el rock. Matilde Asensi hauria d'haver apagat l'ordinador després de la segons novel·la, quan ja es repetia. Aíto García Reneses... bé, aquest com en Johann, que diuen que es retiren i només hi són per donar per cul. En Paul McCartney no cal que es retiri: ja és mort; qui hauria de desaparèixer és l'impostor d'en William Campbell (aka Angela Lansbury), que tan sols taca el record d'un dels grans. L'Aznar hagués fet bé de retirar-se i ingresar en un monestir budista de Cambodja quan va aprovar les oposicions a inspector d'Hisenda. I en Julio Iglesias no s'hauria d'haver retirat mai... del futbol. Paco Buyo reencarnat compartint jubilació amb Raul (alias pòlvora mullada).

He sentit a dir que hi ha un escamot d'assassins retiradors de velles glòries. Tots es diuen Mark David Chapman i duen un exemplar de butxaca de El vigilant al camp de sègol a sobre. Són discrets, i s'encarreguen de canviar el prozac de pot, de tallar els frens de Mercedes a Paris o de posar la pastilla de sabó dins l'aigua de la banyera.

Hi ha gent amb qui he crescut que per mi no es retiraran mai, ni cal que ho facin. Gent com en Nacho Solozábal, l'Epi, en Chicho Sibilio, en Jimix o l'enorme Audie Norris. Aquell equip blaugrana que va fer que estimés el bàsquet. Aquells herois pels qui vaig començar a jugar vestint el 15. Mai vaig arribar a res, corrent com un gamarús en l'equip B de la meva escol·la, però sempre els tenia com a reflexe. El passat cap de setmana es va penjar la samarreta amb el 7 d'en Nacho al Palau, el Santuari. Però sempre seràn grans, flaire d'épica contra la Iugoplàstika i l'Split 84, jugant un partit inacabable.