dimarts, d’octubre 31, 2006

Jack Bauer és el Comte de Montecristo

És ja tot un clàssic de la televisió, un personatge a recordar, un superheroi dels temps moderns. És Jack Bauer.
I torna amb més épica que mai.

Cortesia del Predicador, l'avançament de la sisena temporada.


dissabte, d’octubre 28, 2006

Retolar bé

Reconec que he matat en José Sazatornil.

Però El Club de divendres va ser més cruel amb en Dyango...


Pobre Dyango!!!

Potser pel greuge, un dels locutoris del meu barri s'ha decidit a tancar uns dies.

dimecres, d’octubre 25, 2006

Desenterrant per vendre

En començo a estar tip que sempre usin en Lennon o en Bruce Lee per vendre cotxes. Si hem d'exhumar gent per vendre, fem-ho nostre. Reivindiquem la Mary Santpere o en José Sazatornil!

dimarts, d’octubre 24, 2006

Els Inquietants



La humanitat n'és plena de gent com ells. Gent que no passa desapercebuda, però tampoc és vista com una amenaça...

Els Inquietants són persones que viuen al marge de qualsevol convenció, no segueixen cap patró establert, i resulten imprevisibles. Tendeixen cap al costat fosc de la força, però per alguna extranya raó són vistos com a patrons i fins i tot icones. Són males persones, però només acaben sent assassins en sèrie quan es donen les condicions idònies.

I són a tot arreu.

És conegut que l'inquietant més famòs és en Charles Manson, un paio absurdament popular per matar una familia en un ritual satànic i pintar-se una creu gammada al front. De tipus com ells n'hi ha a centenars, però el fet de ser estadounidenc i de tenir a la vora en Polanski en el seu moment va donar-li la publicitat necessària.



Però inquietant també és Henry Kissinger. Un fill de puta maquiavèlic capaç d'aconseguir el Nobel de la Pau.




O Eddie Murphy, el superconejillo en Hollywood. Té set fills i ha deixat prenyada l'última dona recentment. Aquest tio va fer creure a tota una generació dels vuitanta que era actor... i graciós! Només cal veure-li la cara per saber que no és de fiar. El rap del ganivet a El chico de oro és un himne inquietant.



Espanya és un bon caldo de cultiu dels Inquietants, però com a tret diferencial, tendeixen a la faràndula (i alguns la barrejen amb la política, cert):

Olvido Gara encara s'arrossega amb un cert misticisme. A mida que li creixen els pits ella va desapareixent-hi darrera. És la mateixa botifarra que ha canviat de nom cinc o sis cops per defugir la justícia, però que continua actuant a l'Ana Rosa com una diva. Recordem que es va casar amb un fan, en el primer cas d'assetjament a la inversa.



David Madí. A mig camí d'Inquietant i Impostor, aquest imitador de Kissinger no té esquelets als armaris: els té a taula i els alimenta amb sopa de galets.





Miki Molina. No pot ser que pel cognom s'expliqui que aquest home sigui conegut més enllà de la granja de desintoxicació de Valdemorillo. S'ho va montar en un cotxe amb l'Ana Obregón: inquietant.



Belén Esteban. És en Miki Molina amb una perruca tenyida de ros.





Ángel Cristo. Un altre venedor de fum. Un Torrebruno disfressat de playboy que prepara el camí per un suïcidi sonat que el converteixi en llegenda. El dia que es facin samarretes d'Ángel Cristo s'obriran les portes de l'infern i milers petites feres amb el seu rostre descomposat envaïran el planeta.




Ángel Acebes. Inquietant d'alt risc. Una altra mostra que els pertorbats no acaben sent assassins en sèrie sempre, però poden aconseguir ser més perillosos. La mirada perduda de l'Acebes és com aquella frase de Nieztche de l'abisme que et contempla.



I n'hi haurà molts més...

dilluns, d’octubre 23, 2006

Visca el Barça (però que espabili)


Ja no torno al bar on sempre perd el Barça. Em fa sentir culpable que cada cop que hi he anat (Chelsea i Madrids diversos), haguem palmat. No hi torno.

Però...


Es pot aplicar la llei d'estrangeria a Eidur Gudjohnsen?
Podem regalar a Ronaldinho un despertador del Barça?
Es Raul un Figo reencarnat?
Era Henk Ten Cate el bo?
Estarà disponible Henry per al desembre?
Zambrotta i Thuram eren bons perquè els partits de la Juve estaven arreglats?

Sort en tenim de Messi.


Eto'o eto'o, comment tu t'appelles, je m'apelle samuel...


dissabte, d’octubre 21, 2006

Carnaval, de Sergi Belbel i Jordi Galceràn


El Romea és ple de convergents de classe mitjana alta (més aviat alta) i edat provecta. Em costa dir-ne petita burgesia perquè seria com titllar el Pacífic com el Bassalet De No-Res. Molta americana plisada, molt collar de perles, pentinat de perruqueria recent i programa de mà ben a prop per saber qui de què fa la que sortia a Estació d'Enllaç.

Els teatres, com ha fet el cinema, s'han d'adaptar. No pot ser que continuem asseguent-nos en cadiretes de fusta que fan crec crec cada cop que ens hem de moure per entrellucar l'escenari a banda i banda del cap d'aquestes dues lesbianes de cabell canós que se'ns han plantat al davant. ¿Per què aquí, on la visió és més reduïda, on la proximitat fa el realisme, on les entrades són més cares, continuem tenim un cap (o dos, si són molt manyagoses) al davant just a la nostra alçada? Potser és part de l'encant del teatre, però com que només hi vaig a veure thrillers i comèdies, no me n'he assabentat.

És fàcil agafar-li el punt a Jordi Galceràn. Ell mateix admet una oberta fascinació pels jocs i les disfresses, que són presents a totes les seves obres. Si bé no vaig veure Paraules Encadenades (el joc, el joc), era força palès que el Mètode Grönholm tractava sobre les disfresses que tots ens col·loquem cada matí per viure en un món on tendim a ser desgraciats. El joc que comportava el mètode s'encarregava d'arrencar aquestes màscares.

No és pas diferent en aquesta nova intensa obra del dramaturg barceloní. A Sergi Belbel el conec per la gosadia de les seves propostes (dins una comercialitat ben entesa), però no gaire més, sincerament.

A Carnaval, situada en un sol escenari, en temps real, es parla de les diferents màscares que tots duem a sobre, del joc com a reflex cruel i didàctic de la realitat, i de la indefensió davant l'anonimat d'una societat on qualsevol és capaç de fer el pitjor.

I ho fa en una hora i vint minuts intensos, trets directament de la sèrie 24, amb el protagonisme afegit del enorme rellotge que presideix el despatx de la comissaria on treballen els policies protagonistes. Agafant una mica d'aquí i una mica d'allà, de la tensió narrativa de la sèrie de Kiefer Sutherland, de la idea base de la Última llamada de Joel Schumacher i, sobretot, dels thrillers policials estadounidencs, Galceràn teixeix una trama lineal, simple, però no menys pertorbadora. Un nen segrestat serà executat en directe per internet en el termini de mitja hora. No hi ha reivindicació, no hi ha rescat, no hi ha pistes. Per què?

El mal s'amaga en qualsevol persona, a qualsevol lloc. Vivim un món aparcel·lat, on cadascú s'ocupa de les seves coses i tant li fa l'altre. Per tant, qui ho vulgui és lliure de cometre el pitjor dels crims amb impunitat.

Però l'obra s'obre més del que no sembla en els personatges. Són humans, tenen converses del dia a dia, i fins i tot, enmig de la tragedia, tenen temps per a la vida privada, per a treure's la màscara de policia o de víctima i posar-se la de mare, d'enamorat, de panolis o de filla. Els diàlegs ràpis, enginyosos, ben acompanyats per unes interpretacions molt més que correctes, et fan creïbles uns personatges que, de costum, són bastant maltractats pels productes patris (no és difícil veure policies inversemblants quan la idea parteix del nostre país).

La Marta Angelat broda el paper d'inspectora amb mala llet (els tacos que deixa anar una vegada i una altra han causat més d'un oh de sorpresa i molèstia en el respectable convergent present a la sala, acostumats als censurats doblatges de tevetrés), com també ho fa en Roger Casamajor com a agent jove i impulsiu (amb una actuació molt física malgrat la reduïda escenografia). Menys convicent resulta Quimet Pla com a policia bocamoll i que ja ho ha vist tot, no tant perquè ho faci malament sinó perquè el seu personatge no encaixa del tot bé, no resulta creïble, i funciona més com a contrapunt humorístic a la tensió de la història. La resta d'actors (la mare i la informàtica) compleixen bé, però tampoc tenen un paper de lluïment.

El decorat, realment una comissaria de policia actual (de fet, sembla una còpia exacta de part de la central d'investigació de mossos a Barcelona), el vestuari (gens esterotipat, però molt reconeixible) i l'us de les llums (els fluorescents blancs i freds del sostre, la pantalla de l'ordinador sobre les cares dels protagonistes), faciliten l'entrada a la trama, ràpida, directa i (sobretot) sense concessions.

Referencies constants al terrorisme islamista, a l'anonimat d'internet, a les sectes, a ETA, a la premsa que busca la noticia a tota costa, la fan una obra d'allò més actual, tot i que pot ser representada en qualsevol lloc i moment sense predre'n l'essència.

Un relat amarg, nihilista, de somriure glaçat i tancat en rodó, que va provocar el comentari de la dona de darrere meu, quan es feia referència a la recerca de sospitosos pedòfils: "Ara ens en riem perquè és de mentida, però si això passés de veritat, seria una llàstima".


No, senyora, no.

Aquestes coses passen.

Antoñita, ¡lo del mierdo!



Feia temps que les tenia al disc dur, però no trobava el moment per escoltar-les.

Són les Historias de Terror y Misterio de Radio Nacional de España, un programa de Juan José Plans que adapta els relats més populars de la literatura gótica i de terror a la ràdio, teatralitzant-les.

La idea em sembla fantàstica. He passat tantes nits escoltant la ràdio, amb els traumes incestuosos del Parlar per parlar primer, les tragedies gregues dels clubs de futbol després, la fantasia limitada i reiterativa d'Iker Jiménez després, que sempre trobava a faltar l'adaptació de contes i relats de terror.

Així que quan em vaig assabentar de l'existència d'aquest programa, vaig descarregar-me'n la majoria d'històries.

Aquest matí he grabat en CD La noche de la pantera, d'Ambrose Bierce, i l'he dut al cotxe.

Se m'han caigut els collons al peus.

Dir vergonya aliena és fer curt amb la pantomima que el senyor Juan José Plans i els seus amigatxos han perpretat amb els clàssics. Ja no es tracta que la història no comenci fins als 25 minuts de programa, o que quan ho faci, sigui amb la tàctica tomate (oferint petits avanços del que veurem a continuació). No només la dicció dels personatges és lamentable (oblidem-nos de pronunciar les ics i les des finals): els noms anglesos es transformen en l'acudit aquell de me llamo Bàdbada. ¿Americana?

La música, pretesament terrorífica, és tan molesta com els cotxes de tunning a tota llet la matinada del dissabte. Els sorolls grinyolants no fan por, mai no n'han fet. Els grills de fons sonen falsos i la fressa de pasos es nota que s'ha fet rebregant un tetrabrik de zumo pascual mig buit. El brugit de la pantera l'ha fet el tècnic de so mentre es clavava un príncipe alberto a la punta del penis, sense anar més lluny.

La interpretació és ruïnosa. No crec que hagi sentit mai una actuació tant inadecuada. tot sembla fora de lloc. Quan parlen dos personatges, el registre sempre és l'equivocat. Dos amants en un parc, fent plans de boda, es converteixen en un reguitzell de plors i reaccions iracundes. Quan ell, després que ella hagi desfermat el llacrimal de forma incontenible, li pregunta ¿por qué te ríes?, el que se ríe sóc jo. El comiat del programa, fent veure que tots ens hem quedat glaçats de por, i repetint una vegada i una altra allò del mira a tu espalda porque hay alguien en las sombras, és de pena.

De fet, l'única forma de prendre-s'ho bé és agafar-ho com a paròdia del gènere. Llàstima que sigui a costa de mestres com Allan Poe, Stevenson o Le Fanu.

¡Antoñita, que empieza lo del mierdo!

divendres, d’octubre 20, 2006

Ultracossos

Els ultracossos roben l'ànima de l'original i n'imiten el comportament, però no en són més que un mal reflexe sobre un riu brut.


Dani Pérez és l'ultracos de Pepe Rubianes.

Cementiri de butxaca, de Ramon Solsona


Del recull de contes de Ramon Solsona, la senzillesa n'és la major virtut.
Cinquanta relats sobre la mort, agrupats com si es tractés d'un cementiri (nord, sud, est i oest) però sota cap criteri aparent, la majoria dels quals reben el nom de "la tomba de...". Històries d'una, dues o com a molt quatre pàgines (també n'hi ha de tres, d'acord), que recullen tot tipus d'estils: de més seriosos (que són els menys, com el dedicat a Jesús de Montcada) fins a humorístics (la majoria), que inclouen acudits narrats com a històries o anècdotes curioses. També n'hi ha de pretensions emotives, tot i que la brevetat fa que no hi aconseguim entrar del tot.

Cementiri de butxaca és un llibre net, blanc, sense més intenció que la de fer passar una estona sota el pretexte d'explicar la vida de gent que es mor, i ho aconsegueix de sobra. No hi ha grans filigranes de vocabulari (la qual cosa s'agraeix venint de qui ve) i la varietat d'estils el fa d'allò més amè. S'agraeix el joc intern entre alguns contes.

Literatura de viatge, per l'espera als aeroports o fent un glop de Guinness en un bon pub d'Irlanda.

dijous, d’octubre 19, 2006

No saben conduir

Ja no és que vagin per l'esquerre, un caprici com qualsevol altre al que t'acostumes als deu minuts de fer esses per la carretera.
És que els cotxes els venen grans.
Quan la velocitat màxima és 100, van a 70.
Quan és 80, van a 50.
Quan és 50, aparquen.
Frenen en els llocs més insospitats i sense motiu. Enmig d'un revolt o en una recta llarga i sense vehicles, aturen el cotxe.
Agafen les rotondes, sempre, pel carril exterior. No importa que hi siguis circulant: entren. Vagin on vagin, sempre ho fan per fora.
Les incorporacions al trànsit no es fan cedint el pas. Si hi ha cap cotxe per la via principal, ja s'apartarà.
Les tres autopistes del pais són un video per autoescoles sobre com no s'ha de conduir: cotxes pel voral, avançaments més lents que el camió avançat, girs bruscos...

dimecres, d’octubre 11, 2006

Eire


Guinness, trèbols, Bram Stoker, pluja, penyasegats, música celta, llacs, Garth Ennis, cementiris, megàlits, the Corrs, pubs, conduïr per l'esquerra, druides, James Joyce, castells, Michael Collins, U2, leprechauns...
Fins la tornada!

The Flesh and the Fiends (1959), de John Gilling

Death is your friend...

El relat de Robert Louis Stevenson Els lladres de cossos resulta una petita meravella. La versió de Robert Wise, The Body Snatcher (1945), amb un exemplar Boris Karloff i un decrèpit Bela Lugosi, segueix els passos d'uns saquejadors de tombes que maten per proveïr el doctor MacFarlane de matèria prima per als seus estudis, a la vegada que li fan xantatge. La pel·lícula, que té una escena final d'antologia, en mig d'una nit plujosa en un carruatge fantasmagòric, havia estat fins avui el meu únic referent en el cinema sobre el cas de Hare i Burke.


A falta de veure la versió muda de 1926, The Flesh and The Devil, avui he descobert la narració basada en els successos reals i no en el relat de Stevenson.

The flesh and the fiends és un conte de terror esgarrifós.

El doctor Knox necessita cossos per a la seva acadèmia de medicina, i paga bé. Dos bandarres, en William Hare i en William Burke, establiràn un pacte amb el metge: li suministraràn tants cadàvers com calgui, sempre i quan no faci preguntes. El prestigiós doctor Knox acceptarà en veure la celeritat amb que els dos pocapenes arriben amb carn fresca. Però en Hare i en Burke no en tindràn prou d'exhumar difunts, i quan descobreixen que matant poden fer-se amb material pel doctor i desfer-se de gent incòmode, li agafen el gust. Una darrere l'altre, les víctimes es succeïran, primer gent sense família com pidolaires o ancianes, per després passar a un cercle viciós de testimonis que els poden descobrir.


Rodada en un blanc i negre molt contrastat, bordejant l'expresionisme, la posada en escena és hiperrealista. John Gilling aprofita el distanciament que la foscor li otorga per mostrar-nos, sorprenentment, els assassinats en tota la seva cruesa. Matar no és fàcil, però com es veu en els dos fillsdeputa, és adictiu. Com més pateixen les víctimes, més els agrada estrangular-les, apunyalar-les o ofegar-les fins al darrer renec. I no hi ha el·lipsis: tot el procés és mostrat explícitament.

Els personatges estàn definits a la perfecció, en part gràcies al guió, en part gràcies als actors. No hi ha cap intent de jutjar moralment els actes dels protagonistes, tan sols se'ns mostren com són, com actuen, i per què ho fan.

Però és que ja no hi ha actors com Peter Cushing. Amb un ull cluc, esprimatxat, repentinat i sempre aristocràtic, el seu doctor Knox sacrifica qualsevol escrúpol en favor de la medicina, que és el progrés de la humanitat. L'escena en que reconeix el cos que hi ha sobre la taula com un dels seus estudiants, i assenteix amb el cap, tranquil, sabent que no s'hi pot fer res, diu molt del caràcter d'un actor com pocs.


Donald Pleasance retrata una pertorbat a la perfecció. Un no-ningú que el primer que fa quan té quartos és gastar-los en roba i un bastó, per aparentar. Un tipus tant rastrer, amb un complexe d'inferioritat del tamany d'un cementiri, que a mida que va matant s'excita més i més, i es creu indestructible... Un tipus que s'espanta amb la presència d'una rata però es converteix en un monstre aterrador quan s'amaga darrere una porta.


L'Edimburgh de l'época se'ns presenta brut, de pudor de pixats, ple a vessar de morts vivents que només esperen el moment de ser enterrats, mentre beuen en bordells, demanen almoina o es prostitueixen per creure's que encara són vius. Els qui tenen diners són presentats com a ignorants del que passa en el món real, gent ben vestida en una bombolla de protocol i regles morals. No hi ha cap tipus de censura en les imatges, i la nuesa femenina es mostra sense rubor (és un film de l'any 1959!), al igual que la violència de la masa. El penjament de Burke en primer plà, la caixa amb un cos sagnant, la ganivetada per l'esquena... són detalls, petits si es vol, que donen una personalitat llòbrega i truculenta a The flesh and the fiends.


He makes the devils' work...

dimarts, d’octubre 10, 2006

Professor Moriarty



Aquest matí he exercit de professor.

Com bé va dir Hemingway en una tasca de Jerez de la Frontera, mentre la guàrdia civil el treia arrossegant-lo cap al quartelillo: "Està bé que et paguin per fer allò que t'agrada".

dilluns, d’octubre 09, 2006

Saber retirar-se a temps

Com en els bons westerns, on el pistoler sempre marxa cap a la posta de sol quan ja veu que fa nosa, hom hauria de saber anar-se'n a temps.

Hi ha qui té sort, i l'a temps és la mort, i no caldrà que pensin en penjar les botes fins que els les treguin per encabir-los a la caixa de pi. Però són els menys, com en Bob Dylan o Van Morrison (tot i que mai més tornaran a composar un altre Mr. Tambourine man o un Bright side of the road). Aquests tenen bula de per vida per fer i desfer el que els roti dels collons. Fins i tot en Romàrio finarà rematant un còrner, després d'una nit de putes i un matí de resaca.
Hi ha qui la mort ha hagut de sortir-li al pas. Va comprar un tiquet a Las Vegas per veure actuar l'Elvis, i en va sortir espantada. Me l'emporto posat, devia exclamar. Gras, drogoadicte, borratxo i esperpèntic, Elvis tenia una gran veu i un magnetisme com pocs, i la de la dalla se'l va endur quan encara fotia unes cançons insuperables. En Jim Morrison la va dinyar just a temps per convertir-se, com el Che, en una samarreta. L'Ayrton Senna és el millor pilot de la història i, a més, és un mite, per culpa de la curva de Tamburello. No crec que calgui dir res sobre Bruce Lee o John Lennon, tret de la rapinya de que són producte desde la tomba.

Però un ha de saber que no forma part d'aquest grup.
Els Rolling Stones (qué és això d'Stones? per mi són els Rollins!) fa quinze anys almenys que haurien de ser en un geriàtric, o rodant els documentals del 33 sobre l'origen del blues i el rock. Matilde Asensi hauria d'haver apagat l'ordinador després de la segons novel·la, quan ja es repetia. Aíto García Reneses... bé, aquest com en Johann, que diuen que es retiren i només hi són per donar per cul. En Paul McCartney no cal que es retiri: ja és mort; qui hauria de desaparèixer és l'impostor d'en William Campbell (aka Angela Lansbury), que tan sols taca el record d'un dels grans. L'Aznar hagués fet bé de retirar-se i ingresar en un monestir budista de Cambodja quan va aprovar les oposicions a inspector d'Hisenda. I en Julio Iglesias no s'hauria d'haver retirat mai... del futbol. Paco Buyo reencarnat compartint jubilació amb Raul (alias pòlvora mullada).

He sentit a dir que hi ha un escamot d'assassins retiradors de velles glòries. Tots es diuen Mark David Chapman i duen un exemplar de butxaca de El vigilant al camp de sègol a sobre. Són discrets, i s'encarreguen de canviar el prozac de pot, de tallar els frens de Mercedes a Paris o de posar la pastilla de sabó dins l'aigua de la banyera.

Hi ha gent amb qui he crescut que per mi no es retiraran mai, ni cal que ho facin. Gent com en Nacho Solozábal, l'Epi, en Chicho Sibilio, en Jimix o l'enorme Audie Norris. Aquell equip blaugrana que va fer que estimés el bàsquet. Aquells herois pels qui vaig començar a jugar vestint el 15. Mai vaig arribar a res, corrent com un gamarús en l'equip B de la meva escol·la, però sempre els tenia com a reflexe. El passat cap de setmana es va penjar la samarreta amb el 7 d'en Nacho al Palau, el Santuari. Però sempre seràn grans, flaire d'épica contra la Iugoplàstika i l'Split 84, jugant un partit inacabable.


Alahurín Break

La Operación Malaya ha tancat tota una colla d'especuladors inmobiliaris, lladregots de tres al quarto, estafadors i mafiosos coleccionistes d'animals disecats.
Només un home té el valor d'introduïr-se a la presó per desenredar tota una trama ordida per poders ocults, i sortir-ne victoriós. Només un home és capaç de lluitar contra tota una cadena de televisió, contra la injustícia i contra el sentit comú, per amor. Ella, a qui van anomenar la Víuda de España, aguantarà les embestides del destí i del Tomate per retrobar-lo en llibertat.

Ell és Julián Muñoz, i això és...


ALAHURÍN BREAK


Primer aniversari

Avui ha fet un any del reset. Cap a les sis del matí, em col·locaven el contador a zero.

Tot és igual, però millor.

diumenge, d’octubre 08, 2006

Michael, Michael... Michael Michael Michael


A l'época del tunning i del carnet per punts, torna Michael Knight, el hombre que nunca existió, en un mundo lleno de peligros.
¿Si Kitt l'interpreta Lightning McQueen de Cars, qui es posarà a la pell del macarra de rínxols? ¿S'haurà follat Devon la seva apadrinada? ¿Hi haurà un duel amb l'Halcón Callejero? ¿Es barallaràn amb l'equipo A per defensar les mateixes pagesetes asetjades per latinfudistes que volen fer-se amb les terres del seu pare malalt?


David Hasselhof, l'home autoparòdia, capaç d'adormir-se en una entrevista, d'aguantar la respiració tota una escena fins a llançar-se de cap a l'aigua a mig metre de profunditat, de creure's tant el personatge que de dia el feia nedar entre silicona, i de nit es feia acompanyar d'un negre simpàtic en aventures detectivesques que no s'empassa ni la Paris Hilton. Colze a colze amb en M(ala) A(ctitud) Baracus, en Howling Mad Murdock, en Fénix i en Hemingway Smith.

¿Hauran canviat ja el ranci logo de La Fundación para la Ley y el Orden?
¿Tornaran els cotxes de cinc duros davant les sabateries per que s'hi monti la quitxalla, i ens pregunti cada tres minuts michael, michael, michael dónde estás?


Pinyau, pinyau, ets mort



I knew all along
That I was right at the start
‘bout the seeds of the weeds
That grew in your heart
Self satisfaction for the factions
Who formed to tear us apart
Well I gave you the Midas touch
Oh you turned round and scratched out my heart

Oh what did you expect?
Oh tell me what did you expect?
To lay it on my head
So is it all upon my head?

Bang bang you’re dead
Oh I’m so easily lead
Bang bang you’re dead
Put all the rumours to bed
Bang bang you’re dead

I knew all along
But I was loathe to believe
There was nothing but spite
Fury and lies
Of the words that you weave
An illusion to a conclusion
And oh its oh so tawdry
When you put it to bed
Kick it in the head
Oh won’t they just let it be

Bang bang you’re dead
Always so easily lead
Bang bang you’re dead
Put all the rumours to bed
Bang bang you’re dead

Oh what did you expect?
Oh tell me what did you expect?
To lay it on my head
So is it all upon my head?

Bang bang you’re dead
Always so easily lead
Bang bang you’re dead
Put all the rumours to bed
Bang bang you’re dead
Bang bang bang bang you’re dead


Com és habitual, és demostra que una bona melodia i una lletra que sembla interessant, en anglès, acaba resultant d'allò més corrent i facilota. Nens i nenes, no us deixeu enganyar; no aprengueu mai anglès perquè:

1- Xiular melodies que no s'entenen fa que no ens en poguem avergonyir.
2- Reinventar l'idioma de Churchill és txatxi, com ja va demostrar en Tolkien amb els elfs.
3- Cantar en un pulcre anglès fa ràbia, i hauria d'estar penat.

divendres, d’octubre 06, 2006

Els veïns ens adoren: portem la cultura al barri.

És maco saber que a Barcelona el jovent no s'avorreix mai. I sempre amb activitats culturals per damunt de tot.

Si parlàvem no fa gaire de com n'arriben a ser de bones persones els latin kings, avui li toca el torn a un altre col·lectiu amb marxa: els okupes.

Ahir, sense anar més lluny, en un altre de les seves activitats festivo-lúdiques, van montar un piromusical per tot Ciutat Vella, amb els veïns com a públic d'excepció, i mossos i urbans a la fila zero. Què bonic resulta veure com la reivindicació no està renyida amb el disseny d'armes trobat a pàgines d'internet.

La festa d'ahir va anar acompanyada d'una performance artística on s'incloïa participar en la col·lecció pictòrica del Macba llançant'hi globus de pintura sobre les parets.

Ningú no dubta de les habilitats artístiques dels okupes. Només cal veure com les cases que habiten tenen una decoració que convida a viure-hi. Qui no ha tingut mai enveja de la roba que aquella parella que passeja xibeca en mà pel barri? Qui no ha desitjat col·locar-se les cadenes als pantalons, estripar-se la samarreta d'Eskorbuto, tenir les ungles més ronyoses de la comuna? Únics com són en els pentinats, la moda okupa no trigará en envaïr les pasarel·les. Veurem a Kate Moss fotent-li guitzes al gos famolenc que duu un parell de metres per davant, amb un mocador de llenyataire al coll. Veure'm la Gisebelle Bunchen treure's els mocs abans de fotre-li un petò al Briatore.

Ser okupa és un somni. Llibertat, rebel·lió, dir el que et rota sense necessitat de vocal·litzar... És tan bo ser únic tots els okupes són igual d'únics. Tots són artistes amb talent! Qui més qui menys, sap fer anar el Diávolo!


L'últim en moda: l'okupa-vintage.

Viure enfrontat al poder, un desalojo una okupación, mucha mucha policía. Quan es té la raó, no importa quins mitjans s'emprin, perquè tot és lícit. Els veïns sempre recolzen els okupes. Només cal preguntar a un okupa si els veïns el recolzen, i ell diu que sí! Sempre!

La vida al límit, fent evolucionar la societat cap a un món millor, amb una lluita desigual contra el malèvol poder.

Fins que el papa et reclama a l'empresa, que ja n'hi ha prou de fer el gamberro i haver-te de venir a recollir al jutjat, que a veure si et rentes que el conseller delegat de Camps i Camps no pot fer aquesta fila.

Sí, papa.