dissabte, de desembre 30, 2006

Permanent significa 9 mesos


Bomba o bombazo: Argumento del sitiador a favor de la capitulación hábilmente adaptado para que lo entiendan las mujeres y los niños.

Ambrose Bierce, El Diccionario del Diablo

dijous, de desembre 28, 2006

L'home del sud



Las Vegas és el lloc perfecte per escurar les butxaques d'un xaval i la seva noia. El joc els pot més que res, i aviat es queden pelats. És per això que l'oferta de l'home del sud, un vell xaruc estrany amb pinta de beure petroli per esmorzar, és ben temptadora.

Si l'encenedor del noi funciona deu vegades seguides sense fallar, es poden quedar el cotxe esportiu.

Si hi ha una sola interrupció, l'home del sud es quedarà amb el dit petit de la mà esquerra del nano.




La noia no hi està d'acord, però la cobdícia és més forta que el sentit comú i aviat són a la luxosa habitació de l'hotel del vell, amb un testimoni.




Un, dos, tres, quatre, cinc...



L'hora d'Alfred Hitchcock comptava amb en John Huston per al paper de l'home del sud, amb Melanie Griffith com a noia de l'eixalabrat apostador i Kim Novak com a esposa soferta del primer, i es basava en una història curta de Roald Dahl. Quentin Tarantino en va arribar a fer una versió/homenatge en l'únic capítol bo d'aquella pel·lícula mediocre que era Four Rooms. La tensió es respira a cada fotograma de l'episodi, i augmenta en dosis insoportables en l'escena de la juguesca final.

Per sort, de vegades, els records de la infància no queden distorsionats per la nostàlgia, i fan justícia a certes peces magistrals.

dimecres, de desembre 27, 2006

El principi Zarzuela del cinema

No importa el presupost de la pel·lícula: els montatges fotogràfics SEMPRE estan mal fets. Rostres superposats, il·luminacions disonants o proporcions aberrants, les fotografies en el cinema mai no són creïbles.

Universalitat i Provincialisme

Ni l'un és sinònim de bo, ni l'altre... tampoc. I a TV3 sembla que tenim exemples de tots dos casos.

Àngels i Sants. Una sèrie pretesament moderna, amb un argument pretesament universal: el policia infiltrat per aturar una nova droga altament destructiva. A priori, podria ser exportable, sinó fos per la vergonya aliena d'uns guions ensopits, una trama estúpida i una direcció que copia dels americans sense captar-ne l'esència. Universalisme frustat.

Lo Cartanyà. Sitcom sobre les peripècies d'un grup de lleidatans, vindria a ser la sinopsi. Tanta importància se li dóna al tema de Lleida que la sèrie no gira al voltant de res més. És possible que allà faci gràcia. Dubto que fora la terra ferma en faci més que un cargol esclafat per una cadira de rodes abandonada. Provincialisme estèril.




Un altre dia parlarem de concursos, i portarem Primperan.

dissabte, de desembre 23, 2006

¡Qué duro es morir!

Image Hosted by ImageShack.us


George Bailey és un pobre policia de Bedford Falls, a qui només li passen desgràcies. La seva dona s'ha anat a viure a Los Ángeles, i ara es fa dir pel nom de soltera, Holly Gennero. Els fills fa mesos que no el veuen, i a la feina ningú no el respecta i el prenen per un tarat. A George Bailey mai no li surt res bé, així que la nit de Nadal viatja a buscar la dona per intentar refer la seva vida.

A Los Angeles la trobarà en una festa al gratacels Nakatomi Plaza, encara a mig construir. Xerren al bany del despatx del senyor Takagi, l'amo de l'empresa, i discuteixen com sempre. George Bailey no veu un altre sortida: es treurà la vida.

Quan és a punt de llençar-se daltabaix del gratacels, apareix un àngel amb dotze terroristes més. L'àngel, Hans Gruber, s'apodera de l'edifici amb la finalitat de fer-li veure a en George de com és important que sigui viu. Mata el senyor Takagi i pren els convidats de la festa com a hostatges. En George Bailey ha de fer el que millor sap: eliminar terroristes.

Image Hosted by ImageShack.us
Primer, en George es nega. No vol lluitar. Creu que no val per res. Quan s'enfronta amb un dels tipus de Gruber, i el pela en una caiguda per les escales, deixa en clar el missatge: Desitjaria no haver nascut mai.

Image Hosted by ImageShack.us

El germà del mort és un ballarí rus que s'emprenya com una mona, i es pren l'aniquilació de George Bailey com un asumpte personal. Ens Hans Gruber, mentrestant, mira de robar la caixa forta del Nakatomi, eliminant els hostatges que calguin.

Image Hosted by ImageShack.us

A en George Bailey se li inflen els pebrots, i la lluïta per tot el Nakatomi Plaza es torna encarnissada, pelant-los un per un. Però la situació a l'exterior és a punt d'explotar. Només un policia enganxat als donuts que va matar un nen per error, Carl Mecagonlalecheputa Winslow, l'ajuda a través d'un walkie talkie.

Image Hosted by ImageShack.us

Un periodista ha descobert que Holly Gennero és la dona de George Bailey, i en Hans Gruber aprofitarà l'avinentesa per posar-lo en un punt límit: la vida de la Holly depèn de tu. Després de pujar al terrat i fer-ne sortir els hostatges abans que aquest exploti, després de reptar per conductes de ventilació, després de carregar-se el ballarí rus, en George Bailey ha d'enfrontar-se a l'àngel.


Image Hosted by ImageShack.us



El policia de Bedford Falls, que duu una pistola enganxada amb cinta adhesiva a l'esquena, dispara a l'àngel Gruber (yippi-kay-yey, fill de puta) i salva la Holly. La seva vida ja té un sentit: ara que ha vist com seria tot sense ell, sap que no pot abandonar. Hans Gruber aconsegueix les ales.

Image Hosted by ImageShack.us

En Bailey recupera la dona i els nens, i té un nou amic, Carl Winslow.
I a fora els carrers segueix nevant.

Image Hosted by ImageShack.us

La Jungla de Cristal és la millor pel·lícula nadalenca que s'ha fet mai. Ambientada la nit de Nadal, és una historia d'amor i redempció, amb un protagonista que no creu en res, un malvat avariciós, i uns fets meravellosos que els faràn entendre que no hi ha res com el Nadal en família.

divendres, de desembre 22, 2006

Psicòpates avant la lettre


Volker Eckert, 47 anys
Colònia, Alemanya

Camioner alemany, en ruta del seu país a Espanya i Itàlia. Assassí d'almenys sis prostitutes, a les quals enganyava, estrangulava, violava i els feia fotografies. Els tallava trossos de cabell que guardava a la cabina del camió.



Stephen Wright, 48 anys
Ipswich, Gran Bretanya

Assassí de com a mínim cinc prostitutes del seu barri, a les quals despullava i deixava les joies sobre el cos. No les violava.





Pupillo, 28 anys
Rus (Jaen), però nascut a Alemanya.

Concursant de Gran Hermano 8, internauta sota el nick Autentico28. La seva pel·lícula favorita és Titanic. Malmesclador, ciclotímic i desagradable per naturalesa. Voyeur i viciós compulsiu, amb accesos d'ira que disimula sota un dubtós sentit de l'humor. Temps al temps.


Ídols de Pulpillo

Dial M for Mark David Chapman

Fa dos anys que ha deixat de beure, i ara vol la seva part del pastís. Ni Miliki ni Milikito li parlen, i ha tret un disc que ha de vendre com sigui, tractant d'exprèmer una nostàlgia que la resta de la família ha deixat ben eixuta.

Fofito fa llàstima de veure, tant fora de lloc, pertanyent a una época pretèrita, com acabat de sortir d'una càmara de criogenització, amb un sentit de l'humor atrapat en bovines en un magatzem, ple de teranyines.

Truqueu en MDC.

Peregrinar a la Meca

Ahir vaig ser al Camp Nou, cortesia de DB. DB és un col·lega que fuma purets i sempre té un somriure irònic a punt per disparar, i crec que és l'única persona que conec a qui li agrada Gudjohnsen.

Congelat, amb la gorra ben calada i la samarreta del Barça sobre la falda, com una castanyera, vaig veure de prop el golàs de Ronaldinho, la pífia de Guddy en el remat aeri, la ineptitut de Motta i l'elegància de Hellboy Iniesta.

Però l'equip blaugrana sempre comença els partits perdent d'un gol. Saps que hi haurà una contra on algú li guanyarà l'esquena a Thuram o Oleguer. Saps que serà la única oportunitat del rival. I saps que te'l clavaran.

Ja tinc un mite per a la meva galeria dels horrors: el senyor Medina Cantalejo.


dijous, de desembre 21, 2006

Star Trek és una bona merda

En tota la seva extensió, no val res.

La saga de pel·lícules són a quina més dolenta. La mediocritat rodada en 35 mil·límetres.

Les sèries tipus La Próxima Generación o Voyager fan adormir a qualsevol.

No he vist Enterprise, i no la criticaré perquè hi apareix el meu admirat Scott Bakula, un home capaç d'aparèixer en la merda més insospitada. Deep Space Nine només m'agradava perquè la van fer un estiu a la una del migdia i era l'única cosa que es podia veure després de tornar de la platja.

El podi de la Infàmia és, però, per a la sèrie original, de la qual he pogut veure alguns episodis aquests dies per Btv i la tdt.

Star Trek es basa en el següent: un grapat d'homes en pijama de niló reparteixen la seva bondat com espores per la inmensitat de l'espai.

El cap és en James Tiberius Kirk, un tipus petit i rabassut, amb cara de pagessot d'Illinois. La seva dot de comandament es redueix a una tranca gegantina i un priaprisme preocupant, que fa embogir totes les fèmines de la galàxia sense excepció. Està obsessionat en fer el bé allà on només hi ha caos i biquinis de pell de teleñeco.

El senyor Spock diu que és un vulcanià, però és un pobre tarat mental que s'ha fet allargar les orelles com un elf d'El Senyor del Anells, i que parla com si no tingués emocions. És degut a la incapacitat de l'actor, Leonard Nimoy, per expressar res que no sigui ensopiment i dependència a la morfina. Pel seu gest sabem que se li acumula la ronya entre els dits.

McCoy és el metge de la sèrie, però amb un marcat component homosexual. No en baso en res per afirmar-ho, però sempre hi ha un personatge gay que no ha sortit de l'armari, i li ha tocat a ell. Enamorat del capità Kirk, McCoy no es defineix entre muerdeprotones o soplaquarks.



Scotty és tan irrellevant que pràcticament només se'l coneix per la frase dame más potencia, Scottie. No se sap bé si és un tripulant de la Enterprise o un comercial de Red Bull.

Els arguments de Star Trek es limiten a un: planeta per civilitzar és civilitzat pels humans de la Federació. El LSD va fer molt de mal, perquè en aquests planetes hi trobem rèpliques exactes de l'alemanya nazi o l'imperi romà, o còpies burdes dels Morlocks de El tiempo en sus manos. Sempre hi ha una mossa disposada a sacrificar-se pel capità Kirk (aka Captain Monster Cock), un fill de puta extraterrestre amb poders telequinètics, un parell de rentadores amb llumetes que simulen superordinadors i una moralina final, que es podria plasmar en la següent enganxina:

USS Enterprise. 300 años llevando la democracia a sus hogares.


PD. El nou projecte de JJ Abrams és una preqüela d'Star Trek, on s'explica com es van conèixer el senyor Spock i el capità Kirk, aquest darrer interpretat per Matt Damon. De debò.

Mixtura de tradicions



És important que els nens entenguin que es fa cagar el tió, no els reis mags. Si volen fer cagar un rei, hi ha d'altres sistemes igual d'entranyables i tradicionals.

dimecres, de desembre 20, 2006

La Infanta Leonor meets Mister Scrooge

Pel que es veu, la Infanta Leonor s'aplica el mètode Stalisnavky i ha decidit amputar-se una cama per interpretar el vailet Timmy d'A Christmas Carol, com es pot observar en la llastimosa fotografia que els Prínceps han fet arribar a la plebe per celebrar el Nadal. L'ós d'Inteligencia Artificial (que ha estat contractat com el seu personal trainer) se la mira amb gelos de l'atenció que la petita dedica a les pinyes mutants del cabàs.
PD. Aquesta és una época tan kitsch...

Missatges inquietants a les nadales

No és cap cançó de Led Zeppelin, Chicago o els Beatles. No és Angela Lansbury cantant en la pell de Paul McCartney, descalça, dient bajanades satàniques.

Jingle Bells és molt més inquietant que tot això.

I avui es revela, aquí.

Los animales de dos en dos, ua, ua

No és un espai publicitari. Tan se me'n fot el que anuncïi. Però no em puc treure la melodia del cap. I fins i tot, per un d'aquests mecanismes de la ment, em recorda a La Jungla 3. Con una venganza.


dimarts, de desembre 19, 2006

Recopilatoris nadalencs



Com si el món hagués de fer un pet terrible, a tothom li entren presses per arreplegar els millors moments i servir-los per nadal. Mandra? Consumisme? Nostàlgia? Cera a les orelles?

És tot un clàssic les sèries que aprofiten per, en un capítol carrincló com pocs, recollir escenes de la temporada que pretenen fer-nos posar tendres. L'episodi ha d'acabar amb un estel pampalluguejant al firmament, SEMPRE.

Els programes de zapping es posen les botes en aquestes dates. Sense ordre ni concert, emeten les imatges en principi més impactants de l'any. Fet i fet, és com buscar els videos més visitats del Youtube, però amb l'Arturo Valls i la Paula Vázquez executant acudits llastimosos.

Però hi ha un campió dels recopilatoris, i és el món de la música. En l'era de l'internet i el mp3, les discogràfiqeus segueixen plorant per la pèrdua de vendes mentre posen al mercat els grans éxits (sic) dels grups que tenen en cartera. Digueu-li essentials o gritest jits, que qualsevol grup tindrà un cd amb les cançons més emblemàtiques del director de màrqueting (que no de qualsevol fan del grup, que de ben segur prefereix unes altres).

A tall d'exemple, hi ha dos casos esgarrifosos:

  • Oasis, vinguts a menys. amb dos primers discos bastant decents, i la resta de la carrera absolutament mediocre. Liam Gallagher va prometre que la banda es disoldria quan traguessin un grans éxits. Ara diu que no és un granséxits, sinó un cd amb les cançons que més els agraden a ells. Sí. Vés i que et moqui la iaia.
  • Roxette. A mi m'agraden, ho he de reconèixer. Els escolto des que era adolescent, i hi tinc un vincle afectiu. Però no passo per l'aro. La seva carrera musical es composa de 12 discos, 6 dels quals són recopilatoris. La ratio és vergonyosa.


dilluns, de desembre 18, 2006

Cavall Fort

Estremidor document gràfic, que revela la situació actual dels nens prodigi d'aquest país. En Jep es deixa sodomitzar per en Teo dins la seva tenda de campanya a canvi d'una paperina de cavall, mentre en Fidel espera l'arribada d'en Poli Díaz amb el botí del darrer atracament a un Schlecker (un pot d'espuma d'afaitar i dos clips amb purpurina per al cabell).

diumenge, de desembre 17, 2006

Torna, Samuel


En un partit sense creativitat, ensopit, s'hi ha de fotre caràcter, ambició i mala llet.

Edito perquè es confirma que li donen el FIFA World Player a Fabio Cannavaro, que ja té collons la cosa. Oficialment aquest home és el millor jugador de futbol del món. Després ve Zinedine Iguanodon Zidane i, en tercera posició, aquest mindundi que es fa dir Ronaldinho.

Vergonyós.


-Jo vull ser el millor jugador del món, Doraemon.
-Del casquet volador em trec un Blatter màgic!
-Casquet? És una insinuació?
-Zoofílic!
-I tu que ho disfrutis, guapetón.


El Punisher català

dissabte, de desembre 16, 2006

Oh, Blanca Navidad

Hi ha tant cinisme en els contes de David Sedaris, que un n'acaba afartat. Tot desprèn amargor: des dels personatges protagonistes fins a l'ambient estúpidament nadalenc que domina cadascuna de les pàgines.

Un paio contractat com a elf de Santa Claus d'uns grans magatzems, el testimoni d'una mestressa de casa que centrifuga el seu net, una puta a sopar per nadal, un productor d'un canal de televisió comprant la congregació d'una parròquia... David Sedaris escriu de puta mare. És concís, mordaç i té mala llet. Sap definir caràcters com pocs poden.

Però en menys de 140 pàgines t'entren ganes d'exterminar la humanitat i deixar que els ficus dominin el planeta.

Llegir Oh Blanca Navidad és com llepar un paper d'estrassa d'allò més colorit.

divendres, de desembre 15, 2006

Sancho d'Àvila


Un home vestit amb l'uniforme del Rayo Vallecano surt a l'altar i dóna el pèsam amb una mà d'enciam. Sembla el Paco Camarasa, de la llibreria Negra y Criminal. No mira als ulls, almenys no encara.

-Aixequin-se.

-Ja s'ha acabat? Ja ens en podem anar? -pregunta el José. I em confirma que, una altra vegada, no em podré aguantar el riure.

Si tinc un capellà a menys de quatre metres, tant se val el dramatisme de la situació, em ric. I em ric molt, amb convulsions de les espatlles i intentant disimular-ho, que és la pitjor manera de riure.

Entren el taut. Completament innecessari. I el capellà deixa anar el sermó. No m'importa. Vaig disfrutar de la meva àvia vint-i-nou anys, i no cal que aquest home, que es passa el dia acomiadant a gent que no coneix, me la recordi. Ma germana també riu, la sento un parell de cadires més enllà. Això no ajuda.

El cura parla com el paio de Micromachines. Recuerde, si no son fariseos, no son los auténticos. Ni tan sols vocalitza, i es posa nerviós quan ens veu a ma germana i a mi vermells, a punt d'esclatar. Parla del pecat per la feblesa humana i no sé quantes cites bíbliques més. La iaia no havia llegit la bíblia en la vida, i ara s'ha d'aguantar això. Cartes al Corintis, que ja podrien usar internet, Saulo de Tarso i el seient de la dreta de Crist són els únics mots que sento i entenc. Intento no escoltar, i conto les rajoles de la capella, o les linees que es creuen en el cristall esmerilat. El capellà prem un botó sota la taula i la música sacra s'atura de cop, com en un festival de fi de curs de l'escola. Lleig. Sona un mòvil, amplificat per l'acústica de la sala. L'home del Rayo Vallecano, que no infón gens de respecte, ens mira nerviós: no té un públic fàcil.

-...que els sants i els àngels se t'emportin...

S'obre una porta i ja trobo la coreografia, com a mínim, inquietant. És la noia que s'encarrega de fotre fora la familia, la majoria una colla d'ateus. El capellà ha hagut de recitar pràcticament sol el parenostre, i no tenia rèpliques en tot allò de l'us ho demanem, senyor.

Sortim. Cadascú viu la mort a la seva manera, i la cultura judeocristiana en fa un drama sempre. Envejo aquells que fan festes de comiat, riuen, canten i beuen cervesa en honor del difunt.

En arribar a casa, comentem que el responso, una paraula horrible per una ceremònia sobrera, ha estat una comèdia. Que si la iaia era creient, almenys...

-Creient? -diu- Al centre de dia, cada cop que hi havia missa les cuidadores l'havien de treure a la sala de jocs. Ja ha tornat el cura una altra vegada... missa, missa, sempre missa... aquesta es una beata, sempre em vol portar a l'església...

Si ja ho diuen que genio y figura, hasta la sepultura.

dijous, de desembre 14, 2006

Pèrdues

Hi ha qui se'n va lentament, dins l'oblit, com un avançament de la mort. El dolor i l'alleujament van de la mà, però per sempre queda el record. Les castanyoles, els acudits que no s'acabaven mai, o un geni de mil dimonis.

Adéu, iaia.

Horrors nadalencs

Reportatges sobre monges de clausura que usen internet.

Santa Claus de les botigues de xinos penjant de tots els balcons i finestres.



Els jingle-cats: gats cantant nadales.

Parientes pobres del Diablo

És agradable trobar-se amb l'aplec de contes de Cristina Fernàndez-Cubas. Tres relats que pivoten al voltant d'inferns particulars de pobres diables exiliats de l'avern.

La fiebre azul és una història colonial, on un falsificador contrau l'Heliobut, una estranya malaltia que només pateixen els blancs, i que els fa embogir. Si bé la part més quotidiana li resta força (la tornada al país natal), l'atmòsfera onírica del Masajonia, l'hotel africà, amb els seus peculiars habitants (Balik, el pare Berini, De la Motte) és el millor de tot, completament absorvent.
Parientes pobres del diablo també ens parla d'algú fora de casa, una escriptora catalana a Mèxic, que coneix un tipus misteriós, solitari, que li revela la història d'aquests diables foragitats. Potser les parts de la tesina són les més fluixes, però l'aire Twilight zone del relat és esplèndid.
Canvi de registre total en El Moscardón, on una dona gran i, com en els anteriors, solitària, rememora la seva infància quan un borinot entra al seu menjador. Agre, egoista i manipuladora, la vella fa plans però poc temps li queda.

Un recull fresc i d'estil directe, molt recomanable.

dimarts, de desembre 12, 2006

Tarantino roda amb Joan Pera i Paco Moran

Després que en Woody Allen confirmés que rodarà el seu proper film a Barcelona (Get your scum for free), protagonitzat per en Christian Bale i una recreació virtual de Joan Closas en el repartiment masculí; i Angelina Jolie i Amparo Moreno com a noves muses del director novaiorqués, ens arriben notícies d'un altre rodatge internacional per les nostres contrades.

Es tractarà de Livingstone, presume, el nou projecte de Quentin Tarantino, que comptarà amb la participació com actors principals de Joan Pera i Paco Moran. Basat en el clàssic videojoc d'Opera Soft, inspirat alhora en les aventures del reporter Sir H. Morton Stanley (Pera) a la recerca del doctor Livingstone (Moran) a l'Àfrica colonial, la pel·lícula de Tarantino promet un desplegament de mitjans i, com de costum, de referències pop de tot tipus.


"No hi ha cap dubte que Apocalypse Now estarà present en el rodatge, en l'esència del viatge. Però vull donar-li al film un aire menys trascendent, més épic, i aproximar-lo, per què no, a En busca del templo de oro de Chuck Norris. En aquest sentit, crec que Joan Pera té el físic i el talent per imposar-se com a nou heroi d'acció"
declara el director.

Per la seva banda, la lesió de Paco Moran endarrirà l'inici de la seva participació, que està en fase de preproducció, i que es filmarà al corredor del Montnegre i als estudis Pinewood de Londres. "Claro que meteremos alguna morcilla", diu Moran "de hecho, Quintín nos ha dado total libertad para que retoquemos el guión que, entre nosotros, me parece que encotilla mucho".

"Ai sí, em fa una il·lusió tremenda. Jo estava a casa, discutint-me amb la dona pel comandament a distància, quan va trucar el Tarantino. Vaig dir als nens, agafeu el telèfon, feu alguna cosa més que menjar de gratis!" ha manifestat Joan Pera en els assajos de l'obra que ara mateix representa "Espero que el meu públic ho entengui i esperi a la tornada... si n'hi ha!"


S'espera l'estrena de Livingstone supongo per a la tardor del 2008.

Traductor traductor

The toolbox murders, de Tobe Hooper, és una pel·lícula dolentíssima. Els assassinats de la caixa d'eines va d'un edifici on la gent mor per un lampista fantasma que sempre va emprenyat.

Que algú la traduís com a Los asesinatos de Toolbox, com si Toolbox fos un poble com Vilanova o Clermont-Fernand, no hi ajuda.

En aquesta línea, podríem anar traduïnt a la mourinho:

  • La matanza de Chainshaw
  • El fight de la lucha
  • La naranja Clockwork
  • Dirty patíbulo

dilluns, de desembre 11, 2006

El dia del judici general

-T'estàvem esperant, Augusto...

En Paquito li porta escalfant la caldera trenta anys. General, li desitjem el pitjor dels suplicis allà baix, i que el mantinguin ben informat del procès a la misèria criminal que vostè va construïr en vida, rata miserable.