diumenge, de novembre 19, 2006

Cuaderno de viaje, de Craig Thompson



El millor de Cuaderno de viaje és que et venen ganes de dibuixar-ho tot a tot arreu. El pitjor és que t'adones que no tens l'immens talent de Craig Thompson per captar la realitat.
Cuaderno de viaje es composa de les anotacions que l'autor de Blankets va fer durant un viatge de tres mesos, al Marroc primer, i de promoció per Europa després. No té un fil argumental o un guió preestablert, i tot allò que dibuixa no fa més que retratar-lo a ell.

La part magribina (després d'una breu presentació de rigor) és, per acadèmica, potser la més fluixa. Craig es devia proposar usar la mà i el pinzell com a càmera de fotos, i pràcticament ho plasma tot. Tècnicament és magistral: la velocitat del traç, la profunditat en el gest dels rostres, les linees arquitectòniques dels zocos o el joc de llums al desert són absorvits pels pinzells del dibuixant. Un tipus que maleix continuament ser tan americà però reconeix que no pot (ni vol) ser una altra cosa; que intenta anar als indrets menys turístics i conèixer gent del pais, però que només se sent còmode quan fa el que fan tots els turistes i es relaciona amb d'altres occidentals. El viatge es mostra aspre, com decebedor, i no fa més que engrandir la vena ploramica de Craig Thompson. Li agrada molt plorar. I lamentar-se. I enyorar-se. I tornar a plorar. De vegades, llegint el primer tram de Cuaderno de viaje et venen ganes no només de dibuixar, sinó de clavar-li un bon mastegot per veure si espavila.

Quan torna a Europa la cosa millora. Espaia més els dibuixos, no s'obsessiona a pintar-ho tot, sinó només allò que realment li interessa. I això són els Alps primer (es declara fan dels arbres, sic) i les persones després. Sobretot les dones, amb tot el rotllo melangiós que porta amb la seva ex-amant (li adiu així, però jo crec que la traducció del llibre és horrorosa). Reflexions sobre la infància, el dibuix, la fama i bla bla bla, acompanyen les pàgines entintades de forma gairebé hipnòtica. Baixa per la França mediterrània, on se'l veu molt més cómode, fins a Barcelona. El Saló del Còmic de Barcelona no és ni el primer ni l'últim de la seva gira, però és de l'únic que parla. De fet, Craig Thompson intenta (potser inconscientment) posar-hi una mínima trama, amb la noia que hi coneix. Com una espècie d'equilibri amb l'amargor de la primera part, traça una petita història d'amor (sexe, vull dir sexe), amb la que tancar el quadern. La part de Barcelona no és la més extensa, i és possible que el fet de viure-hi m'hi hagi predisposat, però crec que és de les més cuidades del llibre. Torna a reflectir la ciutat i la gent i la música i quasi quasi l'olor: s'enamora de Gaudí , de l'Estació de França i de la nit, però n'odia la pluja i la tristor de quan el sol s'oculta rere els núvols.


Cuaderno de viaje no té més, però es llegeix d'una tirada. Posa Jason Mraz a l'mp3 (o el que sigui que tinguis per escoltar la música que baixes il·legalment d'internet), i deixa't endur per en Cragi Thompson.