diumenge, de gener 14, 2007

Lisboa


Carrers costeruts, cataplana de llagosta, tramvies antics i posta de sol daurada sobre el castell. Tres dies a la Ciutat Blanca que fan oblidar que hi ha res més.
A Lisboa els funiculars estan espatllats, dormint silenciosos, i et miren caminar amunt i avall per pujades inversemblants. Els embaucadors dels restaurants de marisc asseguren que el seu és l'únic que no el té congelat, que és fresc, però tots sabem que és mentida, i no només per la ferum a alcohol de l'alè d'un d'ells o el somriure maliciós d'un altre. Qui més qui menys parla castellà i es desviu en atencions. Els carrers estan nets, i les façanes principals llueixen com noves, però per darrere els edificis es cauen o són buits, com en platós de cinema, les parets recobertes d'herbes i pintades. Et pots trobar en Pocholo sortint d'un hotel, o un grapat d'imsersos espanyols cridant a la torre de Belem. Hi ha grapats de negres xerrant a la plaça, i un mim amb la cara blanca prenent una copeta amb ells. El metro té les portes obertes i piques el bitllet com qui dóna la voluntat. Els pidolaires et miren des d'una cantonada i els vigilants de seguretat no et perden de vista en entrar a la seva botiga. Ja no hi ha galls petits i tovalloles i rajoles a les botigues de turisme perquè quasi no hi ha botigues de turisme. Dependents de disseny i creps dibuixats amb xocolata i nata sobre un plat, avis que es claven davant les obres del tren comparteixen espai amb els caus d'antiquaris i els coloms que cerquen les molles dels dinar que endrapem des d'una terrassa, mentre contemplem la ciutat, tan quieta, tan viva, tan blava com el cel de gener.

2 comentaris:

El Gimene ha dit...

Una ciutat preciosa i màgica. Quan hi vaig ser sentia com si estigués entre dos dos mons, un de real i un d'imaginat. I en certa manera em va recordar molt a Barcelona, però encara no he aconseguit identificar perquè.

Doc Moriarty ha dit...

Jo hi veig bocins de diferents ciutats, però amb un aire antic, com si s'hagués quedat ancorada fa vint anys, però la gent seguís visquent el present.