dilluns, de desembre 31, 2007

Una anècdota de cap d'any

Avui que he vist el Pitu Abelardo i m'ha semblat més jove que quan jugava al Barça (un crack, ladies and gentlemen, molts n'haurien d'aprendre) m'he enrecordat d'un dia que anava l'Amunike amb el seu cotxe a l'aeroport del Prat, o en tornava, no ho sé, a portar o recollir a sa mare, en ple hivern. Per la nacional fotia un fred de cagar-s'hi però el bo del nigerià del Barça, que encara no anunciava furgonetes, va obrir la finestra i va fer tot el viatge amb el rostre al vent.

El cas és que l'home va acabar patint una hemiplegia facial al costat esquerre, que s'hi podien planxar camises i pantalons sobre la galta del nostre heroi.

Al cap d'un mes el van operar d'una artrosis al genoll, i va acabar cantant campeonones en un dels balcons de la plaça Sant Jaume.

Senyores i senyors, d'això fot exactament deu anys.

Tempus fugit, sic transit gloria swanson.

Feliç 2008

diumenge, de desembre 30, 2007

Déu beneeixi Judd Apatow

Qualsevol estudi sociològic sobre el sexe masculí queda absolutament humiliat per aquest paio. Un guionista que clava els diàlegs, un director que capta els tics que ens defineixen. Un tio barbut i genial. Judd Apatow mereix un altar (i un assessor d'imatge).

dissabte, de desembre 29, 2007

Frases que no es poden escriure en una novel·la històrica

  • Té cara d'episodi pilot.
  • Camina com un puto jedi arrogant.
  • Fa unes tifes del tamany de Dolph Lundgren.
  • És un Fitipaldi sobre els cavalls.
  • John Wayne es moriria d'enveja.

dijous, de desembre 27, 2007

Envellir

Típica reflexió de cap d'any.
  • Canviar el pèl del cap pel de les orelles.
  • Tenir menys paciència.
  • Queixar-se de tot.
  • Criticar els xavals que es passen hores fumant porros al carrer.
  • Atipar-se amb més facilitat.
  • Enganxar la gastroenteritis a la mínima.
  • Discutir amb gairebé tots els veïns.
  • Mirar fotos antigues i veure que són molt antigues.
  • Mal d'esquena.
  • Passar-se certa diplomàcia pel forro.
  • Identificar-se amb Larry David.

dimarts, de desembre 25, 2007

Diggin'

What's in the hole?

  • L'ós Mitrofan.
  • James from Marichalar.
  • La porra del Barça-Madrid que es va muntar a la Zarzuela.
  • Madeleine.
  • Una càpsula del temps.
  • El telèfon d'Anne Igartiburu.
  • El coleccionable "¿Quiere vocalizar? Pregúnteme cómo?".
  • Els plànols de la casa de José Luis Moreno.
  • Un cor delator.
  • La colecció de cine porno del seu avi.
  • Un zombie.
  • Una senyera independentista.
  • L'ordinador on guardava l'adreça electrònica d'Hugo Chávez.
  • El cap de la Gwyneth Paltrow.
  • Un búnker de Dharma.
  • Subsòl de Porcelanosa.
  • El Nani.
  • El Cobi.
*L'autor no es fa responsable de la història de la rumorologia a Espanya.

diumenge, de desembre 23, 2007

Mejuto Mojamuto

AVUI, BARÇA-MADRID

-Hola, Mejuto, què fas?

-Estava jugant al FIFA Referee Pro 07/08.
-Ah, sí... i com ha anat?
-No ho sé, ha estat molt estrany.
-Estrany?
-A la primera part no funcionava el botó de pitar faltes, ni podia treure targetes.
-I què has fet?
-M'ho he mirat.
-I?
-El Madrid ha marcat perquè és més vertical, i el Barça es col·lapsa pel centre de l'atac.
-Ho has pogut arreglar?
-Sí, a la segona part, però aleshores se m'ha espatllat la targeta acceleradora de gràfics.
-Com?
-Els jugadors del Barça anaven més lents.
-I els del Madrid?
-No es movien gaire, però tampoc els calia. Rijkard ha col·locat el beginner mode.
-I no ha fet res per arreglar-ho?
-Ha tret Giovanni Dospiedras a falta de vint minuts.
-I el Barça ha remuntat.
-...
-I Bojan?
-Cinc minuts.
-I ja no li ha donat temps de fer res.
-Home, un xut perillós i un parell d'ocasions de risc. Combina amb Iniesta que dóna gust.
-Vaja, i per què no ha sortit abans?
-...
-Mejuto?
-Sí.
-Què penses?
-Que Ronaldinho avui ha firmat el finiquito.

dijous, de desembre 20, 2007

Sóc llegenda, de Richard Matheson

Els anys cinquanta van ser generosos en la ficció paranoica, procedent majoriatàriament dels Estats Units. Metàfores de l'individualisme, el comunisme, el maccarthysme o el priaprisme, el cinema, la literatura i les ràdios es van fer ressó de tot tipus d'històries que aprofundien en la por.

La trilogia de la paranoia és potser el millor exponent.

El día dels trífids (1955) de John Wyndham narrava la colonització de la terra per part de milions de plantes de l'espai exterior capaces de caminar i deixar cega la població mundial. Bill Masen, el protagonista londinenc, es converteix en una espècie de guia espiritual dels supervivents. Més tard s'en faria una versió per al cinema (de la que només cal recordar que la darrera escena es va rodar a Sitges), una sèrie, una continuació prou decent a càrrec de Bill Clark i una adaptació en que es van canviar vegetals per zombies, i es va batejar amb el nom de 28 días después.


Els lladres de cossos (1955) de Jack Finney, és l'obra que més ha perdurat en el temps, gràcies al cinema. Amb un estil més aviat naïf, la invasió del planeta per part de larves clonadores que han vagat per l'espai durant segles esdevé un conte de terror esgarrifós, on Miles Bennell s'enfronta a elles... fins que no queda ningú més. Don Siegel, Philip Kaufman, Abel Ferrara i Oliver Hirschbiegel han donat la seva visió del tema, adaptant-la a cada época i convertint-la en la pel·lícula metafòrica per excel·lència.

Sóc llegenda (1954) de Richard Matheson és fundacional. Matheson és un dels grans genis de la literatura fantàstica del segle XX (amb Dick, Clarke, Bradbury i Asimov), d'un talent insuperable, que ha deixat la seva empremta a la televisió (La Dimensió Desconeguda, Cuentos asombrosos o Altres límits), el cinema (les adaptacions del cicle Poe de Corman, el debut d'Spielberg amb El Diablo sobre ruedas, o les pròpies adaptacions d'obres com El increible hombre menguante de Jack Arnold o El último escalón).

Sóc llegenda és la meva segona novel·la preferida, ratllant al nivell d'El Comte de Montecristo, i en certa manera no tant diferent d'aquesta. En totes dues es narra la metamorfosi d'un home enfrontat a la societat, el pas de la bondat a la maldat, de víctima a botxí. L'individu és clau en les dues novel·les, i la seva soledat és el millor amic i la pitjor por. Ells converteixen el temor a quedar-se sol en el món (quelcom freudianament infantil, que tothom ha compartit) en l'arma contra els seus enemics. En aquest cas, vampirs producte d'una pandèmia que ha afectat tota la humanitat tret de Robert Neville, un doctor que despulla de tota classe de folkclore els seus assetjants nocturns a base de ciència.

La novel·la de Matheson és absolutament visual, i més que escrita sembla dirigida i montada per l'autor. El domini per al suspens i la fisicitat de la trama la converteixen en una experiència més que cinematogràfica, una vivència lúcida sobre la lluita d'un home contra la culpa. Esgarrifa la perseverància dels vampirs (més a prop dels ultracossos de Finney que del Dràcula d'Stoker), l'ús de la sexualitat per captar-lo i fer-lo embogir, la monòtona veu de Ben Cortman, el veí, convidant-lo a sortir.

Tot el passatge de Neville amb el gos (el primer amic que fa en anys) és tant emotiu com cruel la forma que Matheson té de despatxar-lo. La identificació amb el protagonista arriba a ser altíssima, i per tant el cop final és molt més dur. L'heroi també pot ser un monstre, i els monstres poden ser a tot arreu.

D'I am Legend se n'han fet, de forma reconeguda, tres adaptacions a la pantalla gran.

Last man on Earth, coproducció italoamericana és bastant fidel (Matheson en va signa el guió amb pseudònim) però molt limitada artísticament, amb Vincent Price en el paper principal. A destacar que és un referent directe per a George A. Romero i La nit dels morts vivents (un altre que de fàbules en sap una bona estona).



Omega Man és psicotrònica fins a dir prou. Charlton Heston, en la seva època messiànica, lluitant contra hippies afroalbins de mirada glauca. Pràcticament no conserva res de la novel·la, però resulta molt divertida de veure amb amigatxos. Les pel·luques del bo d'en Heston al vent mentre pilota una moto amb una negra de paquet són el principal al·licient.

Soy Leyenda, de Francis Lawrence, és la darrera Will Smith n'és el protagonista i principal reclam. I més endavant parlarem d'ella.

dimarts, de desembre 18, 2007

El senyor Perramon, de Josep Maria de Sagarra

En aixecar-se el teló d’El senyor Perramon, la meva incultura em clava una cleca. M’esperava una ambientació de segle XIX, el casalot antic i mal il·luminat d’un garrepa clàssic, i em trobo de pet amb un bar de poble, de nevera Frigo i tirador San Miguel, taules Coca Cola i cambrer de mercadillo. Tant l’escenari com la roba pertanyen a uns indrets ben reconeixibles, aquells anys vuitanta de taverna amb serradures per terra.

Però tot s’espatlla quan obren la boca.

Es produeix un divorci entre el que veus i el que sents, una fractura que provoca la desconnexió automàtica amb l’obra. El registre emprat pels personatges és massa literari, massa alambicat, pel que representen. Veure un hortera en un bar de mala mort parlant en un català refinadíssim provoca esgarrifances.
Aquest divorci dura ben bé una hora. No hi ha ni ganes d’intentar una reconciliació, perquè a més tot plegat resulta massa avorrit. Al nostre voltant tothom riu a cor que vols, i tot plegat deu ser molt graciós, però no trobo més de quatre acudits solitaris enmig de diàlegs que són autèntics drames, enganxats amb slapstics mal resoltos. Qualsevol sitcom de mitja tarda té més enginy en resoldre les mateixes situacions. Certs actors (com Óscar Rabadán o el que fa de majordom) actuen com si fossin en una comèdia física de partir-s’hi, però hi ha més desgràcies que riallades, i l’efecte resultant és esquizofrènic. D’altres (com el qui fa de Fletxa) s’ho maneguen prou bé com per encaixar unes peces massa diferents.

Boris Ruiz, com l’avar Perramon, broda el paper central de la funció, i li imprimeix el caràcter necessari, acompanyat del físic adeqüat. És el motor de l'obra, i l'Atlas que no aguanta el pes amb un cos escanyolit com pocs.

Tot plegat, però, sembla forçat. La primera hora funciona a base de tòpics (el pare de la cofradia del puny, els fills díscols i enamoradissos, els voltors que cerquen la fortuna) anacrònics. Ni és creïble que l’amo d’un bar de poca volada acumuli una fortuna digna d’aquest enrenou, ni el reguitzell de matrimonis de conveniència, relacions pactades, besos robats, dots de la núvia, etc resulten versemblants en un context contemporani.

I quan creus que no hi pot haver més contrast, detectes certa grolleria que encara xoca més de front amb el text: la Carmeta, mig puta mig professora de dansa, és un personatge que aporta més aviat poc; el Simonet, un home amb down vestit del Barça que mai abandona l’escenari, és el recurs a la comèdia fàcil. Els crits se succeixen un rere l’altre, i l’obra adorm.

Ja fós per la calefacció, pel cansament, per l’avorriment o per tot plegat, se m’anaven tancant els ulls, fins que va començar el darrer acte.

I hom es pregunta per què no ho havia fet abans.

Boris Ruiz trenca la quarta paret i interactúa amb la platea. Com en un espectacle de varietats, el personatge es fon amb el públic i trenca la cotilla del text. L’obra comença a esbojarrar-se i esdevé un vodevil amb tots els ets i uts. Personatges que no són el que semblaven, corregudes amunt i avall (no em malinterpretin), malentesos, dobles jocs, bla bla bla... L’slapstic aquí no desentona, i les paraules s’han rebaixat fins a un nivell més popular. És una llàstima que no s’hagués apostat per aquesta línia des d’un principi (per molt que sigui una adaptació lliure de L’avar de Moliere que es va fer tenint en Capri com a actor principal), en comptes d’aquesta barreja de gèneres que ni és carn ni és peix. El darrer acte resulta simpàtic, forçadíssim argumentalment, i deixa un regust final no tant dolent per una obra que durant més d’una hora ha resultat ser un autèntic fiasco, del tot garrepa en rialles.

Eto'o marcarà dos gols aquella mateixa nit, en la seva reaparició davant el València. S'hauria de fer una obra d'aquest paio que col·lecciona cotxes de luxe i té reparteix talent als porters rivals.

dimecres, de desembre 12, 2007

Els tres atacs més estúpids de Bola de Drac

3. L'atac d'en Kaito. El va aprendre en Goku quan va ser mort. Però era tan burro (posar-se vermell i perdre totes les forces en usar-lo) que només el va usar un cop i de seguida es va passar al rotllo dels superguerrers, que a més eren rossos, aris de cagar, i aixecaven les pedres del voltant a cops de pet.

2. Punys d'ullal de llop. Que un toxicòman com en Yamsha pretengués barallar-se amb algú a base de copets a l'estil neng, mentre una rata de peluix li donava ànims, diu molt poc d'un dels personatges més sobrers de l'univers Dragon Ball. Amant del pentinat Camarón, amb el temps va fer com Bon Jovi i se'l va deixar curtet, per acabar perdent qualsevol tipus de personalitat.


1. La ruleta rusa d'en Goku. El nostre heroi guanya un combat a l'estil Christopher Walken.

dimarts, de desembre 11, 2007

Jesucrist era marica (i altres contes), de Jair Domínguez

He començat aquest escrit mitja dotzena de vegades, perquè no sé bé com abordar-lo.

Què puc dir del Guionista Brillant que no hagi dit ell mateix a través del seu blog? Per on començo la disecció d'una obra tan estranya com el recull de contes sota el títol de Jesucrist era marica.

Per evitar usar una vegada i una altra la paraula provocador, la substituiré per mots que continguin la lletra k.

La sensació que desprén la lectura de Jesucrist... és de vell conegut. I quan dic vell, ho dic en tots els sentits, inclós el vell del racó. Són històries que ens sonen familiars, perquè les hem sentides mil vegades de la boca del Senyor Acracio. De fet, és un plaer krishna llegir-la amb la veu del memorable ancià.

Són històries de traç gruixut, amb menyspreu pels detalls i per la coherència interna del mateix relat: són petites peces klauskinski autàrquiques que s'autofagociten en una endogàmia caníbal.

Jair Domínguez reaktor el lector, primer imposant les seves pròpies normes (com l'absència de majúscules), i després destrossant les bases de la narrativa, convertint el clàssic inici nus i desenllaç en una ruïna inservible. Quan comença la història, el lector no sap si acabarà llegint sobre allò que s'ens explica o qualsevol altra cosa remotament imaginable. Jair Domínguez s'apropa a Donald Barthelme en la seva concepció dels arguments, amb altíssimes dosis de surrealisme (personatges que no venen a tomb de res, vedells acadèmics, anacronismes costumistes...), però ho barreja amb una kukluxklan estètica cartoon. La majoria de situacions es resolen a cops de piano, clatellots decapitadors i morts sobtades, en el millor estil Ibáñez.

Tanta masotkleiner pot arribar a empatxar, així que la lectura s'aconsella pausada, degustativa, per no barrejar-ho tot i confondre relats. En el meu cas, sóc incapaç de distingir molts dels contes uns dels altres, un cop llegits, i centenars de personatges comparteixen una cosmogonia comuna que, ben pensat, converteixen aquest aplec d'historietes en una novel·la absurda.

El guionista brillant agafa referents de tot arreu, des de la cultura popular catalana (vet aquí Guifré el Pilós) fins a la cultura pop de la generació posterior al franquisme (Son Goku n'és l'exemple més clar), de personatges reals (Mozart o el mateix Jesucrist del títol) a biografies inventades (gran Josué Vilaplana), i els aplica una coctelera tan bèstia com una màquina de bukkakes.

Com en tot llibre de contes, el resultat és irregular, però molt satisfactori. N'hi ha de millors i de pitjors, de més aconseguits i alguns que semblen fets per sortir del pas. S'hi troba a faltar alguna correcció d'estil, però és una esquerda bastant superficial, i no farà caure l'edifici. I sobretot, el millor: fa riure. Jesucrist era marica (i altres contes) és per trencar-s'hi, i és kraken a rabiar.

Sobre les mancances, que parla de la indústria cinematogràfica de Madagascar, és la meva història preferida. Egipte i Humor nazi són descollonants. Pel·lícula de detectius és pur Lynch, un dels ídols de l'autor. El follagallines hauria de ser un clàssic de la literatura catalana contemporània.

Un consell: vigileu en llegir-lo al metro o fer-ne fotocòpies; qualsevol que guipi el títol o la portada us fotrà una mirada comprometedora.

Ja fa temps que sabíem que l'odi empordanès no caduca. Ara sabem que el talent tampoc.

dissabte, de desembre 08, 2007

Les coses nazis #7

AVUI, GRAN CONCURS INTERNACIONAL DE BIGOTIS DE DICTADORS

Reinterpretacions lèxiques que feia la meva àvia

  • Per comptes de contenidor, deia Tontainer.
  • Quan no hi havia ningú, deia Aquí nay naide.
  • Les clavegueres eren Clobacas.
  • En una festa, la seva germana es va posar un vestido de sanguijuelas precioso.

divendres, de desembre 07, 2007

La trilogia satànica de Toni Leyva

He de reconèixer que, si no hagués anat a dinar amb Toni Leyva, dubto que m'hagués llegit cap dels tres llibres que composen la nissaga de l'assassí satànic de Barcelona. De fet, ni tan sols sabia que es tractava d'una trilogia, ja que creia que eren diferents novel·les negres ambientades a la ciutat comtal, aprofitant la tirada d'històries com les de Dan Brown.

Res més lluny.

Les tres novel·les narren un mateix fet: una sèrie d'assassinats rituals durant els dies en què s'esperava un fort terratrèmol a La Palma, que ha de provocar un tsunami que enfonsi part de la costa est dels Estats Units. L'originalitat de la proposta resideix en la perspectiva de cada novel·la.

L'assassí de la fi del món segueix les investigacions del grup d'homicidis de Barcelona (¿maderos o mossos?) a la caça del criminal que ha sembrat la ciutat (i part de l'Empordà) de cadàvers. Paral·lelament, un periodista rep certes trucades que també el col·loquen en la pista d'aquest delinqüent, però que alhora l'inculpen.

L'assassí de les verges negres narra la història de Paco Rincón, un policia corrupte que farà tot el possible per rescatar l'actriu porno de la que està enamorat, i es veurà embolicat en els assassinats rituals.

L'assassí que va crear l'univers
recrea finalment els fets des del punt de vista del psicòpata, emplenant tots els blancs que les dues anteriors havien deixat, i explicant les causes i motivacions que l'han dut a realitzar els actes que serveixen de motor a la novel·la.

Com un gran trencaclosques escrit de forma directa i efectiva, Toni Leyva se serveix d'un fil argumental per anar incloent-hi històries de maçons, satanisme, psicòpates, prostitutes, directors de porno, màfies lituanes, crims atroços, etc... Una gran novel·la negra i mil·lenarista, capaç de mantenir la tensió i el suspens en la seva llarga durada. Toni Leyva, malgrat que ho dissimuli, té molt d'ofici en aquest camp.

Potser els punts més febles en la història serien els personatges policials, un pèl massa arquetípics, i que sovint semblen forçats per la història. La relació entre el cap d'homicidis Oleguer Torrero i l'experta en sectes Martina Llers fa figa en certs moments, i no acaba de ser del tot creïble. L'amor del policia veterà Loperrubio per una prostituta, així com les converses entre dos esbirros de poca volada sobre el poder, llastren en certa manera els esdeveniments finals, i inflen massa la darrera de les novel·les.

Si hi ha un personatge guanyador, però, en la trilogia, no és precisament l'autoanomenat Licàntrop, l'assassí. És el Paco Rincón, el policia corrupte protagonista del segon volum que, com en El imperio contraataca, resulta ser el millor i més rodó de tots tres. El Paco és l'antiheroi per excel·lència, el paio odiós i cabró que et cau bé, i a qui desitges que se'n surti amb la seva. La seva història té el fragment més apassionant de tots, aquell en el que, acorralat, decideix explicar la seva veritat... i menteix com un bergant durant mitja novel·la.

La mentida és la base de tota la història. Les falses aparences, les màscares amb que ens mostrem a la resta de la gent, les veritats que expliquem com ens agradaria que fós. Només per aixó, i per la presència del Paco Rincón, la Trilogia Satànica de Toni Leyva ja paga la pena de llegir.

dimarts, de desembre 04, 2007

Adolf bites the dust

Els amics de World War II Freak (aneu clicant a Favoritos ja mateix) han fet el millor video sobre l'incident monàrquic.

dissabte, de desembre 01, 2007

Un post on no es ve a dir res

Cançons de la cosmogonia infantil que no passarien una reedició de Barri Sèsam:

  • Juan, sígueme, vámonos de putas.
  • La cabra, la cabra, la puta de la cabra.
  • Una alemana me la meneaba en una tienda de campaña.
  • Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000, en un Simca 1000.
Treballar a la televisió no és fàcil. Hi ha gent que ha de pintar les celles de Pablo Motos cada dia.

Celebrar el gol i les bones accions del Barça envoltat de pericos a l'Estadi Olímpic requereix d'un autocontrol només al nivell del sexe tàntric de l'Sting.

No es pot escriure res de bo quan:
  • Tens el cap embotat.
  • Tens massa feina.
  • Treballes a l'hotel Overlook.

No por mucho madrugar, amanece más temprano.

divendres, de novembre 30, 2007

El precio justo

Atenció al públic: una barreja entre Roseanne, Me llamo Earl i El Gran Lebowski.

diumenge, de novembre 25, 2007

L'oncle Vània de Txekhov, per Oriol Broggi

Els drames, tret del Barça, no són el meu fort. De fet, m'interessen més aviat poc les històries de misèria, perquè prou que en tinc de veure'n cada dia com per anar a plorar altres d'inventades. Ho reconec, prefereixo les comèdies. I malgrat el risc que se'm titlli d'ignorant, no en tenia ni idea de l'argument d'Oncle Vània. Fet i fet, tampoc no és gaire cosa. Una colla d'arreplegats vagarejant i queixant-se que se'ls ha passat l'arròs. Sí, podreu dir que és un lament vital, un queixa per la inactivitat de la majoria, un cant a la individualitat, a l'enaltiment personal, i bla bla bla. Sí. I també podreu dir que està molt ben escrita. I ho està. Però no us enganyaré. M'avorreix bastant tot això. Ja em sé la cantinela.

No puc dir que m'ho passés malament, ahir, a la Biblioteca de Catalunya. Més aviat tot el contrari. Algun badall, un parell de llambregades al rellotge i un aclucament d'ulls al poc de començar, per la caloreta dels calefactors. No com alguna gent del públic, que va fer veritables capcinades. Però L'oncle Vània em va agradar. és un tipus de teatre sòlid, ben rodó, seriós, que no et deixa la sensació de pèrdua de temps.

Això, i que el marc era, recorrent als tòpics, incomparable. Una sala de la Biblioteca sota les claus de volta que simulava ser el pati d'una masia rusa: un arbre de fulles caigudes, una parell de butaques, una font i una taula tamany familiar. Els actors, vestits de lli a l'estil de la toscana (perquè a Rússia se'ls glaçarien els mocs), de colors crus, s'hi mouen a plaer. Cal agrair la direcció d'Oriol Broggi, que fa de l'escenari (rodejat per cadiretes de plàstic) un continu punt de fuga per a les interpretacions. Sempre pots veure-hi algú encarat a tu, siguis on siguis, una continua rotació d'actors amunt i avall, en una coreografia imperceptible però molt estudiada.

La il·luminació és un altre personatge de l'obra, així com la música. Escenes sota una llum d'oli, contrallums, clarobscurs, ocres per els capvespres i les albades, blavors per a la tormenta, el so dels grills, la calma d'una guitarra, els trons llunyans... tot plegat aconsegueix ambientar la història en el punt de melangia precís. L'indret, a més, hi acompanya, i si algú desconecta en alguns passatges (com va ser el meu cas), sempre pot deixar-se emportar només pels sentits.

En l'apartat actoral, hi ha certa irregularitat. D'acord que el tempo de l'obra requereix certa lentitud, però caldria advertir als actors que són vius, no zombies, com de vegades pot arribar a semblar (el primer cop que apareixen en escena és molt George Romero). Rosa Gàmiz està bastant bé, tot i que resulta poc creïble com a símbol de bellesa femenina. M'hagués agradat, però, que quan el doctor li diu que no la miri amb cara de sorpresa, ella l'estés mirant amb cara de sorpresa, i no de peix bullit amb els ulls clavats al terra. Però són coses del teatre seriós que no dec entendre, i demano disculpes per endavant per la meva ignorància. A l'oncle Vània li passa més o menys el mateix: d'aquí a aquí està esplèndida, com de cop esdevé inexpressiu. De l'àvia no parlo perquè em feia molta ràbia la seva presència (ja sé que no és gens objectiu, però ningú va dir que ho fós), i de la mare hi ha poc a dir perquè està tota l'estona com un estaquirot fumant i llegint. L'actor que encarna el professor Alexander aconsegueix que el seu caràcter malcarat se'ns encomani. Màrcia Cisteró, com a filla d'aquest darrer, està molt gran i broda el seu paper d'enamorada del doctor en secret.
El millor, amb diferència, és un Ramon Vila superb, amb una quantitat de registres fabulosa, capaç de canviar d'un a l'altre en un aclucar d'ulls. Un actoràs que hipnotitza amb la seva presència, com el metge talentós i idealista que interpreta.

L'Oncle Vània, amb direcció d'Oriol Broggi, val la pena. Tot i les misèries que reflecteix, o l'aire pessimista, o que el que ens expliqui no sigui res de nou. I, en acabat, al tornar a casa, parlant de quina és la petja que deixem en el nostre pas pel món, podrem somriure amb el gol de Bojan Krkic, un altre que no hi entén de drames.

dijous, de novembre 22, 2007

Oh capitán, mi capitán

Si mireu al fons de la classe, m'hi trobareu dibuixant o intentant mantenir-me despert.
Ahir vaig ser a l'altra banda, i vaig comprovar que:
-Per molt que s'amaguin, els veus a tots.
-Adormir-se i mantenir la dignitat és incompatible.
-Donar classes no és fer stand-up comedy: és stand-up-theory.

dimarts, de novembre 20, 2007

Mutenroshi era merengue

Raúl Gonzaléz busca la 'eterna juventud'. (...) El delantero madridista, camino de los 31 años, ha transformado el dormitorio de su domicilio en una cámara de hipoxia que simula una estancia en altura con el objetivo de mejorar su resistencia. Este procedimiento, que ha sido llevado a la práctica por la empresa Colorado Altitude Training, se denomina 'hipoxia normobárica domiciliaria' y se basa en la suministración de nitrógeno para empobrecer el aire en una habitación totalmente aislada y blindada.


A l'entrenament. En Crilin' no hi és, perquè està amb resaca a la seva casa de la Sierra.

Abans de veure la lluna i transformar-se en mico. Sota la bandera hi ha Núria Bermúdez, esperant agafar-lo de la cua.

dissabte, de novembre 17, 2007

Els extrems es toquen











Es fan dir Antifeixistes. Però són la mateixa merda.
Us mereixeu un mal tanto tots plegats, fills de puta.

divendres, de novembre 16, 2007

La seva pròpia radiofòrmula

Registrin-se STOP Triin els grups que els agraden STOP Premin el play STOP Escoltin la música que volen STOP Jango STOP Avisin després STOP

dimecres, de novembre 14, 2007

Encara no és Nadal

Ho aviso a la població en general i a vostès en particular.
Sé que hi ha confusió, que hom no sap en quina data viu, que el sentiment dominant és que sóm a l'época de celebració del naixement del Mesies, oh sana oh sana ey.
Som a novembre.
Malgrat els anuncis comercials de la televisió, malgrat les llums (encara apagades però ja muntades) nadalenques dels carrers, malgrat les ofertes en turró, malgrat de mar, malgrat la sobredosi de fullets de joguines a les bústies, malgrat tot, cony, que sembla que ja haguem d'estar empatxats de galets.
Recordin la dada: és novembre. Jo encara estic paient les castanyes. Encara són a temps de confondre l'anticongelant amb moscatell.
No es deixin entabanar.

divendres, de novembre 09, 2007

El feixisme interior

Ahir vam anar a la preestrena de La Zona. És ben probable que no hagués vist aquest pel·lícula d'una altra manera que no fós amb invitació, perquè tinc seriosos problemes per entendre l'accent espanyol d'ultramar.
Tot i tenir el reclam de Maribel Verdú (que gairebé ni és secundària, sinó extra amb línies de guió), el realment bo de la pel·lícula de Rodrigo Plà és en la seva concepció.

Tres lladregots d'una ciutat marginal de Mèxic entren fortuïtament en una zona residencial altament protegida . Dos d'ells moren, i un tercer s'hi veu atrapat. Els habitants de La Zona n'inicien la cacera.

La llavor del feixisme costa molt poc de fer créixer en les condicions idònies. El vell truc de llibertat per seguretat n'és només l'inici. Discriminar els dissidents, callar veus, eliminar l'intrús, instal·lar-se en la paranoia, comportar-se com una massa violenta i acrítica n'és el següent pas.

Tot i que se li troba a faltar un xic més de ritme, resulta molt més efectiva que la recent La invasión, amb encerts visuals com el constant ús de càmeres de vigilància o els contrallums per il·lustrar les patrulles de vigilància amb llanternes. La imatge d'un nen amb el xiulet sempre a punt per delatar és el resum d'aquesta fàbula moral, amb regust d'ultracossos.

dijous, de novembre 08, 2007

dimarts, de novembre 06, 2007

Primos lejanos

Un magribí d'uns cinquanta anys surt en pijama al replà, amb les lleganyes als ulls i la cara inflada per la son. A l'escala, en un edifici decrèpit del raval, no hi ha llum elèctrica
-Qué ha pasado? -li pregunta al veí, un avi del país.
-Un incendio, arriba.
-¿Los negros? -s'indigna-. Ya está bien. Esto no puede seguir así. Desde que viven los negros aquí arriba uno ya no sabe quien entra y quien sale. Si es que tenía que pasar algo. Si es que en este país dejan entrar a cualquiera.

Una parella jove de rumanesos de Transylvania fa un mes que s'han casat. Els veïns, albanokosovars, han entrat per la finestra i, entre altres coses, han robat l'anell de noces d'ell.
-No están siempre. A veces oyes ruidos y sabes que han llegado, a horas muy raras. Pero su ventana del baño da al nuestro y pueden entrar cuando quieran.


Un equatorià amb la cara amoratada i la camisa ensangonada. No pot ni obrir els ulls.
-¿Pero cómo se ha hecho eso?

-Estábamos tomando -aquestes històries sempre comencen de la mateixa manera- con mi mujer, su hermano y la mujer de este. Cuando mi mujer se levantó, yo quise cogerla para que no se fuera, mi cuñado se pensó que la quería pegar, y me dio una paliza.

-¿Cuanto habían bebido?
-36 cervezas.

-¿De lata?
-De litrona.
-Pero hombre de Dios, ¿por qué beben tanto?

-Es nuestra cultura.
-Pero eso no es bueno. Mire como ha acabado.
-Ya, pero es nuestra cultura y no vamos a cambiar.
El debat sobre la immigració és complicat. Qualsevol paraula s'ha de mesurar abans de ser dita, qualsevol proposta ha de ser estudiada amb cura, més enllà del debat demagògic que uns i altres porten a terme.

Yo no soy racista, pero... es la frase que més estic sentint en els darrers temps. Jo també l'he dit. Reconec que em resulta difícil acomodar-me a la societat catalana actual. Em resulta difícil veure panchitos mamats tot el cap de setmana, tirats pel carrer o endormiscats en terrasses de bar, tustant la dona sense remordiments. Em costa no mirar amb desconfiança quan, de nit, em trobo una colla de rumanesos, armenis o georgians d'empeus a la porta de casa seva, mirant qui passa com qui és l'amo del poble. No m'agrada que allà on abans hi havia vida de barri, botigues de sempre o bars on prendre una canyeta i una tapa, ara només hi hagi sabateries de xinesos. No m'agrada que hi hagi guettos de pakistanesos i moros, que només es facin entre ells, i que aleguin racisme quan se'ls recrimina res. M'emprenya que encara hi hagi gitanos que demanen una casa gratis perquè tenen molts nens i ho necessiten més que ningú.
Com tampoc estic a gust amb tota la colla de ninyatos que està creixent arreu. Txulos de merda criats a casa, de dits cremats per la pedra i l'encenedor, de parla + k wapa i ciclomotor de tub trucat. Maleducats, analfabets funcionals i amb una manca de sentit de l'autoritat flagrant. Són els que graven pallisses amb el mòbil i es passen el dia davant el mateix bar on passen costo, sense res a fotre, amb la música a tota castanya. Nengs que insulten els pares quan aquests no obeeixen les seves ordres. No els puc ni veure. I ja no parlem dels perroflautes. Però ningú no em dirà racista per això, perquè són blancs com jo.

Que hi hagi delictes és quelcom puntual. Tothom delinqueix, no és patrimoni de cap origen. Sí que sol haver-hi especialitats, bastant definides, però cap grup humà se'n salva (m'agrada molt poc parlar de raça, un concepte estúpid). El que no es pot negar és que hi ha cultures més agressives que altres. I que quan hi ha barreja de cultures (que no fusió, ni integració, sinó una argamassa indefinida sense i a la deriva), totes acaben pujant el llindar de la violència fins on el té la més agressiva. Fa uns anys, per la poca mobilitat i la falta de mitjans de comunicació, tot es quedava a casa. La violència estava engabiada en diversos focus que no es contaminaven. Avui dia, la violència és globalitzada. La manca d'un discurs clar, d'un debat serè sobre com afrontar aquesta nova situació, porta als extrems. Ni partits racistes que en defensen l'expulsió sistemàtica de tot allò que sigui forani ni defensors a ultrança de qualsevol immigrant pel sol fet de ser-ho.

No tinc solucions. Crec que en un parell de generacions la cosa s'estabilitzarà, que és el que sol passar en moments de gran moviment social. Però m'agradaria, de vegades, no sentir-me estranger de tothom.

Impacte cranial #11: qui val, val, i qui no, entrena el Real

Schuster, el qui havia de portar l'excel·lència i el jogo bonito al club merengue, va camí de ser una mala còpia de Mourinho. No és el mateix ser Blofeld que el dolent de l'inspector Gadget, Don Bernardo. S'ha guanyat vostè un lloc al nostre panteó de zombies menyspreables.

diumenge, de novembre 04, 2007

dissabte, de novembre 03, 2007

Mil cretins, o el món vist des de l'esgotament

Que Quim Monzó és ara per ara un referent en la literatura catalana és indiscutible. El seu discurs a Frankfurt (molt ben facturat però conceptualment propi d'una redacció escolar) l'ha col·locat en l'ull de l'huracà. La sortida després de sis anys d'espera de la seva darrera obra ha arribat en el moment just.
I jo no l'havia llegit abans, ho reconec.
Seguia Quim Monzó en la seva vessant de guionista, des dels temps del mític Persones Humanes, però no he llegit res seu que no siguin els articles de La Vanguardia. Sempre tinc en ment fer-me amb el 86 contes, però per una raó o altra (mandra o oblit), ho vaig posposant.
L'aparició de Mil cretins era una excusa per trobar-me amb el Monzó escriptor.
I què voleu que us digui.
D'acord que no estic massa avesat a aquest tipus de literatura minimalista, de contes per anar a cagar, i que no sé molt bé com encarar-los. La majoria dels relats de Mil cretins em deixen fred. Són imatges, escenes o acudits que no acaben de conformar una història sencera, rodona. Són com pinzellades sobre un llenç blanc. No molesten, però tampoc acabo d'entendre ben bé què hi fan. Alguns contes són bastant simples, i els surrealistes esdevenen previsibles, que seria una de les condicions que el surrealisme no hauria de complir mai. El narrador sempre es mostra distant, com esgotat, gairebé apàtic.
És clar que els més personals, aquells en que el Monzó parla des de la veu pròpia, fan que valgui la pena llegir-lo. El senyor Beneset o Dos somnis són magistrals, i L'arribada de la primavera val el seu pes en or. Potser és que en aquest darrer els mecanismes d'identificació han funcionat de forma bastant intensa, però és que en contes com Una nit és impossible sentir empatia per un príncep blau dormilega. És en l'exploració de la vellesa i la decrepitud on Monzó pica molt alt.
Havia sentit que el seu estil era molt exigent, que es podia passar hores discutint sobre una coma o un adjectiu. He de confessar que no m'ho ha semblat pas: no són pocs els casos en que es produeixen reiteracions i redundàncies que juguen en contra de la brevetat del conte. O disgressions sobreres (el Miro per la finestra se m'ha fet etern).
En definitiva, un llibre molt irregular, però recomanable, que es menja com un sopar japonès, adés una melangia nigiri, adés la ironia d'uns makis, una sopa de miso recomfortant per aquí i uns fideus freds que no saps per què els has demanat.