diumenge, de novembre 12, 2006

En el nom del porc, de Pablo Tusset


M'ha costat Déu i ajuda acabar la darrera novel·la de Pablo Tusset. I em sap greu.

No sé per quina raó, m'esperava que En el nom del porc seria molt millor que El millor que li pot passar a un croissant, la sobrevaloradíssima (¿) ópera prima (?) de l'autor barceloní. Em vaig llegir la cosa aquella d'un filòsof desgraciat de la vida després de sentir una vegada i una altra és que és molt divertida, és que és descollonant, és que és la superpolla... Tot eren flors i violes, per descobrir que sí, que val, que té algun punt graciós, però que la novel·la no venia a explicar res, i que s'entortolligava massa en una història que l'autor no sabia com acabar.

Per què tenia esperança en la del porc, aleshores? No ho sé. Potser perquè la història em semblava, a priori, molt més interessant. Potser perquè vaig llegir-ne molt bones referències. Potser perquè el tipus que s'amaga darrere de Pablo Tusset té molts amics que en parlen molt bé.

La brigada d'homicidis de la central es fa càrrec de la investigació de l'assassinat brutal d'una dona en un poble de muntanya, San Juan de Horlá, que apareix esquarterada en un escorxador de porcs. El comissari Pujol, a punt de retirar-se, té l'oportunitat de resoldre el seu darrer cas: potser el més difícil.

Un policia en excedència a Nova York, en T, després de tenir un desengany emocional a la ciutat dels gratacels, accepta anar a viure a San Juan de Horlá com a infiltrat, per desenmascarar l'assassí.

San Juan de Horlá, un poble endogàmic, ple de secrets i desconfiança, serà el manicomi on en T, transformat en en P, purgarà la seva bogeria.

430 pàgines són excessives per a una història que es podria haver explicat en 150, i és una llàstima. Pablo Tusset (o qui dimonis sigui), sap escriure, i sap escriure bé. Però no manté cap mena de ritme, com ja li va passar amb el croissant. La novel·la acaba resultant tediosa i fins i tot avorrida, perquè la investigació policial no li importa una merda a l'autor. No hi ha història pràcticament ja que, de fet, la trama policíaca no té més de trenta pàgines en tot el conjunt.

La resta, desenvolupament de personatges. I el poble de San Juan de Horlá, com el Castle Rock de l'Stephen King, és tan important com qualsevol dels caràcters humans.

La història està fragmentada, com el tríptic d'El Jardí de les Delícies del Bosco (referència constant a la novel·la), en tres escenaris diferents: Paradís (Nova York), Món real (Barcelona) i Infern (San Juan de Horlá). Això provoca que hi hagi històries que interessin més o menys, depenent del lector. L'enamorament d'en T a Nova York, l'agost del 2001, absolutament desconectat de la investigació, és d'allò més atractiu. Sovint sembla una pel·li d'en Tom Hanks, però com a mínim està molt ben dialogat, i un es pot sentir a la ciutat de NY. La part del comissari, amb el tema del porc primer (fatal), i amb la seva jubilació després (caramelós, empalagós i sense atractiu), sobra. La part del poble... doncs pot agradar a qui sigui fan de Doctor en Alaska, però a mi personalment em va rascar molt tooootes les converses amb toooots els habitants de San Juan, sobre xafarderies i mariconades que no van enlloc, i que no aporten res.

De fet, la novel·la em va caure als peus quan vaig llegir com descrivien la feina de la policia. Massa pel·lícules ha vist en Tusset, perquè el que descriu no és, ni de lluny, el que hi ha. No és només que els comissaris no investiguin, és que a la científica no hi ha psiquiatres, a la central no s'investiga un assassinat de merda en un poble perdut, i ni molt menys s'hi deixa un infiltrat incomunicat durant mesos per esclarir-ne l'assassí. En Tusset incorpora un escriptor, Quique Aribau, que li serveix per parlar d'ell mateix i de com ha escrit la novel·la. Metaliteratura, li diuen. Excuses, més aviat. I tots els personatges es comporten com el protagonista de la primera novel·la, la del croissant: la coca i la xocolata van que volen, tothom beu, tothom va de putes, tothom ha estat gay un dia o un altre... massa almodovarià al cap i a la fi. Arriba un punt que diria que se li en va de les mans, i que no sap com corregir-ho.

També hi ha factors positius. La gran quantitat de referències musicals i cinematogràfiques, o la frescura dels diàlegs. Les referències de Tusset són molt clares, perquè les exposa cada cop que pot. Des de Jekyll i Hyde a El club de la lluita, o de Manu Chao a Beatles. Les descripcions dels "secundaris" estan prou aconseguides amb un parell de pinzellades, i Nova York es fa molt present setmanes abans de l'11S. Intenta ser Tusset el Palahniuk ibèric?

Però es fa llarg. I avorrit. I fins i tot previsible en la seva ànsia del twist final.

I dubto que d'aquí a un any, si no és per la pel·lícula que segur en faran, m'enrecordi de res de l'argument.

Per cert, algú sap qui cony és Pablo Tusset?

2 comentaris:

Listo Entertainment ha dit...

A mi la del croasan em va fer gràcia.

Pablo Tusset no és que sigui inquietant, és que ni tan sols existeix a la wikipedia:
http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Pablo_Tusset

Doc Moriarty ha dit...

Les novel·les de Tusset són com un acudit de Cruz y Raya. Pot fer gràcia veure'ls vestits de Gandalf i Frodo, però carrega que l'estirin i l'estirin i no sàpiguen com acabar-lo.