divendres, de gener 19, 2007

Pàgines per rematar

Entre els llibres que vaig compaginant, i els que he deixat de llegir i tinc intenció de reprendre'ls, crec que hi ha massa fronts oberts.

Moby Dick, de Herman Melville. Fa com tres anys vaig començar la lectura d'aquest clàssic. I m'apassionava. Era com un torrent imparable, que t'arrossega en totes les pàgines, i t'endinsa en l'obsessió del capità Ahab al Pequoq. El vaig deixar per llegir una altra novel·la (ni recordo quina) més imminent, i me'n penedeixo. Però no trobo el moment d'enfrontar-me a la balena blanca. Algun dia la caçaré, que en tinc ganes.


Veinte años después, d'Alexandre Dumas. El Sant Jordi passat vaig aconseguir l'edició de Mondadori d'aquesta novel·la, que és un veritable tresor. La vaig dur a la Vall del Loira, i la identificació era inevitable. Pura màgia. Dumas és Dumas. Però a la tornada, es va tornar un volum massa feixuc per dur al metro, i tothom sap que el video killed la radio star. Un western crespucular a la cort francesa al que m'he de reenganxar.

Dulces sueños... 15 historias macabras, de Robert Bloch. Guionista de molts dels episodis de L'hora d'Alfred Hitchcock, i pare de la història en què es basa Psicosi, Bloch és un talent menor que Richard Matheson. Menys agrait de llegir, les seves narracions han notat més el pas del temps. Tot i així, de vegades vé de gust agafar-ne algun conte.

Carter engaña al Diablo, de Glen David Gold. L'enèsima Gran Novel·la Americana, ambientada a principis de segle XX, i forjada a través de la història d'un mag a la recerca del major espectacle possible. Tragèdia i coralitat per a una novel·la amb cartells de l'época, però massa extensa. Acabada la primera part, em falten la resta.

El Quijote, de Cervantes. Jo vaig ser un d'aquells que es va dir de llegir les aventures d'Alonso Quijano durant l'any Cervantes. Una altra d'aquelles sorpreses, perquè m'agradava més del que m'esperava, però com sempre, la meva capacitat pel compromís literari és nul·la, i la vaig arraconar, perquè per al Quijote sempre hi haurà temps.

Z World War, de Max Brooks. Amb aquest vaig a poc a poc perquè m'agrada massa. Reportatge a través d'entrevistes als supervivents de la Guerra Mundial Zombie. En resum, l'aplec d'històries més inquietants i innovadores sobre els morts vivents que he llegit mai. Per degustar-lo amb calma.

Una noche bestial, de Hugh Laurie. És el que duc a sobre aquesta setmana. De moment, de lectura veloç i verb molt àcid, es nota que és anglés. Em resisteixo a encasellar Laurie amb House (per mi sempre serà el príncep xaruc de l'escurçó), i tot i que aquesta novel·la s'ha traduit a remolc del seu éxit, és tota una troballa.

Cell, de Stephen King. En teoria de zombies. A la pràctica, i a la pàgina 50, una escriptura caòtica amb una altra aproximació de King a l'apocalipsi (i en van...). Lamentablemente, sembla escrita per un xaval de 13 anys. Li donaré una oportunitat perquè és qui és, però l'inici és altament decebedor.

3 comentaris:

El Gimene ha dit...

¿Realment val la pena la novela d'en Hugh Laurie? Em fa molta por... esperaré a veure si la compren a la meva biblioteca. Mentrestant, m'ha renovat el meu interés cíclic per Moby Dick. A veure si aquest cop aquest interés es comverteix en l'acció de llegir-la de veritat.

L'huracà pensador ha dit...

No hi tinc res a dir, però el llegeixo a vostè amb interès.

Doc Moriarty ha dit...

De moment, l'estic trobant bastant divertida. Molt en una línia gamberra, sarcàstica. Però he vist que està escrita el 1996 (¡!). i ho he mirat perquè no es pot parlar de terrorisme amb certs termes després del 2001.