dilluns, de gener 01, 2007

Mandíbula alfilada, per cap d'any


No deixem mai de ser nens.

Tot de dones emperifollades van estar rebregant la bossa del cotilló durant la representació de l'obra, potser més pendentes de quan arribaria el moment de les campanades (un altre any menys per anar a la caixa), que d'una obra de teatre en què no es van sentir identificades en cap diàleg. Al costat en teníem una que, a part d'una flatulència letal, no deixava de repetir: què patètic què patètic...



Potser el salt generacional entre el que s'explicava sobre la tarima i la mitjana d'edat de qui ho sentia a la platea era insalvable.

I el fet és que, de principi, vam pensar que ens havíem equivocat.

Havia vist alguna de les obres dirigides per en Paco Mir abans, com El sopar dels idiotes, i sens dubte té un estil força reconeixible. Personatges desenganyats, que simulen ser més del que han arribat en la vida. I petites sortides d'eslàpstic, aïllades en obres bastant dialogades, com si l'ombra del Tricicle sempre hi fós present.

Per això no entenia per què tot era tant fastigosament acaramelat i cursi al principi. Havia llegit alguna crítica, que la qualificava de mordaç i agredolça, i només hi trobava la història d'un il·lustrador i una antiga amiga d'institut, un amor platònic, que es retroben abans de la boda d'ella. No quadra, tot tan maco. I els diàlegs no són graciosos, de tan idíl·lic com surt tot. Que un dels acudits sigui referir-se a algú com que treballa a la BBC (Bodas Bautizos y Comuniones) em va fer pensar que, almenys, la tonteria duraria una hora i quart.



La gent del públic tus fins a morir, amb expectoracions pròpies d'un hospital de Cambodja. La dona del meu costat (la dels pets no, la de l'abric de pels de gos), treu uns prismàtics i parla en veu alta. Un altre dona, a mitja platea, despenja el mòvil i es fot a xerrar amb algú, sense complexos, com en un cine de postguerra. Una tercera senyora abandona la segona fila per passejar pel corredor fins la porta de sortida, per on entrarà i sortirà incansablement sense cap motiu aparent.

Aleshores es produeix un punt d'inflexió (que no m'esperava, tot sigui dit) i l'obra pren un altre caire. Més de peus a terra, menys melós, però no menys sensible. La conversa entre els personatges interpretats per Carles Chamarro i Melanie Olivares passa de tonta a interessant,i em reconcilio amb la seva actuació. De fet, ell es passa la primera mitja hora fent de Camera Café, i ella de tontaina pija. Quan canvien de rols es quan es reconeix que hi ha una bona feina de preparació dels personatges.

El final de l'obra, on les rialles es confonen amb certa amargor en el relat, el text de Carles Alberola cobra bastanta més força. No és un Shakespeare, ni és Arthur Miller, però és possible identificar-se amb els personatges. Tant pel que diuen, com per l'ús de la música, com per referències culturals comunes (l'anunci de Schweppes dels anys 80, aquell amb la cançó de Police). És aquí on les donotes amb abrics de zoològic rebusquen una altra vegada en el cotilló, a veure què poden arramblar, i comencen a pelar els raïms, mentre els marits es miren les campanes de la Melanie, dong dong dong.



L'aplaudiment, per part nostra, és sincer. Amb un argument vist tres-cents milions de vegades, m'han aconseguit sorprendre, i em deixen un bon regust de boca.

Aleshores, incomprensiblement, col·loquen la veu d'en Ramontxu des de la Puerta del Sol, de Madrid, i l'enviem a cagar. Ens fotem el raïm i brindem amb els caves benjamins que ens han donat a l'acabar la representació. La gent comença a desfilar, però no tenim presa: recordem els millors moments del 2006 que hem deixat, i tornem a brindar.

El 2007 ens espera.

5 comentaris:

Questionaire ha dit...

Acostuma a passar amb les obres de teatre on surten actors "televisius". Les senyores amb tofa van a veure si són de veritat o de plàstic i si repeteixen les tonteries de "Càmera café" o de "Aída", en aquest cas...

Doc Moriarty ha dit...

Tinc sort de no veure ni l'un ni l'altre. Tenim un star system tant reduït...

Anònim ha dit...

ey bro, no sabia que al final havies anat al teatre... com vau marxar tan ràpid el dia 1... :S

ah, i el montatge del 2006... wuau!!! :D

Kesoytiza ha dit...

Només diré que aquesta senyora sortia (o surt) amb el baixista de "Dover".

Déu els crea...

Doc Moriarty ha dit...

Aquí hay tomate!!! Quéfuertequéfuertquéfuerte...