dimecres, d’agost 30, 2006

Top most wanted on Google

El secret per tenir més visites resideix en introduir alguna d'aquestes frases en el blog. Són carn de google:

  1. Paris Hilton fucking Alex Casanovas.
  2. Sexe gratis amb Joan Perucho.
  3. Real Madrid Lebanon Tour.
  4. Matar a George Bush.
  5. Cómo callar las voces de mi cabeza.


Àlex Casanovas, certament polifacètic

dimarts, d’agost 29, 2006

Del Barça a Hollywood

Eidur Gudjohnsen, en la seva participació al remake de La Gran Evasión, com un modern Steve McQueen.
S'esperen les imatges de Ronaldinho y Márquez a Evasión o Victoria.

dilluns, d’agost 28, 2006

Onanisme panoràmic

Diumenge pel matí, el carrer fa olor de xurros amb xocolata i café amb llet. Ja se sap que a quien madruga Dios le ayuda, pero de vegades cal manxar les rodes de la bicicleta per que aquesta corri més.

A la finestra d'un àtic, visible des de gran part del barri, hi ha un xaval, de no més de trenta tacos, tot nuu i donant-li a la manivela. Respira l'aire que li ve del mar des de la seva atalaia, i arre arre arre, la marimorena. Ens veu. S'adona que la finestra li tapa de cintura cap avall, i es disposa a solucionar-ho.

No m'ho acabo de creure. El Parkyourmother és una cosa, però ara...

Surt al balcó, amb la verga a la mà, no s'atura.

És l'hora de la sembra.


Quinto levanta, tira de la manta...

divendres, d’agost 25, 2006

Disney goes into APOCALYPSE NOW

Si la novel·la de Conrad és hipnòtica, no menys ho és la personalíssima versió de Francis Ford Coppola, un home capaç de fer El padrí amb el gran Brando i el petit Pacino, o Jack amb el malaltís Robin Williams.

No diré res de la psicotròpica producció i el delirant rodatge del film, perquè ja està tot dit i per això ja hi ha tres milions de blogs més.

Si del Cor de les Tenebres teníem a Robin Harlow, el més destacable d'Apocalypse Now és l'actuació de Geni Kurtz, en un registre absolutament diferent del que li coneixíem fins avui (després el Geni va cobrar un dineral per sortir cinc minuts al Superman protagonitzar per Mogli).

Aquí en tenim un fotograma:



dijous, d’agost 24, 2006

Disney goes into THE HEART OF DARKNESS

He quedat fascinat amb la lectura de El cor de les tenebres de Joseph Conrad. una novela hipnótica com poques, que et parla de la persecució del destí, de la nua crueltat dels homes, de l'obsessió per trobar el revers fosc de cadascú. La bogeria en la que s'embarca Marlow, a la recerca del senyor Kurtz.
Potser l'antítesis del que significa una pel·lícula de Disney.
Potser per això podríem somiar el Robin Hood guineusc de l'ultracongelat de la CIA com el mariner Harlow, remontant el riu Congo.

The Zombie Survival Guide

Les deus regles per sobreviure a un esclat zombie:


1. Organitza't abans que es rebelin!

2. Si ells no tenen por, per què n'has de tenir tu?

3. Usa el cap: talla el seu.

4. Les armes blanques no necessiten recarregar-se.

5. La protecció ideal són una roba ajustada i el cabell curt.

6. Puja escales amunt i destrueix-les.

7. Surt del cotxe, agafa la moto.

8. Mou-te, a poc a poc, tranquil, alerta!

9. Cap lloc és segur, només més segur.

10. Els zombies potser no hi són, però l'amenaça continúa.

dimarts, d’agost 22, 2006

Corre per la teva vida, Michael Scofield!!!


Oju, espòilers!
L'avió se'n va sense ells. En Bellick és a punt d'enganxarlos. En T-Bag s'ha convertit en el nou manco de Lepanto. En Haywire fuig amb una bici robada a una nena. La Vicepresidenta s'ha fet amb el poder. I la doctora o l'ha dinyat o es troba en coma.




Com serà la vida després de la presó? Com seguirà el grup? Quan es desenmascararà la trama conspiradora? Quina garantia tenen els tatuatges de Michael Scofield?





Molts interrogants que tornen a obrir-se.

Torna Prison Break.



Impacte cranial 2



El malparit de Ben Affleck s'ha guanyat a pols un bon passaport amb només la seva presència. No cal dir gaire d'un home que espatlla tot el que toca, i que prenya la Jennifer Garner pocs mesos després de fer-se fotos en un iot amb la Jennifer López. La paraula no és "coherència".

Tiquet pel tren per aquest zombie de nyigui nyogui.

diumenge, d’agost 20, 2006

Sóc fan de "La Hora de la Verdad"





Entre tant d'aburriment malayo que hi ha per la televisió aquest estiu, un programa sobresurt per damunt de tots.
Ja estic cansat dels jonathans i les jennies del Diario de Patricia (soy go-gó, patricia, si quieres te lo demuestro, o mira mamá, aunque tengo la polla como un calabacín, me visto de Heidi cada vez que hay luna llena). Ja estic cansat de Churruquitos, Tomatitos, Farlopitos i demés gitanos maltractadors de dones amb butxaques molt grans.

Ara el més bizarre és La hora de la verdad, un programa sense complexos, on sempre s'explica la mateixa història, però cada cop amb un twist adicional. Ni Henry James a Una vuelta de Tuerca va arribar a imaginar gent més malaltissa.

El patró ve a ser aquest:

1- Home amb pinta de fregir-se els mocs per esmorzar i unes llànties de sis centímetres de diàmetre a la camisa (atxuradeta, model anys 70), sol·licita que la seva dona (preferentment sudamericana) passi la prova del polígraf perquè sospita que li és infidel.
2- Les proves que aporta acostumen a ser: taques misterioses d'esperma en llocs on no hi haurien de ser. Taques misterioses d'esperma en moments on no hi haurien de ser. Taques d'esperma de gent que no hi hauria de ser.
3- La dona l'acusa de gelós perquè el seu marit no fa més que olorar-li les calces i seguir-la.
4- La dona fa cara de culpable, però al final resulta més verge que una figureta de pessebre.
5- El marit acaba confessant que per ràbia i despit se n'ha anat de putes als garitos més guarros del seu poble.
6- Conversa final, impagable, als camerinos, on ell intenta reconciliar-se amb ella (mà a la cuixa, baba suplicant), mentre ella plora i plora desconsolada, perquè el seu home no es diu Tomatito i no podrà cobrar l'esclusiva i retirar-se.

divendres, d’agost 18, 2006

Impacte cranial

Corren per la tele (ergo pel món) criatures que l'infern ha rebutjat perquè ni hi ha més lloc, ni tenen prou classe com per ser-hi acceptats.

Aquests zombies purulents només poden ser abatuts amb un fort cop al cap.
Els dos primers de la llista són:

Cachuli


Un lladregot de tres al quarto, un cambrer vingut a més/menys, que s'ajunta amb marujones adictes als programes rosa, policies que coleccionen caps d'elefant i tonadilleres lesbianes que usen la mateixa crema d'afaitar que ell. Julián només n'és la punta de l'iceberg, però no hi ha cap zombie invulnerable.







Joan Espin

No sé a qui se l'ha mamat aquest pajarraco que es creu graciós i ho és tant com una esponja de metralla rovellada, però el cas és que s'ha convertit en un d'aquests individus omnipresents. Encara és hora que faci un programa mitjanament bo: ja va espatllar el del Sergi Mas amb la seva ¿col·laboració? al Fent amics, ja feia pena al No tenim criteri, i es coverteix en un punching ball moribund perfecte en l'infumable ZAP8, on improvitza els seus propis guions que farien esgarrifar el mateix doctor Mengele.
La seva participació en el Versió RAC1 es limita a sol·licitar aplaudiments a tort i a dret, i a fer quatre o cinc xascarritllus sobre un mecànic que creu que borda a la perfecció. Bordar és lladrar, és clar.


Annexe 30/01/2009. Tot s'ha de dir: Joan Spin ha millorat bastant des que vaig escriure aquesta entrada. No és que em faci molta molta gràcia, però ja no és tan repelent com abans, la seva participació a Arucitys està a l'alçada i en el programa de ràdio ha trobat un punt mig que no tenia antuvi. M'agradaria matisar-ho.

dijous, d’agost 17, 2006

Mamá yo quiero ser artista



No entenc per què no es fan dir Fòrmula Abierta, que pel cas és el mateix. Aquests tres fracassats d'Operación Triunfo tenen tot el dret a guanyar-se la vida com puguin, i és millor que vagin al programa de la Quintana que acabin clavant gutizes als gossos pel carrer o compartint xeringues amb Panxo de Verano Azul.

Però d'aquí a que algú sigui fan de l'enèsima versió de grupet jove amb cantant de veu de pito ja va un abisme.

Si algú em diu que aquesta ¿cançó? és de La oreja de Van Gogh o El sueño de Morfeo o El flequillo de Ansón, ho firmo ara mateix.

De qué tracta? És un anunci de l'infame Sunny Delight, una beguda que va inventar en Gargamel en substitució del Zyklon B per exterminar barrufets? Si pareu atenció a la lletra (és molt demanar, ho sé), veureu com d'aquí un mes l'anunci d'aquest refresc en ampolla de detergent tindrà aquesta banda sonora.

Més trist resulta veure com els tres components no enganxen ni amb cola. La Sandra va enfarlopada, Fran Dieli sobreactua per contrarestar la soseria congènita, i Guille (un nom que sembla d'Ennyd Blyton) en té prou amb creure's el Robbie Williams espanyol.

Endavant, Generación Ot (el bruixot)!

Parkyourmother


La darrera moda en el magnífic barri residencial on visc (tothom acabarà en una residència abans dels 35 anys, si no per greus danys al fetge, per alguna ganivetada que altra) es tracta
del parkyourmother.

Fins fa poc, els cotxes aparcaven damunt la vorera, per causa del reduït espai. Massa fàcil. La diversió va començar enveïnt els guals: el joc es trobava en saber quins estaven al corrent del pagament i quins no. Una espècie de Ruleta Rusa del Vado. La modalitat menys arriscada era aquella en la que el conductor deixava un paperet sobre el volant amb inscripcions del tipus:

Caye Perceve 45 3º 2ª

Aquell que sortia del garatge de casa, havia de caminar un parell de carrers per anar a buscar l'intrèpid apostador de la Ruleta Rusa del Vado.

Quan es van cansar de caminar, i van començar a trucar a la grua, els apostadors van deduir que si duien telèfon, ells també podien estar localitzables.

Yame al 815-162342

O el més inquietant:

Perdida al 815-162342

Surt més a compte anar-los a buscar al bar, que es on estan.

Però tot això s'ha acabat. Ha arribat la nova modalitat, i ha arribat per quedar-se.
Per practicar el Parkyourmother només cal:

  1. Una mare amb disponibilitat horària i paciència.
  2. Un cotxe atrotinat.
  3. Experiència mínima de quinze anys a la barra del bar El Trago, i mínima de cinc en la màquina Corsarios.
  4. Un euro cinquanta pel carajillu.

El procés és senzill. Es tracta d'arribar amb el cotxe, que acostuma a estar abonyegat perquè el conductor ni sap conduïr ni reuneix les condicions psicofísiques per fer-ho, i dur la mare al seient del copilot. La mare sol ser una dona gran, de pell reseca, públic potencial del Diario de Patricia, que espera impàvidament dins el vehicle. El conductor (no cal que sigui el fill, el negoci de les mares de lloguer té un futur brillant) només s'ha de preocupar de deixar el cotxe sobre la vorera, si és en una cantonada amb un pas de peatons adaptat per a discapacitats millor, i fer el que hagi de fer (adelante, adelante, juego, premio, adelante, premio). La mare ha d'ésser adoctrinada a dir: enseguida vuelve, ha ido a la farmacia a por las pastillas. No és necessari que vocalitzi.

Contraindicacions: S'ha comprovat que la mobilitat de l'usuari i el nivell de vida milloren amb la implantació del parkyoumother. No es coneixen casos en què s'hagi multat el vehicle, ni que s'hagin endut la mare. Es recomana estacionar a l'ombra a l'estiu, per evitar morts innecesàries de la matèria primera del parkyourmother.

dimecres, d’agost 16, 2006

No hi ha cap Gore Verbinsky

Com el nou Alan Smithee... Qui és Gore Verbinsky?

-Algú ha vist el meu gat?

Una excusa, un nom inventat, una tapadera que usen els productors de Hollywood quan fan anar la batidora i els surt qualsevol cosa. La careta que es col·loquen els directors mediocres subjugats pels grans estudis, per no signar productes infames.

Gore Verbinsky és sinònim de manca d'ànima, de falta de personalitat, de calers gastats de qualsevol manera.

Només hi ha tres fotos d'aquest ens, i sempre fa cara d'haver estat afussellat abans d'ahir, amb aquestes galtes de pa de quilo i la mirada d'un maniquí del Zara.

Qui dimonis té una carrera així?

Un ratón duro de roer amb Nathan Lane. El seu nom de broma ja surt com a provatura en un film infantil, no fos cas que algú se n'adonés.

The Mexican. Calen en Brad Pitt i la Julia Roberts per tenir un bombaso, es diu algú en un despatx. No gasteu ni cinc en el guió ni en la direcció.

The Ring. Qui necessita un director per a un remake? Qui necessita ser original? Firmeu com a Gore, que és més barat!

Piratas del Caribe. La maldición de la perla negra. Hi havia algú al darrere de l'atracció de Disneyland? Oi que no? A més, les pelis de pirates fan de mal veure, no tenen mai éxit. No ens hi juguem les garrofes, i col·loqueu el Verbinsky dels collons.

El hombre del tiempo, amb Nicholas Cage. Hi havia dos directors candidats per portar les regnes d'aquesta... pel·lícula: Gore Verbinsky i Radomir Antic.

Piratas del caribe 2 i 3. Ha colat, ha colat, ha colat! Digueu-li a aquell ximpancé borratxo que toca la trompeta que ja pot marxar!

-Sóc un artesà del cinema

dilluns, d’agost 14, 2006

Serenata nocturna






















El torn de nit, a Barcelona, és una ruleta.
Però a totes les caselles hi ha un monstre amagat, esperant'hi.
Els rostres són un enigma, el rellotge un compte enrere, i la sang fa fortor de suor bullida.

dimarts, d’agost 08, 2006

El Desafío de las Águilas


Where eagles dare reuneix totes les condicions per ser un gran film.

En primer lloc, l'argument és d'allò més simple: un important comanament aliat ha estat empresonat pels nazis en una fortaleza situada dalt de tot d'una muntanya gelada, el Niu de les Àguiles. Un parell de twists argumentals, imprescindibles en tot film bèl·lic d'infiltració de comandos, ens fan veure que no tot és el que sembla, i que no tothom és qui diu ser... o sí.
Potser estic massa lligat sentimentalment a aquests tipus de films. Juntament amb els de terror, són els que vaig veure durant la infancia, i si diuen que la infancia és la pàtria de l'home, aleshores em vaig criar durant la segona guerra mundial, enmig de secretíssimes missions que estaven a unt de canviar-ne el rumb.

El desafío de las àguilas, com a excel·lent film d'acció bèl·lica, té elements que avui en dia serien impensables o, si més no, improbables.

Un protagonista en estat de gràcia com és Richard Burton, que es passa el film amb la seva cara rocallossa, amb aquella mirada de no he parat de follar des de que vam començar el rodatge, i no penso aturar-me ara. La seva sola presència en pantalla fa olor de testosterona, feromona i nandrolona. Un protagonista enigmàtic, adés heroi adés malvat, que finalment apareix com un superhome, un especialista en desarticular xarxes d'espionatge nazi en el cor mateix del Reich, en fer volar helicòpters (en mil troços, s´entén), en escalar per riscos imposibles o salta d'un telefèric a un altre sense despentinar-se. I no sembla que vaig begut!








Una altra ronda abans de rodar!


D'altra banda tenim aquest jovencell que és en Clint Eastwood, en un paper d'assassí nordamericà, que no és sinó una espècie de relleu generacional en el terreny dels galans cinematogràfics. La seva sola presència (és enorme!) justifica la pel·lícula... però a més apunta i dispara com pocs. Sergio Leone tenia un bon padawan en ell.









De les noies no cal dir gaire, perquè en aquests films només tenen dues utilitats: o són comparses o són dolentes. Com a companya de llit i foc, hi surt una rossa que fa més aviat por, amb un cap enorme i un pentinat com el de la extraterrestre de Mars Attacs! Però ja hem dit que en Richard s'ho menja tot, i en un moment de debilitat sempre pot fer un trio amb l'engendre de la segona categoria (la dolenta), una gestapo que, si ens hem de fiar per com es depila les celles, no voldríem mai que ens torturés.









La última moda a Baviera: atractiu infiltrat i tirolesa amb pell de gallina.



I parlant d'esteticients sàdiques, no hi pot faltar l'oficial de la Gestapo, aquest cop una barreja de Yola Berrocal i una truita de patates revinguda, que és educat, elegant, parsimoniós i cruel, però que mor de la forma més tonta en intentar desbaratar el pla dels aliats (bé, que et mati en Clint no és una forma tonta de morir, és un honor).

¿Per què la segona guerra mundial és tant atractiva visualment?

Un film entretingudíssim, amb un ritme embogit, unes escenes d'acció molt potents i una ambientació perfecta. Dóna gust tornar a ser aquell nen que veia com els nazis sangraven pels descosits, i els aliats eren uns cracks (quan no uns traidors).


dilluns, d’agost 07, 2006

Renegada


No cal que presenti Celia Blanco. Ja s'ha encarregat prou ella de ser coneguda.

Però cal dir les coses ben claretes: és una farsant.

La tiparraca aquesta no és només una actriu porno mediocre amb una carrera lamentable. És una de les pitjors coses que es poden ser en aquesta vida, i que t'equiparen amb elements de la talla de Luis Figo, Josep Piqué o Saulo de Tarso. És una renegada.

En una entrevista al diari El Periódico, afirma el següent:

No he anat mai fent-me veure pel món, ni sóc exhibicionista per ser-ho, ni vinc del món de l'striptease i tot això.

És clar. ser actriu porno només és una faceta artística d'una personalitat multidisciplinar com tu.
A la pregunta sobre la seva jubilació en el móndel porno, ella alega:
"Les feines que m'oferien ja no em motivaven, i jo sense motivació no sé fer res."



Com els brasilenys quan es cansen d'un club de futbol europeu i demanen més calers, traduint quartos per carinyo (pido más carinho), aquesta nana parla de motivació en el món del porno. L'única motivació que conec té més a veure amb certa infracció de la llei de la gravetat per part dels sementals que t'han de taladrar malgrat no siguis exhibicionista ni vinguis del món de l'estriptis ni de res d'això, Celia.

I aquí comença el festival de renecs:

El cert és que no m'he vist mai dins del món del porno del tot, allò sempre ho vaig viure des de fora, en paral.lel.



Sí, clar, xata, com a Ghost. Igualeta que el Patrick Schwazey. En realitat, a qui plenaven l'escot de lefa no era a tu, sinó a una projecció de la teva personalitat oculta, mentre el teu veritable yo en realitat llegia Baudelaire.

Me voy a la biblioteca un rato.

S'ha creat una imatge de mi que no correspon amb la realitat. La culpa és meva, perquè jo vaig fabricar aquest personatge. Espero que la gent entengui que allò només era un personatge, que jo no sóc així, que em vaig fer tan hermètica per protegir-me.



Perdona, Celia!!! Creia que llegies Les flors del mal, però ara veig que llegies Tòtem i Tabú, d'aquell malalt mental que un dia es va fer passar per metge, i va acabar diagnosticant els seus propis problemes sexuals a mitja humanitat (i va encertar). Ara resulta que tot era una cuirassa, que practicaves l'anal-vaginal perquè ets tant vulnerable que era l'única manera de protegir-te... Celia... No ho entenc!

Tinc dret a canviar de rumb.



Celia, agafant el timó de la seva vida.


De vegades, el derecho de pataleta és ridícul.


Aparentava ser una dona segura, però en realitat sóc molt sensible. Semblava que estava totalment ficada dins el sector del porno i tenia rodatges cada dia, i en realitat rodava uan pel·lícula cada sis mesos, com a màxim.


Oh... ni a la Marvel han amagat tan bé les identitats secretes dels seus superherois... I això de les pel·lícules, ni cal que ho diguis. N'has fet poques i dolentes. Basura incomestible dels germans Lapiedra com Delirio y Carne o Las lágrimas de Eros. Que comencessis amb aquests dos tocats del bolet obsesionats amb les màscares i els jardins rococós, amb La mujer pantera et va deixar clar que el porno no era per tu, oi? Per això et va costar tant rodar Rodando, rodando y a la chica enculando o A la chica del oficio se la tiran con servicio. Per això et van enganyar quan et van dir que Motel Freaks o Toxic eren les noves fites del setè art. Pobrisona, hi vas caure de quatre potes (o sigui, en la doggy position).

Ara ja ho has vist clar, i dius que et dedicaràs a la literatura i a ser actriu (¿fins ara què eres?).

Escric des de petitona. Abans ho feia amb els meus bolis de colors i les meves llibretes, i ara amb el meu Toshiba.


-De esta sale una novela, fijo.


Saramago també va començar així. I no n'és l'únic. De fet, crec que les primeres 300 pàgines del Quixot són en color lila, sobre bloc Henri.

És una manera de desfogar-me i d'enfrontar-me a la part positiva o negativa que tots portem a dins.


Tots hem vist la part que portes a dins...

A la incisiva pregunta Què volia ser quan fos gran?, la resposta no és menys sorprenent:
Advocada i forense criminalista. Veia tots els programes d'En buenas manos. A més, mentre sopava.


M'he quedat sense paraules.


I San Tornemi, quan el periodista la condueix altra vegada cap al sexe (que és el que ven, malgrat que la Celia ens vulgui fer creure que és la nova Jessica Fletcher), i li diu que el sexe no la feia avergonyir-se...

En els rodatges, tan bon punt acabava l'escena, jo em tapava. No vaig fer mai res relacionat amb el sexe de manera gratuïta, era simplement feina.


-No de lo vah a greer, bero ahoda midmo edtoy pasaddo uda vedgüenza...

Ha, ha, ha, ha!!! M'agrada això de la manera gratuïta. Si algú fa alguna feina de manera gratuïta, o és un becari, o és un babau, o és un esclau.

I després l'entrevista circula per viaranys tan poc trillats com l'amor sense sexe, el porno per a dones i bla bla bla...


Vinga, Celia, per favor, que sóm grandets. Les actrius porno han de cultivar una llegenda negra. Un inici en l'adolescència, amb deheneís falsificats, una virulenta atracció per les drogues, un episodi desagradable en aquell motel de Wichita, un nòvio de tota la vida que creu que l'estimes i que el sexe no ho és tot, un parell de violacions a mans de productors llardosos que et portaran fins a l'star-system d'una cuneta en una carretera nacional.

Aprèn de les teves companyes, que et donen mil voltes. Mira la Jeena Jameson, què bé que li va. Mira la Sylvia Saint, que la va retirar un milionari però encara hi torna esporàdicament perquè li agraden més els quartos que al Tomàs molina els dies de pluja. Retira't, si vols. Però no siguis una renegada, que fa lleig, i quan et mengis els mocs enyoraràs el temps en que et menjaves altres fluids. I aleshores ningú ja voldrà saber res de tu.


Eels reborn



Sovint hi ha cançons que marquen moments, que filtren records, o que influeixen en l'estat d'ànim.

Però poques són les que et fan sentir viu. Literalment. Poc després de de comprovar personalment que no hi havia túnel ni llum al fons, vaig adoptar Hey, man, (now you're really living) com un himne. Hi ha uns principis clars:

  1. Un s'ha de morir de vell.
  2. Disfruta.
  3. No et facis mala sang.
  4. Esmorza bé, que és l'àpat més important del dia.
  5. Tapa't quan refresqui.
  6. Quan siguis pare menjaràs ous.
  7. De rebaixes només trobes saldos i prendes tarades.



HEY MAN (NOW YOU'RE REALLY LIVING)

do you know what it's like to fall on the floor
and cry your guts out 'til you got no more
hey man now you're really living

have you ever made love to a beautiful girl
made you feel like it's not such a bad world
hey man now you're really living

now you're really giving everything
and you're really getting all you gave
now you're really living what
this life is all about

well i just saw the sun rise over the hill
never used to give me much of a thrill
but hey man now i'm really living

do you know what it's like to care too much
'bout someone that you're never gonna get to touch
hey man now you're really living

have you ever sat down in the fresh cut grass
and thought about the moment and when it will pass
hey man now you're really living

now you're really giving everything
and you're really getting all you gave
now you're really living what
this life is all about

now what would you say if i told you that
everyone thinks you're a crazy old cat
hey man now you're really living

do you know what it's like to fall on the floor
and cry your guts out 'til you got no more
hey man now you're really living

have you ever made love to a beautiful girl
made you feel like it's not such a bad world
hey man now you're really living

people, sing
do you know what it's like to fall on the floor
cry your guts out 'til you got no more
hey man now you're really living
just saw the sun rise over the hill

never used to give me much of a thrill

hey man now i'm really living



Que també té collons que un geni tarat com en Mark Oliver Everett vagi donant consells de vitalitat. Aquest paio d'aquí, nyicris, mitja merda i amb pinta d'haver-se passat els anys d'escola rebent clatellots dels woolly bullies de la classe, va arribar a publicar Electro-shock blues, un (magistral) disc sobre el suïcidi de la seva germana. Pero també és l'autor de peces com I like birds o E's Beautiful blues


I LIKE BIRDS

i can't look at the rocket launch
the trophy wives of the astronauts
and i won't listen to their words
'cause i like
birds

i don't care for walking downtown
crazy auto-car gonna mow me down
look at all the people like cows in a herd
well, i like
birds

if you're small and on a search
i've got a feeder for you to perch on

i can't stand in line at the store
the mean little people are such a bore
but it's alright if you act like a turd
'cause i like
birds

if you're small and on a search
i've got a feeder for you to perch on




MR. E'S BEAUTIFUL BLUES

the smokestack spitting black soot into the sooty sky
the load on the road brings a tear to the indian's eye
the elephant won't forget what it's like inside his cage
the ringmaster's telecaster sings on an empty stage

goddamn right it's a beautiful day
goddamn right it's a beautiful day

the girl with the curls and the sweet pink ribbon in her hair
she's crawling out her window 'cause her daddy
he just don't care
come on

goddamn right it's a beautiful day
goddamn right it's a beautiful day

the clown with the frown driving down to the sidewalk fair
finger on the trigger let me tell you gave us quite a scare

goddamn right it's a beautiful day
goddamn right it's a beautiful day

the kids flip their lids when their ids hear that crazy sound
my neighbor digs the flavor still he's moving to another town
and I don't believe he'll come back

goddamn right it's a beautiful day
goddamn right it's a beautiful day

well i don't know how you take in all the shit you see
no don't believe anyone and most of all
don't believe me
believe you

goddamn right it's a beautiful day goddamn right it's a beautiful day



Llarga vida a les anguiles!




divendres, d’agost 04, 2006

Artículos de coña

-Dígame, el perro de San Roque no tiene rabo.
-Será porque Ramón Ramírez se lo ha cortado.

Frases que s'han de dir abans de dinyar-la (I)

Frases que s'han de dir

-Vostè no sap amb qui està parlant.

-Hipoteca? Ho pagaré en metàl·lic.
-Abans t'hauries d'haver mort, .... (escrigui's el nom que consideri apropiat).
-M'ha mossegat una aranya radioactiva i ara puc grimpar parets.
-Ho puc explicar, no és el que sembla.
-M'han d'arribar unes peces d'Alemanya.


Frases que ja s'han dit

-Deixi la mà morta i no faci força, sisplau (prenent les empremptes a un cadàver, al dipòsit).

dijous, d’agost 03, 2006

Naturalesa morta

Morir envoltat de merda



Aquest senyor tan trempat d'aquí que sembla un polític d'iniciativa en campanya és en Diògenes de Sínop, un paio de l'época del més famós dels reventaculs grec, Aristòteles, que pregonava un estil de vida auster, lluny de tot tipus de comoditats. Un paio que no hagués aprovat l'examen de filosofia de la sel·lectivitat, però que va servir per donar nom a una de les malalties més guarres que es coneixen, i que per desgràcia només es diagnostiquen majoritàriament quan el pacient és mort: el Síndrome de Diògenes.

El tema seria: home o dona gran (o qualsevol combinació d'aquests dos elements), que deixen de fer vida en el món real, i comencen a amuntegar merda i merda a casa, fins que la dinyen. No és la definició clínica, però bàsicament va així.

No sé si és una malaltia de tota la vida, com el guarro del Diògenes, o és més aviat nou. El cas és que resulta sorprenent el número de gent que es troba a casa sota un munt de fems de l'alçada d'un pilar de dos format per l'Acebes i en Zaplana. Curiós és que els veïns no denuncien mai fins que no hi ha escarabats i bitxes a casa seva. Però a veure: que no hi ha la iaia Maria al pis de dalt, que fa tres mesos que no la veieu, que tota l'escala fa olor de botifarra revinguda, i el teu sostre té una extranya humitat fosca i espesa? Heu d'esperar a les mosques? No era sospitós que la tele estigués encessa a totes hores durant les últimes dues setmanes, a un volum escandalós? Tan sorda està la iaia Maria?



No seria el primer cop que s'entra en un pis buscant a l'anciana, i comencen a sortir cadàvers. I és que quan es diu recol·lectar merda, es diu de fer-ho bé. I si se't more el germà, el marit i el cosí que viuen amb tu, no veig per què no podríem guardar-los entre el matal·làs pixat i cagat i aquell turonet de recipients de fregidores reutilitzats. I després vés tu a saber qui és qui, que els morts amb Diògenes tenen el desagradable costum de ser gent gran sense dentadures, amb els dits menjats per les rates, i una complexió apergaminada que seria la sol·lució més barata per a tots els fabricans de bongos de l'hemisferi sud.

Això, quan no et trobes la dona que té el fill de quaranta anys mort a casa des de fa un mes, i et diu que ella ja veia que el nano dormia molt, i que no es menjava l'esmorzar, però que el seu nen és molt especial. No es diu especial, senyora, es diu finat.

¿Són les sales mortuòries de les tombes de l'antic Egipte una versió cool del síndrome de Diògenes? Si substituim les màscares d'or per les cadires de mimbre esfilagarssat, i les urnes funeràries per les ampolles de Vichy Catalan plenes de botons greixosos, crec que sí.




Exhumant Ed Wood

Confesso que tinc totes les pel·lícules d'Ed Wood júnior en un pack de DVDs de carcassa rosa. Les vaig comprar a Amazon, per freakada, sense importar-me que no vinguéssin ni subtitulades. Així que només he tornat a veure Pla 9 de l'espai exterior, i menys mal que els diàlegs no importen, perquè l'anglés mastegat per aquests quatre subnormals que van conspirar per inmortalizar unes merdes així d'altes no és el que t'ensenyen al Follow me.

El Gorina en deu tenir la culpa, quan va fer el cicle Wood al ja mític Klaatu Barada Niktó, i va emetre la del pla 9 (brutal el doblatge al català, potser dels millors que s'han fet a la seu de la Santa Inquisició de la Llengua que és TV3) i la de Glenn or Glenda.

Però no vull parlar de Wood aquí, que seria lo fàcil, el típic blog que es fa el xulo rescatant freakadetes de culte. Es comença així i s'acaba parlant de Verano Azul.

Vull parlar de l'infrafilm que vaig patir ahir (i per motuu propi, que té més delicte): Drácula 3000. No conec el director, però si hagués estat en blanc i negre, m'hagués jugat el colze esquerre a que Ed Wood havia estat exhumat per realitzar-la.

Oju paligru al casting:


Casper Van Dien, homo-idol que va gaudir de fama fugaç a Starship Troopers, i es va podrir fent de Tarzán o gigoló vampir en pel·lícules guionitzades per una de les filles de Copito de Nieve absolutament borratxa i enyorant el membre del goril·la albí. Aquí fa d' Abraham Van Helsing... a l'any 3000, en una nau espacial a l'estil d'Alien. Espero que el bo d'en Ridley no vegi en quin tipus de referència s'ha convertit el seu film, o tornarem a patir el drama del Mason i la Tate però amb els germans Scott. Està bé que en Van Helsing hagi de descobrir com matar un vampir a través de google: dóna versemblança a la història.











Erika Eleniak, que fa aquesta pinta a la pinícula, i que encara sobreviu gràcies a la seva sortida del pastís (Steven Seagal només ha trempat dos cops a la seva vida: amb Erika Eleniak i amb el naixament d'un trencalós a Yellowstone). Aquí és un émul de Bishop, tot i que molt més agradable que Lance Henrikssen. La seva actuació es limita a dues accions:
1) Passejar el seu cos sense cintura.
2) Tenir por de disparar (és un androide amb emocions, i té conflicte intern, oh, senyor, quina tridimensionalitat del personatge).








Coolio, aquesta barreja de Gabbage Patch Kids i Eddie Murphy en estat enfisematós es dedica a saltar com un mico d'una banda a l'altra del decorat (una nau industrial, com a les pel·lícules de los inmortales, que fa veure que és una nau espacial, pura polisemia), amb una dentadura de broma de les botigues dels xinos. És impossible veure'l actuar sense haver begut una pinta de primperán abans.





La pel·lícula pas per pas:

  • Dràcula no apareix fins al minut 45 (la pel·lícula en dura 78).
  • Pel que fa, millor que no hagués sortit mai.
  • No hi ha cap mena d'explicació lògica a allò que passa. De fet, no hi ha cap mena d'explicació a l'existència d'un film així.
  • En Van Dien mor a la primera de canvi.
  • Surt un negrot enorme que mata vampirs amb tacs de billar.
  • Erika Eleniak intenta provocar sexualment. He vist gírgoles bullides més eròtiques.
  • El final no té sentit.






Aterrador, ¿oi?

dimecres, d’agost 02, 2006

Més sobre Màrius Carol (Copperlathe Gotic Bold 189)

I és que un home amb aquesta pinta de no mosssegar-se les ungles sense amanir-les amb vinagreta de gerds abans no es pot reprimir de fer veure que és un home de món. I així cada dos o tres pàgines ha d'introduir, amb un calçador de talla XXL Cartepillar, una recepta de cuina, a quina més ferradrianesca possible (tothom sap que el 1915, a Barcelona, es menjava manà). En aquest fragment, en Carol delata la seva pròpia idiosincracia:


-Ja sé que és el teu dia lliure, però no m'agradaria gens que s'armés un escàndol. Don Cipriano, el veneçolà que va ser president del seu país, diu que el còctel de la seva acompanyant no té el mateix gust que de costum. De segur que és una manera de fer-se el connaiseur i presumir de cosmopolita, però és un bon client, i convindria que solucionés l'incident preparant tu mateix un parell de combinats.
-D'acord, d'acord, aniré a veure què passa, tot iq ue crec que l'error ha estat deixar entrar aquest presumit, que és un zero a l'esquerra tant en matèria de copes com de dones.

Lamentable. És un altre exemple del que entèn en Carol per un diàleg enginyós. Un guió d'aquesta novel·la no l'agafaríen ni en Dolph Lundgren o l'Steven Seagal fins al cul de Peyote i compartint tenda de campanya amb en Poli Díaz.

Una altra de les habilitats d'en Carol és la nul·la capacitat per crear un clímax. Habilitat que comparteix amb un altre farsant de les lletres catalans, de qui algún dia parlaré, com és en Llorenç Capdevila. Aquí, un bocí d'acció (que va fer arrujar Sylvester Stallone):

-Qui és que el vol matar? Per què apel·la al meu patriotisme? Per què estaré en perill si explico que he parlat amb vostè?
L'home no va tenir temps de respondre a aquella pregunta, perquè va rebre dos trets a boca de canó que van convertir inmediatament el local en un garbuix de crits, corredisses i cops.


¡Màrius Carol hauria de treballar d'encarregat de manteniment de l'hotel Overlook tot l'any!
I a més a Planeta tenen la santa barra de col·locar la seva foto dins la novel·la, i cada cop que passes pàgina t'apareix allà, amb la vista fixa i somriguent: tu ho has pagat, gilipollas.



Un senyor no escriu, publica



Ho he tornat a fer. He tornat a caure en la trampa.

Per sort, era la quarta compra a la llibreria La Central, l'única llibreria de Barcelona que grinyola com un vaixell pirata, però fa olor d'intel·lectual suat en comptes de rom. I no violen a les dependentes cada cop que reposen estanteries. Amb la pròxima adquisicióbarrarobu, m'aplicaràn un descompte míser pel pròxim ¿llibre? Una cosa semblant al que en Laporta planeja per la samarreta del Barça, crec.

Des de Sant Jordi que hi tenia l'ull al damunt, però no ha estat fins aquesta setmana que he aconseguit carregar-me de raons per trencar l'estúpid prejudici que un nom més gran que un títol a la portada d'una novel·la no vol dir que sigui dolenta.

Tornaré a fer cas dels meus prejudicis d'ara endavant.

I és que Una vetllada a l'Excèlsior, de Màrius Carol, és la novel·la més infantil i infamne que he llegit des de que Dan Brown va publicar la redacció Qué e echo este berano i en va vendre sis-cents milions d'exemplars.

Aquest impresentable d'aquí a l'esquerra, que s'emperra en anar de periodista progre a l'ensems d'elegant, ha escrit la sarta de paraules més ridícules de l'actual novel·la catalana. I a més amb pretensió. Un argument idiota, uns personatges menys creïbles que Zipi y Zape a la pel·li dels 80, un passeig per la Barcelona de 1915 més turística que la d'avui (plagiat de la guia Trotamundos de fa 98 anys), i tot amanit amb diàlegs tant puerils com el següent:

"-Claudine, et presento la senyora Carlota, que ha estat una de les cupletistes més importants de la ciutat abans de convertir-se en una de les millors alcavotes de Barcelona.
-No li facis cas, Claudine, mai vaig ser una bona cupletista, tot i que com a alcavota me'n surto prou bé. Si en lloc d'anar acompanyada d'aquest pendó hongarés prefereixes anar de bracet amb príncep romanès o un marquès cantabre, només cal que m'ho diguis."

Si en Garcia Marquez va inventar el realisme màgic, en Màrius Carol (arial 72) no ha creat el realisme de merda, però se n'ha fet el més gran apòstol.

Per cert, benvinguts a la rue morgue.