divendres, de setembre 29, 2006

Iker Jiménez està fet un bacó



Aquí on el veieu, amb la lot de regal de Duracell i un mp3 Inovix amb la discografia de Foreigner, Iker Jiménez s'ha posat de bon any.

L'apòstol de l'escepticisme, el príncep de la martingala, s'ha donat a la bona vida. Iker Jiménez és el mateix tipus que durant anys va anant repetint temes a la ràdio, de matinada, amb la tàctica Tomate: pròximament li dedicarem un monogràfic. Així, omplint les hores amb introduccions i promeses, el màxim que aconseguies era arribar a sentir dues psicofonies que s'inventava la seva dona al lavabo amb una bossa de Lays i un micròfon Playskool, i esfereïdors testimonis dels seus reporters. Cada tres o quatre minuts deia: qué tema más interesante, Roberto, del que nos han llegado cientos de imeils pidiendo que lo desarrollemos; vamos a dedicarle un monográfico en breve, porque lo estamos investigando...

El seu pas a la tele va fer-li perdre part de l'espontaeïtat. Ja no podia emprenyar-se com quan una de les càmeres que van introduir a no sé quin cony de piràmide fent creure que hi havia una cambra secreta, va topar amb un mur. Ara es veien més les costures, tot molt picadet i muntat per algú a qui no li interesa el programa. Les entrevistes es tallen de tal manera que parla més estona l'Iker que l'entrevistat. I gairebé només parla per fer publicitat dels llibres que apadrina. Els experts que participen sobre el terreny són una colla de freaks que no saben dissimular quan es van inventant les teories sobre la marxa. Carmen Porter sí és un misteri: és el Golem? Poques vegades he vist una figura de cera parlar.

Es veu que ha tingut éxit i li han donat més quartos. Es nota. Ara té el plató del Esta noche cruzamos el Mississipi, i ha guanyat uns quants quilos (en tots els sentits), però continua tractant els mateixos temes de sempre: la falsa arribada de l'home a la lluna, Romasanta i la vampira de Barcelona, les cares de Bèlmez i el tresor de Salomó a Toledo.

Qué gran va ser el dia que una colla d'amics ens vam posar d'acord per enviar e-mails per anunciar un avistament massiu d'OVNIS sobre Bugarra, València. He visto unas luces danzando en el cielo.

Sessió de lobotomia

Ho lamento, però és necessari.

Aquí teniu dues dosis per al vostre tractament neurològic.




dijous, de setembre 28, 2006

Weird Science


Cada cert temps, apareixen estudis estúpids sobre la Gioconda, generalment revestits d'una aureola científica que fa que els diaris puguin omplir tota una pàgina amb especulacions vestides amb bata blanca.

Quan no hi veien un eunuc en el somriure, era el percentatge de felicitat, menyspreu i avorriment. Ara, diuen que estava prenyada, com la Leti.

Per quan un estudi científic sobre els films de David Lynch? Per quan el tractat definitiu sobre la barba de Hemingway? Qui dilucidarà el secret que s'amaga darrere el mocador de Frosties?

Jo, de gran, vull ser Mad Doctor.

La prole tarada

Ja ho deia Ernest Hemingway: la cuna ho és tot.
I ara en tenim un fotimé d'exemples, d'allò més diversos.


La nietísima, una dona amb cara de peix globus sobre la fusta d'un cuiner japonès, que no ha fet res en la puta vida més que gastar el cognom. Ara, per fer quatre rucades davant d'una càmera, s'embutxaca 46.000 frodos cada setmana. Per aquest preu, es mouria igual lligada de mans i peus a una torre d'alta tensió d'Endesa, descalça, sobre un bassal de pixums d'en Pocholo. Tele pública, en diuen.



L'inconstitucional. El segon fill de la parella campetxana. O com pujar l'IPC a cop de tranca i malucs.




L'artista anteriorment conegut com a Paquirrín. Cantant, futbolista, troglodita, colpejapersianes. Una icona. Sa mare va ensenyar-li a afaitar-se, i ara conspira contra ella per cobrar una morterada, que veu que tothom suca amb el tema Malaya menys ell. Carn d'Alahurín, tard o d'hora.

dimecres, de setembre 27, 2006

Sant Leo Messi


Un partit de merda.

El que funciona, no es toca, diuen. I si la samarreta de color subrallador d'oficina va donar una champions, per molt que digui nike, jo no la toco. Que dec ser supersticiós, però la vestimenta d'ahir no és el color de Wembley, és el color d'una bossa d'escombraries, que és la imatges que va deixar el Barça.

Eto'o, aixeca't ràpid, que et van agafar com a model per fer el T-1000.

Mentrestant, seguirem pregant a Sant Leo Messi.

Visca el Barça

La felicitat, de Lluís Anton Baulenas



És una llàstima que una novel·la com aquesta, guanyadora del premi Prudenci Bertrana del 2000, sigui tant llarga.
No tinc res contra l'extensió de les novel·les (els arbres de l'Amazona me la porten bastant fluixa), si van acompanyades d'una tensió constant. Així, El Comte de Montecristo, tot i fer mil i escaig pàgines, es beu d'un glop.
I aquest no és el cas.

La felicitat transcorre a la Barcelona de principis de segle XX, moment crucial de canvi, amb l'enfrontament camp-ciutat, que podria desembocar en la típica novel·leta avorridota de Maria Barbal però per sort discorre per altres viaranys.

Aquest territori és explorat amb ironia per en Baulenas (de qui no havia llegit res abans), i es distancia d'altres obres ambientades en el mateix període històric a Barcelona. Vaig haver de deixar la lectura de La ciutat dels prodigis d'Eduardo Mendoza a les poques pàgines, tip de tanta volta i tanta palla, tractant de ser la Gran Novel·la sobre Barcelona. I em vaig emprenyar com una mona amb Una vetllada a l'Excelsior, del Màrius Carol, infumable exemple d'esnobisme dut a la literatura.



Aquí, a través de les peripècies de diversos perdedors, assistim al canvi d'una ciutat que vol ser moderna, però continua tenint tot de morts als armaris. Perdedors de tot tipus, des dels que ho accepten, fins als que es creuen victoriosos i omnipotents.

Els dos protagonistes principals, la Nonnita Serrallac (artista de varietés que malviu entre freaks) i en Deogràcies-Miquel Gambús (hereu d'una nissaga de mafiosos que no sembla tenir la mateixa sang astuta que els seus avantpassats) col·lidiran en una trama de crims, gelos, espectacles pintorescos i especulació inmobiliària. El rerefons, amb atemptats anarquistes, cases derruïdes per construir-hi noves avingudes, el Liceu, la Setmana Tràgica, els pobres morint-se pel carrer, és potser el que deixa millor record un cop acabada la lectura.

El to de la novel·la, fresc, sarcàstic, dura el que dura la sorpresa. Dóna temps a enganxar-t'hi, amb tot de tipus rars passejant-s'hi, amb la noia que veu morts, amb la narració fragmentada, però acaba per convertir-se en tediós i reiteratiu. L'autor cau en la trampa de sempre, voler embolicar massa la troca i donar-li un aire vodevilesc que només fa que provocar anades i vingudes massa cansines.


Si no fos per aquesta pèrdua de nervi, aquest peculiar remake d'El Padrí, amb la Miquela Gambús com a Vito Corleone, hauria estat una novel·la rodona rodona.

Tantmateix, m'han entrat ganes de llegir Els caníbals, del mateix escriptor, més breu i, pel que sembla, amb les mateixes obsessions.

Impacte cranial 5: Uprising of Albà zombie

Potser un dels còmics més sobrevalorats d'aquest país. I dic còmic perquè es creu que ho és.
Encasellat, sempre amb els mateixos tics, en Toni Albà es creu bon imitador i no ho és. L'Aznar el treu fatal, i el rei li surt pel maquillatge. Acaba tots els gags com els antics acudits d'en Millán de Martes y Trece, fent ñe ñe ñe, o simulant que es torna boig, o repetint-se com un disc ratllat.

Ja n'hi ha prou. En Toni Albà, per molt que s'hagi format a França (la qual cosa no és garantia de res), no fa gràcia.

Hellboy Iniesta




He de reconèixer que tant sentir que aquest nano és merengón, que al bar del seu pare hi ha l'escut del Madrid presidint el local, que el xaval es deleix per jugar al Bernabeu, li havia agafat tírria.
Tant que diuen que és una joia, millor que Xavi, millor que Guardiola, que té una qualitat extraordinaria, però jo ni li veia, ni li volia veure.
Però al final m'hauré de rendir a l'evidència, que aquesta temporada ja duu dos gols, i revoluciona els partits com ningú.
Espero que el Diable Iniesta ens torni a donar una altra Champions, encara que hagi d'obrir les portes de l'infern que, com tothom sap, són a Atenes.

dimarts, de setembre 26, 2006

Nobody expects the spanish inquisition

No puc sufrir la gent que viu només per i per a Catalunya. Aquells que no saben parlar d'una altra cosa que del seu país, i de com en serien de feliços amb la independència. Gent infeliç per definició, doncs.

No puc sufrir-los tant com no puc sufrir els programes de televisió on s'aplaudeix cada trenta segons, com si haguéssim de recalcar qure TOT és molt graciós, i que fem l'humor més intel·ligent. El Hormiguero de Pablo Motos és el típic exemple de partit de futbol guarro, on es passen més temps estessos sobre la gespa que tocant la pilota. Un programa on tots semblen operats de la cara (i malament) i on tots porten les celles pintades. Un programa que ja hem vist mil vegades abans, tot i que ara els diumenges per la tarda.

Hi ha gent que dedica blogs a omplir-se la boca de Catalunya, Catalunya, Catalunya, com si no hi hagués res més en el món.

Es pot reivindicar sense caure en la repetició! Feu una vida normal, de persona normal, en un país normal, i queixeu-vos tant com volgueu. Però visqueu pel camí!

Després hi ha la selecció catalana. Tant de bo poguéssim competir amb la nostra selecció. Tant de bo del bàsquet al waterpolo, passant pel futbol i el curling, poguéssim aplaudir la senyera a l'uniforme. De moment, s'organitzen aquestes xarlotades de partits amistosos que fan més mal que bé. I es fan anuncis que aixequen molta polseguera.



L'últim ha estat el polèmic anunci de la samarreta roja. És fàcil col·locar criatures en un anunci publicitari. Ho és tant como fitxar-hi un famós o comprar els drets d'una cançoneta que s'enganxi.

L'anunci és d'allò més simple i entenedor, d'una inocència preescolar. No hi ha per aixecar tanta polseguera. Però sempre hi ha a qui li agrada aixecar més la veu que l'altre.

Ningú no espera mai la inquisició espanyola.


dilluns, de setembre 25, 2006

Érase una vez el cuerpo humano



Dues coses sobre el cos humà que he après aquest cap de setmana:

  1. Si has de montar un esquelet a tamany natural, sempre et sobraran un parell d'ossos que no apareixen en cap dibuix. Hi ha una conspiració mundial de metges forenses per no cedir tot el seu coneixement a la humanitat. Tantmateix, comprovaràs com n'és de divertida la columna vertebral.
  2. Un cos en descomposició desprèn nitrògen. Això fa que quan portes més de quinze minuts al costat, se t'anestessiïn no sé quin cony de glàndules nassals, que fa que deixis d'ensumar. Més tard, al tornar a respirar aire fresc, les partícules continuen arrepapades als pelets del nas, i en sopar és quan tornes a sentir aquella bonica ferum a carn putrefacte.

diumenge, de setembre 24, 2006

Aznar, un boig perillós


"¿Quina és la raó per la qual Occident sempre ha de demanar perdó i ells mai? ¡Ells van ocupar Espanya vuit segles!"

"¿Què significa Aliança de Civilitzacions? ¿Els EUA o la Unió Europea han d'estar en una aliança amb el règim dels aiatol.làs iranians? ¿Com és possible una aliança quan nosaltres defensem els drets dels homes i les dones i el món musulmà defensa el contrari?"

"Ens trobem en un moment de guerra. Són ells o nosaltres."

"Sóc fan de Fernando i Isabel"


Poc hi ha a afegir a aquestes declaracions. Aquest home ha embogit, definitivament. I tothom tant tranquil.

Li ha faltat afegir: que se lleven el regadío y los números, que nosotros rebautizaremos todos los pueblos que empiecen por Al.

No té collons d'anar a Bagdad a exigir disculpes.



Ustedes ocuparon España. Discúlpense, panda de andrajosos infieles.

dijous, de setembre 21, 2006

Llibres d'anar a cagar

Sóc influenciable.

En Sergi Pàmies està de promoció de la seva darrera obra, Si menges una llimona sense fer ganyotes, i jo m'he enrecordat que ma germana em va regalar, quan va sortir, L'últim llibre de Sergi Pàmies.

-M'he llegit alguns relats i no els entenc. Espero que no et molesti que l'hagi llegit abans de regalar-te'l, va dir.


Ni em molesta, perquè tenir gelos d'un llibre seria estúpid, ni m'anima. El comentari crític ha perdurat fins avui, i m'ha fet deixar aquest llibret blanc, suau, tan ben editat per Crema, a la segona fila de l'estanteria, entre El Círculo Mágico de la Katherine Neville (lagarto lagarto lagarto) i una biografia d'Alexandre Magne escrita per un mort de gana. Tot just darrere de la col·lecció de llibres de segona mà (és a dir, pollosos), de Joan Perucho.

Però a mi les promocions em fan despertar el cuquet, com a consumidor de merda que sóc, i m'he endut el llibre (l'antic, el nou esperaré a que se'l llegeixi ma germana per regalar-me'l) a la feina.

En aquests moments estic llegint una altra novel·la, massa llarga pel meu gust, que ja comentaré més endavant. Això fa que el llibre d'en Pàmies sigui el Larsson de la meva lectura. I en Larsson quan sortia, fotia quatre driblades, dos passis de gol i un tanto d'aquests que no li ho agraïrem prou mai a la vida. He descobert quan s'ha de fer el canvi i treure al camp l'obra de l'excontable.

Al cagadero. Un lloc on qui més qui menys s'ha empapat de les etiquetes del Vidal Sasson, dels tiquets de compra de DVDs del Media Markt que queden rebregats a la cartera, o desxifrant certs papers amb algun tipus de lletra diluïda per la rentadora. Aquí és on el regat curt d'en Pàmies agafa volada. Són contes per a cagar. Simples, amb una història que no et fa distreure del veritable objectiu de Can Roca, però sense l'ofensa pomposa d'un Dan Brown. Curts uns quants, la durada justa d'un bon nino, més llargs d'altres, quan el café de primera hora es converteix en àcid fòrmic dins l'estòmac.

Ma germana té raó. Els arguments no s'entenen, però no importa gaire, perquè un ja s'ha de cordar el cinturó i tirar de la cadena sense que ningú arribi i digui, cony, nen, què has menjat?

Només espero que en Sergi Pàmies, de qui admiro la ironia en tele i radio, i agraeixo el seu bon gust pel futbol, hagi escrit les històries al bany, per completar el cercle.



dimecres, de setembre 20, 2006

Dibuixar

Los Mossos detienen al atracador de 10 agencias de viaje que encerraba a empleados

19/09/2006 | Actualizada a las 13:26h

Barcelona. (EFE).- Los Mossos d'Esquadra han detenido al presunto atracador que desde el pasado mes de febrero había asaltado a punta de pistola en el centro de Barcelona una decena de agencias de viaje, de donde se llevaba el dinero de la caja fuerte tras encerrar a los empleados en el lavabo o en el almacén.

Según ha informado la policía autonómica, el juez ha ordenado el encarcelamiento del detenido, José Miguel V.M., de 38 años, originario del País Vasco, aunque domiciliado en Barcelona, tras imputarle diez atracos a otras tantas agencias de viaje situadas en el Eixample de Barcelona cometidos entre febrero y septiembre de este año.

Los investigadores pudieron identificar al autor después de que dos de las víctimas facilitasen a la policía una detallada descripción del atracador, con la que los especialistas elaboraron un retrato-robot.

Según los Mossos, el atracador siempre actuaba de la misma forma: entraba en las agencias de viaje haciendo creer que estaba interesado en algún viaje, extraía una pistola de la parte delantera de su pantalón y amenazaba a los empleados para que le abrieran la caja fuerte.

Tras desvalijarla, dejaba encerrados a los empleados en el lavabo o en el almacén de la agencia y huía impunemente.

De esta forma actuó, según ha podido constatar la policía autonómica, el 22 de febrero, el 23 de marzo y el 19 de abril, en tres agencias de viajes situadas en los número 87, 93 y 118 de la avenida del Paralelo de Barcelona.

El 19 de mayo volvió a actuar en una agencia situada en el número 74 de la calle Manso, el 12 de junio en una del número 111 del paseo Sant Joan, el 27 de junio, en el número 27 de la ronda de Sant Antoni, el 18 de agosto en otra situada en el 132 del paseo Sant Joan, y el 22 de agosto en una de la calle Valencia, 42.

Los dos últimos atracos que la policía atribuye al detenido los perpetró el 25 de agosto en una agencia situada en el número 308 de la calle Rosselló y el pasado día 9 de septiembre en otra del número 325 de la misma calle.

Los agentes pudieron detener al sospechoso el pasado martes por la tarde en la calle Nou de la Rambla gracias a un dispositivo de vigilancia montado sobre dos domicilios en los que se sospechaba que vivía la persona a la que pertenecía el retrato-robot.

En el posterior registro de su domicilio, los agentes encontraron la pistola con la que presuntamente había cometido los diez atracos y otros objetos que, según la policía, le inculpan directamente.

El detenido, que se negó a declarar ante los Mossos d'Esquadra, tenía pendientes dos órdenes de búsqueda y captura emitidas en los años 2004 y 2005 por juzgados de Zaragoza y Alicante por otros atracos.

Según la policía autonómica, la investigación se mantiene abierta ya que no descartan que el detenido pueda estar implicado en otros robos.

dimarts, de setembre 19, 2006

Rufus Wainwright

Un tipus tan complexe com el seu propi nom, un showman egocèntric, megalòman, omniscient, aquest és en Rufus Wainwright.

No diré gaire més perquè la música no es pot descriure, s'ha d'escoltar, i la música del bo d'en Rufus, tan gay, tan messiànic, és de les que hipnotitza.

Un dels grans!




Hi ha algú més capaç de donar-li tant de sentiment a l'Hallelujah?

D H A R M A Initiatives

dilluns, de setembre 18, 2006

Habemus Pepem

-Así de grande la tenía el negro que se beneficiaba al profeta!



És complicat, sí.

El Pepe Ratzinger es caga en la yihad hispánica, i les reaccions més airades no s'han fet esperar. A la representació Cristo éramos todos li han tallat les ales però li han crescut les potes, i el Pepe Ratzinger té tot de bolos gràcies a la publicitat que el Jomeini Losantos i d'altres ulemes como Mohamed Anson o Pedrojota Habibi li han fet en el món radical.

Qué bonic és viure en un món on no es pot dir res, i si es diu, els qui la fan més grossa es duen les mans al cap.

És complicat, sí. Vaig a fer-me una samarreta amb el lema Tots som Ratzinger.

divendres, de setembre 15, 2006

Los Latin Kings por un mundo mejor
















Hola bro, somo lo latin kin', y tamo aquí para serví y protegé a la siudadania de esta hermosa nación que e catalunia, intregada dentro de la madre patria epania.


Para eso emo fundao una asosiasión cultural en la que nos propondremo los siguiente ojetivo:

Punto uno. Ayudaremo a crusá la viejesita po la calle. Po cualquié lao de la calle, y pobre del condutó que se queje.

Punto do. Haremo consierto gratuito a cualquier hora del dia, en cualquier lao. Preferiblemente, calle pequeña con musho vesino, que puedan disfrutá del regatón y del baile de la mushasha.

Punto tre. Las niña serán bien acogida en el seno de nuetra organisasión, y les daremo una educasión inmejorable, encaminada a fortaleser la relasione personale.

Punto cuatro. Biblioteca al alcanse de todo. Pintaremo de forma altruita la parede de toda la calle, para que todo el mundo tenga la lectura a su alcanse.

Punto cuatro. Pinacoteca pa to dió. Lo mimmo que ante, pero con dibujo y pintura.

Punto sinco. Promoveremo la cultura de la autoprotecsión.



Les aus nocturnes

Vaig tornar a veure l'episodi Nighthawks de Tan muertos como yo. Una sèrie que parla sobre la vida des de la mort, i que es pot permetre el luxe de dedicar-li un episodi a Edward Hopper, l'autor del quadre.

Tots busquem respostes, com els tipus de Phillies.




dijous, de setembre 14, 2006

Ernest Hemingway no va dir

La gent confon la verborrea
amb la intel·ligència.


Li ho vaig sentir dir ahir, protegint-se de la pluja al Tasca i Vins, mentre veia el partit de la selecció argetina de bàsquet del mundial femení i tacava el diari Qué! amb uns goterots enormes de café amb llet.

dimecres, de setembre 13, 2006

Angie Cárdenas


Daros cuenta que les parelles còmiques són formades pel pallasso serio i pel pallasso còmic.
Daros cuenta que l'Alfons Arús té un do innat per a la comèdia. Ja pot fer el que li vingui en gana, que ho farà amb gràcia.
Daros cuenta que avui per avui, Arucitys és un programa entretingut. Ja ho deiem nosaltres fa quinze anys.
Daros cuenta que el pallasso seriós és Ángie Cárdenas. El contrapunt grinyolant. L'humor amb desgana. La superioritat de la jefa. El tú te callas que yo pago.
Daros cuenta que la resta compensa.
Daros cuenta que les bessones només hi són per fer bonic... i compleixen.

dilluns, de setembre 11, 2006

El culo en coliflor

Estic a punt de formatejar el disc dur de l'ordinador. El pin de llum vermella parpalleja i canta, canta canta, molt malament. No em desconectis, diu. Res. Hi ha un tabic enorme al menjador que m'ha donat la inspiració: borra. I posa el parquet d'una vegada.


Format cé dos puntos


A l'estiu fa mandra posar-se a fer reformes a casa. És millor esperar a l'inici de la temporada. Fins a la tornada, us deixo amb deures.

¿Qué es millor? ¿L'original o la paròdia?


Jo no en tinc cap mena de dubte.




divendres, de setembre 08, 2006

Cat People, de Jacques Tourneur (1942)




El principal defecte de les pel·lícules de Tourneur és que van ser fetes massa aviat.
Una época on la triperia ja la posava la vida real, i el públic volia una historia d'amor amb que poder sortir a passejar la dona els dissabtes per la tarda, no hi havia gaire marge per a les motoserres.
Val Lewton i Jacques Tourneur van donar històries d'amor, sí, però perventint-ne l'essència. Agafaven el típic triangle amorós i li donaven la volta. Convertien els WASP (el metge, el galant, la oficinista, la mestressa de casa entregada...) en objecte d'un laberint de succesos fora de tota raó.

Els gelos convivien amb els morts vivents a I walked with a Zombie, però és a Cat People on l'equació dona gelosa/fera assedegada de sang és menys dissimulada.




Per assaborir Cat People cal tenir paciència. La vida transcorre amb normalitat en una petita comunitat de personatges (Tourneur és el mestre més directe de Shyamalan , fins i tot més que Spielberg o Hitchcock). L'element fantàstic irromp i es va apoderant mica a mica de la història i, sobretot, de l'atmòsfera del relat. El romanticisme deixa pas a la llegenda, quan Irina, la bella serbia protagonista del relat, explica la història de la gent pantera, éssers malvats que van ser expulsats de la seva terra durant l'edat mitjana, i vagarejen pel món. Aquesta història va prenent força, malgrat els intents del psiquiatre de posar-hi seny (sempre hi ha algú que intenta racionalitzar; apunteu: aquest mor), i pertorba el relat fins a arribar a convertir-lo en una fantasia en si mateix, en una llegenda moderna.

El pitjor, gairebé no cal dir-ho, són els protagonistes masculins, absolutament hieràtics, encarcarats, sense expressió ni sentiment. Si hi posen un maniquí ple de pols del Sepu no hi veuríem la diferència. Són molt més impagables, com de costum, aquests personatges absolutament secundaris, esporàdics, de la cambrera negra, la dona de la neteja enganxada a la nicotina o l'escombriaire amb atacs d'amnèsia, que representen l'Amèrica real.



El millor, que hi ha moments d'autèntic terror. Escenes absolutament magistrals, com la persecució sota els fanals (un ritme crescendo esgarrifós, amb un ús de les llums a imitar), o l'atac a la piscina (sempre en escenaris on la burgesia americana es sentia còmoda, com després ho faria Spielberg amb Tiburón). L'escena del somni, amb l'aparició del rei serbi i una freudiana clau gegantina, és tot un prodigi del fantastique. Només per aquests moments, i per l'ambigu final projectat en ombres, ja val la pena rescatar aquest clàssic.


Indicat per a: amants del fantàstic i del terror interessats en conèixer els mestres.
Contraindicat per a: qui busqui ensurts.
El missatge de la pel·lícula: vigila amb qui cardes perquè et pot enganxar una sifílis de pantera.

dijous, de setembre 07, 2006

granhermanoocho


Avui torna el concurs de la Milà, amb l'esperança que algún dia hi hagi un crim en directe.
Com sempre, tot de rumors envolten el programa. Aquí hi ha els següents:

  1. Natascha Kampusch entrarà a la casa. No podrà ser expulsada, i participarà consecutivament en les següents cinc edicions del programa.
  2. La casa serà envoltada de morts vivents, i els concursants hauran d'apuntalar portes i finestres amb els taulons que la producció els entregarà. Hi haurà menjar per a dues setmanes i no disposaran d'armes de foc.
  3. Jiménez Losantos els despertarà cada matí al crit de "El Gran Hermano os vigila".
  4. Mercedes Milà protagonitzarà la nova pel·lícula de David Lynch: Among the drunken monkeys.

Hauríeu d'haver vist el càsting!

Impacte cranial 4: Patiño's scanner head

Image Hosted by ImageShack.us

Un gif val més que mil paraules

dimecres, de setembre 06, 2006

El secret de la felicitat

El secret de la felicitat
resideix en poder engegar
algú a la merda, amb tota
la raó del món, i quedar-te
tan ample.


Apunts de la modernor: tapejar de bonic

Ahir vam anar al Bar Mut, a Pau Claris 92. Buscàvem algun lloc per fer una canyeta i picar una tapa, i ens vam topar amb un dibuix de Jordi Labanda.

Dones vorejant l'edat fertil, de cabell rubio de pote i bossa Lou Vuiton, acompanyant yuppies anacrònics de cabell engominat, camisa de ratlles blaves i coll blanc, amb les claus de l'Audi sortint de la butxaca dels pantalons.

Elles tenen un Cayenne de color blanc, i prenen coca cola light i un pinxo de risotto amb caviar. Ells degusten la Mahou, mentre exerciten el canell amb un rellotge Tag Heuer de cinc quilos.

En Nacho, el cambrer, tremola rere la barra cada cop que l'amo, amb fila d'acabar de despertar-se en una cala d'Eivissa al costat de Mike Oldfield, exigeix celeritat per a les seves amigues.

Un parell d'apunts:

Rubia de pote, to negro el chochote.
Lou Vuiton és nom de pizza prefabricada.
La Mahou és madrilenya, per tant, cervesa d'importació.
El look El secreto de mi éxito va desaparèixer fa vint anys, per sort.
El pa estava sec.

Un parell de links per completar l'agenda de l'esnob perfecte:

Jo sé molt de vins
Com vendre la moto
Clientela prototípica

dimarts, de setembre 05, 2006

Tot el que sempre ha volgut saber sobre les editorials catalanes, i mai s'ha atrevit a preguntar.



El Grup 62, un gegant editorial

El Grup 62 ha passat de ser el grup editorial més important en llengua catalana a ser un autèntic gegant editorial. La recent entrada en l'accionariat del Grup Planeta i del Grup Enciclopèdia Catalana fan que el Grup 62 passi a tenir gairebé el monopoli de l'edició en català. I, de rebot, el monopoli dels premis literaris. La concentració empresarial és una de les característiques del capitalisme en l'era de la globalització.

El Grup 62 ja tenia Edicions 62, Empúries i Selecta. Ara cal sumar-hi Proa, Pòrtic i Mina, d'Enciclopèdia Catalana, i Columna i algunes edicions en català a Planeta, Destino i Timun Mas, del Grup Planeta. Què queda fora d'aquest imperi? No gran cosa. La Magrana, propietat de RBA, Rosa dels Vents, de Random House Mondadori, Ara Llibres, de la cooperativa Cultura03, i algunes editorials independents com ara Quaderns Crema, La Campana, Cossetània, Pagès o Angle. Al País Valencià destaquen Tres i Quatre i Bromera, i a les Illes, Editorial Moll i Documenta Balear.

El nou mapa editorial també deixa en una mateixa mà els principals premis literaris en català, ja que el Ramon Llull de narrativa el convoca Planeta, el Sant Jordi de novel·la, Proa, i el Prudenci Bertrana, Columna. Tots, per tant, del Grup 62.
Vilaweb





Si un editor et diu demà, vol dir la setmana que ve. Si et diu sí, vol dir el que jo digui. Si et diu m'agrada, vol dir ja veurem.

dilluns, de setembre 04, 2006

Hemingway al Mundial de bàsquet del Japó

Ser mort no és un incovenient per Ernest Hemignway. Mai no ho ha estat.

Així és que se l'ha vist rondant per Japó aquests dies, envoltat de geishes i de fum de pipa, donant consells a Pau Gasol abans de la final.

Qui no té una anècdota amb Ernest Hemingway?

Per cert, i en un pas més cap a l'abisme de l'esnobisme, m'he comprat un bloc de notes Moleskine, com el diari del Grial, però sense les cròniques de San Anselmo. La primera frase a escriure-hi és: Sólo el penitente pasará.


En Pau, després de descobrir, de la boca
de Hemignway, cóm es tracten les dones.

La abuela Manuela


Avui faré publicitat. Perquè és d'un amic. Perquè és bo. Perquè és divertit. Perquè vull que el compreu.


Que són tres euros de res!

divendres, de setembre 01, 2006

Impacte cranial 3

Seguim amb la colla de zombies que poblen aquests móns de Déu, i que han de retornar a l'infern quan abans millor.

Després de Cachuli, Joan Espin i Ben Affleck, un nou mort vivent ha donat la tabarra aquest estiu des de la radio (com si la tele no fos prou), per demostrar-nos que la ignomínia és infinita.

Joel Minguet fa possible reunir l'egocentrisme en grau màxim, amb l'exhibició més evident del neo-hippisme modernillo. Un tipus que fot 18 "jo" en una sola frase, i que farda de pau amor i llibertat amb les butxaques plenes no només es mereix convertir-se en un dels nostres zombies, sinó a més pagar la pena d'haver de cruspir-se la Lydia Lozano, carn resseca on les hi hagi.

Una declaració d'intencions

En aquest blog no hi trobareu cap dels següents temes:


  1. Verano azul. No m'importa en Chanquete. Abans s'hauria d'haver mort, per acompanyar en Michael Langdon en la seva Autopista hacia el cielo.
  2. Els col·leccionables de setembre. Tant me fa que els quioscos es plenin. Fins i tot la policia noruega s'ha apuntat a la moda amb la recuperació del quadre El crit de Munch i, amb el primer fascicle, La Madonna del mateix autor.