dimarts, de gener 09, 2007

Horror i humor victorians

El doctor Jekyll i el senyor Hyde, Sherlock Holmes i el comte Dràcula són els seus fills. Però Robert Louis Stevenson, Arthur Conan-Doyle i Bram Stoker no eren tant sinistres com el seu llegat fa pensar.

El Lote 249, de Conan-Doyle, potser ha envellit massa. Enigmes irracionals que tenen una explicació lògica... massa vella, com l'aparició d'un gramòfon que tothom havia confós amb una veu espectral. Paisatges fantàstics, com les meduses flotants a l'estratosfera (que només un dels primers aviadors és capaç de veure i narrar). Mòmies mico que obeeixen els amos, que són uns trepes, i maten els competidors. O vaixells a la deriva amb negres embogits per un tòtem africà. Conan-Doyle orgia les històries com un bon twilighter, però mig segle abans de de temps. M'apropio del personatge del professor Van Baumgarten, que ja mateix entra a les pàgines que tinc en procés.

El diablo en la botella conté, esencialment, Els lladres de cossos. Aquest magnífic relat de terror d'ultratomba n'eclipsa la resta, per mèrits propis. Tot i així, cal recordar que el malaltís Stevenson escribía des d'una illeta plena de nadius amb les peres a l'aire. Digue-li tonto.



Bram Stoker era un catxondo, com es pot llegir a Cuentos de Medianoche. Sorprèn que el creador del vampir literari més cèlebre de tots els temps es dediqui a relatar acudits o enfotre-se'n de les sogres. A escriure, en definitiva, com un murri irlandès explicant contes davant una cervesa a la taula d'un pub. El conradià La empalizada roja demana una adaptació al cinema ja mateix.