dimarts, de novembre 21, 2006

A portrait of Jack the Ripper

Algun dia els homes miraran enrere i diran que amb mi va començar el segle XX.

Jack l'esbudellador

Envejo els anglesos, per molt farsants que siguin.

Fa poc més de cent anys que (suposadament) aquest paio de la foto es va carregar cinc prostitutes al barri obrer de Whitehall, a Londres. Si ho pensem fredament, en termes númerics, no n'hi ha per tant. N'hi ha hagut de molt pitjors que ell després, tant en quantitat com en mètode. De fet, n'hi va haver molt pitjors abans que ell, i de forma bastant més massiva.

Per què en Jack continua despertant expectació?

Perquè els anglesos saben vendre's.

Del bo de'n Jack se n'ha fet de tot i variat. Hipòtesis sobre la seva identitat que van d'un metge i un carnicer a un membre de l'aristocràcia victoriana. De pel·lícules en destaco dues, per extravagantment atractives. Asesinato por decreto era un excelent plantejament del cas en què s'hi barrejava Sherlock Holmes i la masoneria. Los pasajeros del tiempo era encara més esbojarrada: en Jack viatjava al San Francisco de 1978 i era perseguit per HG Wells en la seva màquina del temps. De literatura, cal destacar l'obsesivo-compulsiva tasca de Patricia Cornwell per carregar-li el mort a un pobre pintor de pa sucat amb oli que es va exiliar al Carib.

L'assassí anònim més conegut del planeta és una llegenda perquè ha entrat al panteó de mites que voregen la linea de la realitat i la ficció. És un personatge més, com ho són en Sherlock o el Quixot, en l'imaginari col·lectiu.

I està en plena forma.

Ahir, un Lestrade qualsevol d'Scotland Yard va mostrar el retrat robot d'en Jack. Diu que ha estat confeccionat a partir de 13 testimonis visuals de l'época (sic). El retrat, com aquelles composicions en què es reprodueix la possible cara de Crist (amb una inquietant semblança a Mayor Oreja), es presta a la mofa i la comparació. Que si Julián Muñoz, Freddy Mercury, Mike Hammer o Ernest Hemingway de jove... Tot fa que es torni a parlar d'en Jack i d'Scotland Yard.

Quins cracks.

Tècnicament, el retrat és una bona tolla. Una santa merda. No tan sols perquè no té cap mena de base oral per on agafar-lo (l'única opció era exhumar els testimonis i les víctimes, conjurar el Necronomicró, i fer que les ànimes tornessin a tot aquell grapat d'ossos per dir: el nas era més prim, senyor Lestrade). A més, a part del bigoti i la mandíbula quadrada, és una imatge neutre, simètrica en els dos hemisferis del rostre com no ho és cap persona. Una farsa. Però què més dóna? Aquesta merda de composició feta per ordinador en sis minuts ha donat la volta al món.

Farsants, sí, però amb els collons així de grans.

5 comentaris:

blondie ha dit...

Com diria el gran Risto Mejide (i l'amic Pansete): en Jack sí que és un producte, a veure si n'apreneu, triunfitos!

Doc Moriarty ha dit...

Una Operación Triunfo de psychokillers seria tan ben rebuda...

Questionaire ha dit...

És la suma d'en Cachuli i Freddy Mercury. Ah! I prometo una entrada al meu blog sobre el bo d'en Mejide.

Doc Moriarty ha dit...

Blodnie, en Jack ja és com la Coca-Cola, i aquest retrat és la Coca-Cola amb vainilla. D'aquí dos o tres anys, diran que n'han trobat el cos en un cementiri de Santo Domingo... i ja tindrem el Cherry Coke. I en cinc o sis descobriran la carta d'una víctima... i ja tindrem l'Aquarius Cola.

Q., Mejide té un bon post.

Dottore Sandro ha dit...

A mi me suena... creo haberlo visto repartiendo butano por el barrio...