dijous, de novembre 30, 2006

Les comparacions són odioses










I n'hi ha que són ofensives.

Cuina per a espies

Hola familia! Sóc Serrano, Ismael Serrano, i avui us ensenyaré l'última moda gastronòmica que ens arriba de Londres: el sushi ruskii.
Per cuinar un sushi ruskii, ens calen els següents ingredients:
  • Salmó cru, tallat ben petit, sense espines.
  • Arròs blanc glutinós.
  • Alga Nori.
  • Vinagre de d'arrós.
  • Poloni 210.
  • Wasabi.

Es bull l'arròs i s'escorre. Hi afegim el vinagre per perfumar-lo. L'estenem sobre una làmina d'alga Nori i aleshores col·loquem el salmó.
Ara vé el toc especial de la casa, un pensament de Poloni 210. No ens excedim gaire, perquè només volem matar un espia, i no són maneres d'intoxicar tots els començals i plenar els avions d'isòtops radioactius, d'acord?
Ho enrotllem tot i ho servim a temperatura ambient.
Així, en un tres i no res, tenim un plat molt bo, amb un presentació execel·lent, i de digestió fàcil i homicida.

Per acompanyar, com a beguda, el KGB recomana un Martini amb gotes de cicuta, l'anomenat Còctel Putin, que farà les delícies dels paladars més exigents.

Bona cuina!

dimecres, de novembre 29, 2006

Familia

Chris Peterson té més de trenta anys i viu amb els seus pares. És feliç: té una feina i un amic. Treballa repartint diaris amb la seva bicicleta, i la dona del seu millor col·lega l'odia, i l'odia molt. Els seus pares no surten mai del menjador, sempre esmorzant en bata, a qualsevol hora del dia. En Chris té una vida d'allò més vulgar: es queda atrapat en una muntanya russa, es fa amic d'una banda d'Angels de l'Infern, beu aigua radioactiva que el torna campió universal de deletrejar paraules. Un bon dia, decideix independitzar-se. En Chris se'n va a viure amb un policia jubilat de dubtoses aficions. Continua visitant els seus pares, però és més difícil perquè Chris té la mala sort de morir cada dia. Adopta un extraterrestre regorgitador que es troba al camp, però aquest l'acaba abandonant. Chris Peterson pedaleja al ritme de Stand dels REM.

Jack Malloy, separat d'un horror de dona amb qui encara carda, viu amb els fills. I amb el conill de peluix, mister Floppy. Jack és un obsés per les armes i la cervesa, i manté llargues converses molt personals amb el senyor Floppy sobre les dones i tot allò que li passa. El peluix és un fill de puta, però l'ajuda a sobreviure a Ryan, el fill gran a qui anomenen el tonto o ese; a Ross, un nano que va passat de voltes; o la Tiffany, la noia de grans pits i inocència candorosa que rep aplaudiments cada cop que apareix per la porta.Grans moments d'aquesta familia són la representació de Romeu i Julieta, amb Shakespeare removent-se (literalment) a la tomba, o la lectura de cartes de les admiradores del senyor Floppy, tot un model a seguir.

Michael Bluth té una familia peculiar. És vidu, i té un fill: George Michael. El dia que detenen el pare per malversament de fons, Michael haurà de fer-se càrrec de l'empresa... i de la familia. Viuen junt en una casa model dalt d'un turó on tot és de mentida. Els germans d'en Michael són la Lindsay, una rossa sexy casada amb en Tobias Fünke un expsiquiatra ficat a actor amb nul talent; en GOB, un mag expulsat de la societat d'ilusionistes per haver revelat un truc a la televisió; i en Buster, el borderline, que viu amb la mare i un enorme complexe d'Edip. Aquesta ho fa tot perquè la familia no es porti bé, i aprofitant que el pare està a la presó (on es troba d'allò més còmode), s'embolica amb el germà bessó d'aquest. La filla de Lindsay, una adolescent, li tira els trastos al seu cosí (en George Michael) per mostrar la seva rebelia. Complicat? Gens. Moments estelars d'en Michael: la visita a Mèxic darrere perseguit per un caçarecompenses, contractar en Carl Weathers com a professor d'actuació a canvi d'un apat diari, liar-se amb una jutgessa cega i robar-li l'expedient de son pare.






dilluns, de novembre 27, 2006

Estel Daurat ( aka Golden Surfer)

En la darrera setmana he pogut comprovar personalment la brusca irrupció d'un superheroi a la ciutat de Barcelona. Bé, més que d'unjusticier solitari, es tracta d'un grup, una espècie de la Lliga de la Justícia formada per membres amb el mateix superpoder. Els americans tenen el ploramiques de l'Estela Plateada (Silver Surfer), un paio brillant i pelma que no para de queixar-se perquè un gegant còsmic va destruir la seva galàxia.


Nosaltres tenim l'Estel Daurat (Golden Surfer).

Homes d'edat avançada que patrullen els carrers de la ciutat a la recerca d'obres urbanístiques. Quan en troben una, s'hi poden quedar hores i hores, controlant que res no es torci. Fins i tot fan pinya en grups de quatre o cinc per donar indicacions als manobres (marroquins i búlgars que desconeixien l'existència de la germandat justiciera pàtria). Es desplacen deixant un rastre daurat, de característica fèrum àgria, com de suor, que serveix per marcar el territori i per mantenir allunyats els seus màxims arxienemics: les Dones Que Van A Comprar A La Plaça. Per camuflar-se entre la gentada, sovint acostumen a disimular l'estel que deixen al seu pas amb abundant aigua de colònia i loció d'afaitat de garrafa. Tantmateix, els pots trobar al metro, als centres comercials i en els bancs dels parcs: només cal seguir-ne la flaire.



Aficions dels Estels Daurats:
  • La pràctica del Super Domino.
  • La lectura del Wonder Marca.
  • Els xascarrillos a la barra del bar.

Punt feble dels Estels Daurats:

  • El canvi en pagar al forn.
  • Les piles de la ràdio.
  • La foscor a les quatre de la tarda a l'hivern.

diumenge, de novembre 26, 2006

La Perfecció

Qué és el que fa bella una estatua o un atuell? Plató diu que la perfecció roman en que sigui tal i com el terrissaire els va voler fer. Dóna per suposat que el terrissaire vol fer un atuell molt bell, però que mai podrà ser-ho prou tant com el va imaginar. Entre d'altres perquè mai tindrà el fang ni les eines ideals.






A cagar Plató!

divendres, de novembre 24, 2006

Exhumant l'Audrey


Els veïns d'endogàmia denuncien la sobreexplotació de l'imatge de la finada.

Günter von Hagens sap molt bé el que es fa. D'un temps ençà, el conegut com a Doctor Frankenstein ha trobat la gallina dels ous d'or venen els seus cadàvers plastificats. Ha muntat un lucratiu museu dels horrors a Guben, Alemanya (pàtria de camioners amb aficions similars), on exhibeix gent morta i diseccionada en diferents posicions, com escultures macabres. N'hi ha de jugant al pòker o als escacs, o d'esportistes caçats en plena acció. Tot ben pulcre, net i mort.
La polèmica vé més per l'origen dels cossos (presumptament presos executats a Xina) que per qualsevol raó ética o moral, tot i que també hi ha qui ho discuteixi.


És art? És étic? Ha de ser l'art étic? És pitjor que l'ús massiu de les fotos de l'Audrey o el bigüater d'en Bruce Lee?

dijous, de novembre 23, 2006

Cris Juanico no és Robbie Williams









Tots dos canten, i tenen un disc de versions de grans clàssics americans del jazz. Swing when your winning i Vola'm a sa lluna.

Però mentre un té el carisma i la barra i fot el que li brota de la butxaca (fins i tot un disc rar de collons, Rudebox, que podria firmar la darrera Madonna), l'altre té les dents grogues i l'apatia per bandera.

Ho tens clar, bruixa.


Més lamentable és, tantmateix, l'humiliant (i segurament fugaç) retorn dels Take That per pagar-se la droga (la mateixa que va fer fora en Robbie del grup).

dimecres, de novembre 22, 2006

Vuitmileuristes

Esperanza Aguirre afirma que no arriba a final de mes amb els seus 8000 euros de sou.
La FAES es planteja obrir un compte corrent al Central Hispano per colaborar en l'economia domèstica de la presidenta de la comunitat de Madrid.

Última hora: donde dije digo, digo socialista.

dimarts, de novembre 21, 2006

A portrait of Jack the Ripper

Algun dia els homes miraran enrere i diran que amb mi va començar el segle XX.

Jack l'esbudellador

Envejo els anglesos, per molt farsants que siguin.

Fa poc més de cent anys que (suposadament) aquest paio de la foto es va carregar cinc prostitutes al barri obrer de Whitehall, a Londres. Si ho pensem fredament, en termes númerics, no n'hi ha per tant. N'hi ha hagut de molt pitjors que ell després, tant en quantitat com en mètode. De fet, n'hi va haver molt pitjors abans que ell, i de forma bastant més massiva.

Per què en Jack continua despertant expectació?

Perquè els anglesos saben vendre's.

Del bo de'n Jack se n'ha fet de tot i variat. Hipòtesis sobre la seva identitat que van d'un metge i un carnicer a un membre de l'aristocràcia victoriana. De pel·lícules en destaco dues, per extravagantment atractives. Asesinato por decreto era un excelent plantejament del cas en què s'hi barrejava Sherlock Holmes i la masoneria. Los pasajeros del tiempo era encara més esbojarrada: en Jack viatjava al San Francisco de 1978 i era perseguit per HG Wells en la seva màquina del temps. De literatura, cal destacar l'obsesivo-compulsiva tasca de Patricia Cornwell per carregar-li el mort a un pobre pintor de pa sucat amb oli que es va exiliar al Carib.

L'assassí anònim més conegut del planeta és una llegenda perquè ha entrat al panteó de mites que voregen la linea de la realitat i la ficció. És un personatge més, com ho són en Sherlock o el Quixot, en l'imaginari col·lectiu.

I està en plena forma.

Ahir, un Lestrade qualsevol d'Scotland Yard va mostrar el retrat robot d'en Jack. Diu que ha estat confeccionat a partir de 13 testimonis visuals de l'época (sic). El retrat, com aquelles composicions en què es reprodueix la possible cara de Crist (amb una inquietant semblança a Mayor Oreja), es presta a la mofa i la comparació. Que si Julián Muñoz, Freddy Mercury, Mike Hammer o Ernest Hemingway de jove... Tot fa que es torni a parlar d'en Jack i d'Scotland Yard.

Quins cracks.

Tècnicament, el retrat és una bona tolla. Una santa merda. No tan sols perquè no té cap mena de base oral per on agafar-lo (l'única opció era exhumar els testimonis i les víctimes, conjurar el Necronomicró, i fer que les ànimes tornessin a tot aquell grapat d'ossos per dir: el nas era més prim, senyor Lestrade). A més, a part del bigoti i la mandíbula quadrada, és una imatge neutre, simètrica en els dos hemisferis del rostre com no ho és cap persona. Una farsa. Però què més dóna? Aquesta merda de composició feta per ordinador en sis minuts ha donat la volta al món.

Farsants, sí, però amb els collons així de grans.

diumenge, de novembre 19, 2006

Psicotelefonia inquietant





No sé qui em va deixar el missatge, però deu ser per a l'avi fantasma que tenim al menjador.

Només entenc Sí que lo haré, però no la primera paraula.

Què cony diu l'espectre amb targeta de prepagament i veu de telèfon eròtic?

Una ment criminal brillant


Va assassinar la seva dona i un amic a la porta de casa, amagat darrere uns arbustos al jardí de l'entrada. Els va cosir a ganivetades, i només li va faltar firmar-ho. Va fugir de la policia en el seu quatreperquatre en directe, retransmès per qualsevol informatiu arreu del món. Va ser objecte del primer gran judici mediàtic després de Nuremberg. Va ser declarat innocent per la via penal, i culpable per la civil.




Suc de Taronja Simpson, l'actor, el jugador de futbol americà, ha escrit If I did it (Si jo ho hagués fet), on explica amb pèls i senyals com hauria matat la dona i l'amant si hagués estat ell. Només una Ment Criminal Brillant és capaç de realitzar una proesa com aquesta, i enriure-se'n de tothom a la cara. O ser entrevistat i apunyalar la periodista amb un platan de goma mentre taral·leja la banda sonora de Psicosi. OJ va intentar vendre el White Ford Bronco per la tele, sota el lema: "Va ser bo per mi, em va ajudar a escapar!".




Actualment viu a California, no té feina i cobra dos milions de dòlars per entrevista. Fa veure que busca l'assassí de la seva dona.

Charles Manson, ets una nena poruga!


OJ hauria de ser el pròxim villà de la saga Bond: ho té tot per competir al costat de Goldfinger, Blowfeld o Scaramanga. Ja va estar a punt de ser el Terminator abans que l'Arnold, però se'l va descartar perquè el públic no l'acceptaria en el paper de dolent.


Cuaderno de viaje, de Craig Thompson



El millor de Cuaderno de viaje és que et venen ganes de dibuixar-ho tot a tot arreu. El pitjor és que t'adones que no tens l'immens talent de Craig Thompson per captar la realitat.
Cuaderno de viaje es composa de les anotacions que l'autor de Blankets va fer durant un viatge de tres mesos, al Marroc primer, i de promoció per Europa després. No té un fil argumental o un guió preestablert, i tot allò que dibuixa no fa més que retratar-lo a ell.

La part magribina (després d'una breu presentació de rigor) és, per acadèmica, potser la més fluixa. Craig es devia proposar usar la mà i el pinzell com a càmera de fotos, i pràcticament ho plasma tot. Tècnicament és magistral: la velocitat del traç, la profunditat en el gest dels rostres, les linees arquitectòniques dels zocos o el joc de llums al desert són absorvits pels pinzells del dibuixant. Un tipus que maleix continuament ser tan americà però reconeix que no pot (ni vol) ser una altra cosa; que intenta anar als indrets menys turístics i conèixer gent del pais, però que només se sent còmode quan fa el que fan tots els turistes i es relaciona amb d'altres occidentals. El viatge es mostra aspre, com decebedor, i no fa més que engrandir la vena ploramica de Craig Thompson. Li agrada molt plorar. I lamentar-se. I enyorar-se. I tornar a plorar. De vegades, llegint el primer tram de Cuaderno de viaje et venen ganes no només de dibuixar, sinó de clavar-li un bon mastegot per veure si espavila.

Quan torna a Europa la cosa millora. Espaia més els dibuixos, no s'obsessiona a pintar-ho tot, sinó només allò que realment li interessa. I això són els Alps primer (es declara fan dels arbres, sic) i les persones després. Sobretot les dones, amb tot el rotllo melangiós que porta amb la seva ex-amant (li adiu així, però jo crec que la traducció del llibre és horrorosa). Reflexions sobre la infància, el dibuix, la fama i bla bla bla, acompanyen les pàgines entintades de forma gairebé hipnòtica. Baixa per la França mediterrània, on se'l veu molt més cómode, fins a Barcelona. El Saló del Còmic de Barcelona no és ni el primer ni l'últim de la seva gira, però és de l'únic que parla. De fet, Craig Thompson intenta (potser inconscientment) posar-hi una mínima trama, amb la noia que hi coneix. Com una espècie d'equilibri amb l'amargor de la primera part, traça una petita història d'amor (sexe, vull dir sexe), amb la que tancar el quadern. La part de Barcelona no és la més extensa, i és possible que el fet de viure-hi m'hi hagi predisposat, però crec que és de les més cuidades del llibre. Torna a reflectir la ciutat i la gent i la música i quasi quasi l'olor: s'enamora de Gaudí , de l'Estació de França i de la nit, però n'odia la pluja i la tristor de quan el sol s'oculta rere els núvols.


Cuaderno de viaje no té més, però es llegeix d'una tirada. Posa Jason Mraz a l'mp3 (o el que sigui que tinguis per escoltar la música que baixes il·legalment d'internet), i deixa't endur per en Cragi Thompson.

divendres, de novembre 17, 2006

Moure els fils

Mayte Zaldívar obre informatius, Cachuli reversiona Prison Break, la Pantoja és un fenomen mediàtic, Encarna Sánchez i Carmina Ordóñez repareixen a través d'una mèdium donant exclusives, una colla de garrulos amb quartos fan xantatge a una prostituta amb uns videos domèstics, el polígraf es posa de moda i apareix en tots els programes haguts i per haver, el Tomate es converteix en televisió innovadora, Santi Acosta pot xiular sense tancar la boca (però no pot pensar alhora), el Buscador es fot a hòsties amb el pare de la Kampusch, Ortega Cano torna als ruedos, Lydia Lozano dorm tranquila, Ana Rosa Quintana mai ha publicat cap llibre, Ernesto Neyra balla, Julián Contreras escriu, Carmen Martínez Bordiu es forra fent veure que aprèn a moure's...


Només hi pot haver un geni del mal darrere de tot aquest pla maquiavèlic...



Visca San Xibeco!

Avui, 17 de novembre, és San Xibeco!
Celebrem-ho aquesta nit com es mereix el nostre sant patró!



dimecres, de novembre 15, 2006

No sé odiar José Mourinho

Tot i que és un malparit que fa tot per què l'odiïn.
Però no puc: perquè és un personatge necessari per al futbol i, per extensió, per a la vida.
És un xulo, un prepotent, un ricatxó que ho té tot i tot ho pot. Critica els arbitres quan li convé (sempre) i després s'hi reuneix per fer-s'ho venir bé. Esbudella Messi, falta al respecte a tort i a dret, es fot de genolls al Camp Nou per celebrar un maleït gol en temps de descompte...
Vaig aplaudir la majestuosa "vete al teatro, Mourinho vete al teatro". Sóc el primer en cridar "traductor traductor" quan apareix per la tele. Em fot a parir cada cop que parla.

Però sense Mourinho, no seria el futbol molt més avorrit?

PS. Però continua sent un gilipolles, no ho oblidem.

dimarts, de novembre 14, 2006

Impacte cranial 7: Sexe en català

Darrere del fals nacionalisme de pandereta i kleenex s'hi amaguen dos autèntics vividors. Dos farsants del porno, autoerigits en falsos mites del sexe en català: Conrad Son i Bibian Norai.

Físicament no aptes per a la indústia a la que es dediquen, han fet el seu particular cim en aquesta particular indústria del nostre particular país mitjançant l'arribisme (mai més ben dit) i una saturació mediàtica desproporcionada respecte al seu talent.


Fora aquests dos malfactors del porno català!




PS. No he hagut de retocar gaire la foto de la Bibian (qualsevol que hagi patit La piel vendida encara tindrà malsons, com jo).

dilluns, de novembre 13, 2006

Jason Statham com a Jason Statham


Quan ja fa temps va aparèixer, enfundat en una gabardina, com el perdedor amb encant de Snatch. Cerdos y diamantes, Jason Statham va significar una irrupció d'aire fresc en els caràcters d'acció de la pantalla gran.

Agermanat amb Bruce Willis pel físic, tosc, calb i tap de bassa, amb una aura sorneguera que el feien ideal com a secundari de luxe, i enmirallat per xuleria amb Steve McQueen, Statham va decidir tirar pel dret: faria sempre el mateix paper.

Tret de contades excepcions, ho ha aconseguit.

A El único o Fantasmes de Mart era un tipus dur, d'acord. Però després s'ha dedicat a fer el mateix personatge en diferents films i amb diferents noms. És com si la saga Bond tingués a cada pel·lícula el mateix actor però el nom de Bond anés canviant.

Les dues de Transporter són simpàtiques. Com el predicador bé diu, és una pel·li d'en Jackie Chan sense en Jackie Chan. Hora i quart i cap a casa, amb quatre o cinc escenes de lluita i persecució cada cop més circenses.

Italian job era d'allò més divertida. No només hi sortia en Donald Sutherland, sinó que es tractava d'una pel·lícula de robatoris enginyosos ben feta. Jason s'hi feia dir Rob El Guapo, però tots sabem que en aquells cotxes a tota castanya hi havia en Jason el Jason.


Però avui he vist Crank, de la que no m'esperava res de res. I m'ha sorprès. Crank és la sintesi de Jason Statham. Un videojoc adrenalític on no hi ha un sol pla on no surti ell. Tot gira al voltant seu, i en JS ens ofereix el millor que té per donar. Jason Statham (oblidarem que es fa dir Chev Chelios, que sembla un xiclet) és un assassí a sou que vol deixar la feina perquè s'ha enamorat d'una inocent rosseta (cardíaca Amy Smart).




Té encara un escrúpol i vol fer-li cas. Però un cabronàs de cuidadu li injecta un verí xinès que el matarà si el seu cos no segrega prou adrenalina. En la recerca de l'antídot, Jason Statham no pot parar, i es convertirà en un heroi postmodern. Una espècie de nou Michael Douglas a Un dia de furia, buscant cada cop una emoció més forta per seguir viu. No cal dir que ho provarà tot: impagables les escenes del polvo al mig d'un carrer de Chinatown, o la fugida sobre una moto de policia en bata d'hospital. La pel·li, dirigida pels novells Mark Neveldine i Brian Taylor, manté un espectacle esbojarradament constant, on no hi ha temps per pensar però sí per riure. Una nova mostra dels directors de l'última fornada que, deixant clar que l'argument d'un film no és el més important per a ells, innoven plantejaments visuals i recursos narratius fins a tensar-los al màxim. "Crank pot semblar un videojoc, però perquè és una (magnífica) pel·lícula d'acció sense fre. Si el guió vingués firmat per Kaufman ja veuríem si el Silenci? no en deixava de parlar durant cinc o sis setmanes.

Atenció a la llarga seqüència final, on JS manté el tipus en primer pla. Impressionant.

Jason Statham és un fill de puta amb carisma que no es reinventa. Ni falta que li fa.


The Monster is back in town

Ja ens poden venir els van nistelroys que vulguin, o poden col·locar el Sevilla com el millor equip del món. No me jodas, Rafa: el gaucho ja torna a ser aquí.

diumenge, de novembre 12, 2006

En el nom del porc, de Pablo Tusset


M'ha costat Déu i ajuda acabar la darrera novel·la de Pablo Tusset. I em sap greu.

No sé per quina raó, m'esperava que En el nom del porc seria molt millor que El millor que li pot passar a un croissant, la sobrevaloradíssima (¿) ópera prima (?) de l'autor barceloní. Em vaig llegir la cosa aquella d'un filòsof desgraciat de la vida després de sentir una vegada i una altra és que és molt divertida, és que és descollonant, és que és la superpolla... Tot eren flors i violes, per descobrir que sí, que val, que té algun punt graciós, però que la novel·la no venia a explicar res, i que s'entortolligava massa en una història que l'autor no sabia com acabar.

Per què tenia esperança en la del porc, aleshores? No ho sé. Potser perquè la història em semblava, a priori, molt més interessant. Potser perquè vaig llegir-ne molt bones referències. Potser perquè el tipus que s'amaga darrere de Pablo Tusset té molts amics que en parlen molt bé.

La brigada d'homicidis de la central es fa càrrec de la investigació de l'assassinat brutal d'una dona en un poble de muntanya, San Juan de Horlá, que apareix esquarterada en un escorxador de porcs. El comissari Pujol, a punt de retirar-se, té l'oportunitat de resoldre el seu darrer cas: potser el més difícil.

Un policia en excedència a Nova York, en T, després de tenir un desengany emocional a la ciutat dels gratacels, accepta anar a viure a San Juan de Horlá com a infiltrat, per desenmascarar l'assassí.

San Juan de Horlá, un poble endogàmic, ple de secrets i desconfiança, serà el manicomi on en T, transformat en en P, purgarà la seva bogeria.

430 pàgines són excessives per a una història que es podria haver explicat en 150, i és una llàstima. Pablo Tusset (o qui dimonis sigui), sap escriure, i sap escriure bé. Però no manté cap mena de ritme, com ja li va passar amb el croissant. La novel·la acaba resultant tediosa i fins i tot avorrida, perquè la investigació policial no li importa una merda a l'autor. No hi ha història pràcticament ja que, de fet, la trama policíaca no té més de trenta pàgines en tot el conjunt.

La resta, desenvolupament de personatges. I el poble de San Juan de Horlá, com el Castle Rock de l'Stephen King, és tan important com qualsevol dels caràcters humans.

La història està fragmentada, com el tríptic d'El Jardí de les Delícies del Bosco (referència constant a la novel·la), en tres escenaris diferents: Paradís (Nova York), Món real (Barcelona) i Infern (San Juan de Horlá). Això provoca que hi hagi històries que interessin més o menys, depenent del lector. L'enamorament d'en T a Nova York, l'agost del 2001, absolutament desconectat de la investigació, és d'allò més atractiu. Sovint sembla una pel·li d'en Tom Hanks, però com a mínim està molt ben dialogat, i un es pot sentir a la ciutat de NY. La part del comissari, amb el tema del porc primer (fatal), i amb la seva jubilació després (caramelós, empalagós i sense atractiu), sobra. La part del poble... doncs pot agradar a qui sigui fan de Doctor en Alaska, però a mi personalment em va rascar molt tooootes les converses amb toooots els habitants de San Juan, sobre xafarderies i mariconades que no van enlloc, i que no aporten res.

De fet, la novel·la em va caure als peus quan vaig llegir com descrivien la feina de la policia. Massa pel·lícules ha vist en Tusset, perquè el que descriu no és, ni de lluny, el que hi ha. No és només que els comissaris no investiguin, és que a la científica no hi ha psiquiatres, a la central no s'investiga un assassinat de merda en un poble perdut, i ni molt menys s'hi deixa un infiltrat incomunicat durant mesos per esclarir-ne l'assassí. En Tusset incorpora un escriptor, Quique Aribau, que li serveix per parlar d'ell mateix i de com ha escrit la novel·la. Metaliteratura, li diuen. Excuses, més aviat. I tots els personatges es comporten com el protagonista de la primera novel·la, la del croissant: la coca i la xocolata van que volen, tothom beu, tothom va de putes, tothom ha estat gay un dia o un altre... massa almodovarià al cap i a la fi. Arriba un punt que diria que se li en va de les mans, i que no sap com corregir-ho.

També hi ha factors positius. La gran quantitat de referències musicals i cinematogràfiques, o la frescura dels diàlegs. Les referències de Tusset són molt clares, perquè les exposa cada cop que pot. Des de Jekyll i Hyde a El club de la lluita, o de Manu Chao a Beatles. Les descripcions dels "secundaris" estan prou aconseguides amb un parell de pinzellades, i Nova York es fa molt present setmanes abans de l'11S. Intenta ser Tusset el Palahniuk ibèric?

Però es fa llarg. I avorrit. I fins i tot previsible en la seva ànsia del twist final.

I dubto que d'aquí a un any, si no és per la pel·lícula que segur en faran, m'enrecordi de res de l'argument.

Per cert, algú sap qui cony és Pablo Tusset?