divendres, de desembre 15, 2006

Sancho d'Àvila


Un home vestit amb l'uniforme del Rayo Vallecano surt a l'altar i dóna el pèsam amb una mà d'enciam. Sembla el Paco Camarasa, de la llibreria Negra y Criminal. No mira als ulls, almenys no encara.

-Aixequin-se.

-Ja s'ha acabat? Ja ens en podem anar? -pregunta el José. I em confirma que, una altra vegada, no em podré aguantar el riure.

Si tinc un capellà a menys de quatre metres, tant se val el dramatisme de la situació, em ric. I em ric molt, amb convulsions de les espatlles i intentant disimular-ho, que és la pitjor manera de riure.

Entren el taut. Completament innecessari. I el capellà deixa anar el sermó. No m'importa. Vaig disfrutar de la meva àvia vint-i-nou anys, i no cal que aquest home, que es passa el dia acomiadant a gent que no coneix, me la recordi. Ma germana també riu, la sento un parell de cadires més enllà. Això no ajuda.

El cura parla com el paio de Micromachines. Recuerde, si no son fariseos, no son los auténticos. Ni tan sols vocalitza, i es posa nerviós quan ens veu a ma germana i a mi vermells, a punt d'esclatar. Parla del pecat per la feblesa humana i no sé quantes cites bíbliques més. La iaia no havia llegit la bíblia en la vida, i ara s'ha d'aguantar això. Cartes al Corintis, que ja podrien usar internet, Saulo de Tarso i el seient de la dreta de Crist són els únics mots que sento i entenc. Intento no escoltar, i conto les rajoles de la capella, o les linees que es creuen en el cristall esmerilat. El capellà prem un botó sota la taula i la música sacra s'atura de cop, com en un festival de fi de curs de l'escola. Lleig. Sona un mòvil, amplificat per l'acústica de la sala. L'home del Rayo Vallecano, que no infón gens de respecte, ens mira nerviós: no té un públic fàcil.

-...que els sants i els àngels se t'emportin...

S'obre una porta i ja trobo la coreografia, com a mínim, inquietant. És la noia que s'encarrega de fotre fora la familia, la majoria una colla d'ateus. El capellà ha hagut de recitar pràcticament sol el parenostre, i no tenia rèpliques en tot allò de l'us ho demanem, senyor.

Sortim. Cadascú viu la mort a la seva manera, i la cultura judeocristiana en fa un drama sempre. Envejo aquells que fan festes de comiat, riuen, canten i beuen cervesa en honor del difunt.

En arribar a casa, comentem que el responso, una paraula horrible per una ceremònia sobrera, ha estat una comèdia. Que si la iaia era creient, almenys...

-Creient? -diu- Al centre de dia, cada cop que hi havia missa les cuidadores l'havien de treure a la sala de jocs. Ja ha tornat el cura una altra vegada... missa, missa, sempre missa... aquesta es una beata, sempre em vol portar a l'església...

Si ja ho diuen que genio y figura, hasta la sepultura.

4 comentaris:

Rafael P. ha dit...

Me jode mucho no entender tu blog, pero la estatua ésa de la foto siempre me ha gustado mucho.

Listo Entertainment ha dit...

Fa uns anys va morir un company meu de l'insti, i la seva familia i amics (100% ateus) van voler despedir-lo d'una manera diferent, sense cures ni conyes místiques.

Els discursos van ser laics i home-made, i posaven la pell de gallina, i quan es van endur el taut van fer al ritme del disc Clandestino del Manu Chao.

Si fos una parodia faria riure, però estava fet amb amor i en aquell moment va donar molt molt yuyu, i jo casi hauria preferit que hi hagués alguna litúrgica cristiana de la que poder-me burlar.

Pansete ha dit...

Fa poc vaig anar al d’un senyor de 85 anys a qui la família odiava; de fet, només el plorava la vídua. I va ser com a mínim curiós sentir el cura dir allò de “i acomiadem al germà Basilio, que va ser tant estimat per vosaltres i estarà sempre present al vostre record”. Sí, segur...
Encara una altra anècdota més. Fa uns anys un col•lega meu va anar a la cerimònia per la seva iaia a Sancho d’Àvila. En el parlament, el cura, que la coneixia només del poquíssim que havien dit els familiars abans de començar el “chou”, destacà lo molt devota de la verge de Montserrat que era la bona senyora (of course, informació dita per la family). Però quan el cura, en un atac de creativitat i per emfasitzar el dramatisme digué, “i queden també pel record les llargues peregrinacions que, a peu, feia la senyora Pepita a Montserrat”, tota la família es va quedar a quadres. I perquè? Doncs perquè la senyora Pepita feia més de 20 anys que anava en cadira de rodes. Què coses; és el que tenen els “responsos” fets en cadena, you know.
I ja només per acabar: ¿s’han adonat vostès de la gran quantitat de mamonades, patinades i faltes de tacte social que la gent comet en aquestes ocasions?
Certament, el millor es prendre-s’ho amb humor...

Anònim ha dit...

Si teniu algun problema amb aquesta religió i tot el que implica: doncs exigiu els vostres drets i demaneu que no formi part això de la cerimònia de la vostra persona propera. Però dedicar-se a criticar perquè sí, sense fonaments, denota la vostra ignorància.