dilluns, de gener 15, 2007

Visitando al sr. Green, de Jeff Baron

Festival d'expectoracions al Romea, que sembla la sala d'espera del seguru. Amb l'entrada bé podrien donar una lizipaina, uns ricoles o una ampolleta de cicuta. Hi ha competició per veure qui tus de forma més prolongada i agònica, i el so bronquial serà ininterromput durant tota la representació.
Hom intenta endinsar-se en la representació sense parar compte que la platea s'està morint d'un atac de virus cordilla, però resulta difícil. si afegim que des del palc del Romea només es veu la meitat de l'escenari (la meitat on hi ha la butaca del senyor Green i la porta d'entrada a l'apartament), us podeu fer al càrrec de la màgia del teatre.
Parlar de Juan Echanove en el món del teatre és parlar de crítica i compromís, paraules sovint sobrevalorades per una esquerra benentesa que encara viu del missatge progre de mitjans dels 80, més encaparrada en la defensa de la bonhomia revisionista que en la proposta de sol·lucions per a temes actuals. Echanove, un paio que em cau bé quan el sento parlar, forma part d'aquest grupet selecte on també hi encabiríem la parella Victor Manuel i Ana Belén.
Per tant, i factors socio-polítics al marge, és coherent que hagi triat aquesta obra de Jeff Baron per iniciar-se en la direcció teatral.



Visitando al Sr. Green és tot el que es pot esperar d'un còctel amb els següents ingredients: judaisme, homosexualitat i Nova York. Recull tots els tòpics possibles, i es converteix en una obra ja vista, un discurs reconegut i previsible, sense espai per a la sorpresa.
És això dolent? Depèn. És dolent llegir novel·les policíaques amb els mateixos clitxés de sempre? Ho és veure les sèries de televisió amb els arguments refregits una i una altra vegada? Fa algún mal anar a sopar aquell ànec confitat que tant ens agrada del restaurant on ens sentim tant còmodes? No és la creativitat o l'originalitat sempre el més important a la vida, sinó de vegades la seva bona factura, o l'amor amb que estigui fet. I s'ha acabat el paràgraf cusi estil he tenido un sueño.



Echanove proposa un apartament brut, petit, típicament neoyorquí, com a escenari de trobada de dos personatges aparentment contraposats, però que en el fons sabem que són molt semblants: un jueu vell i rondinaire i un jove executiu homosexual. El perdedor i el triumfador... ¿o tots dos són perdedors?
Per això, una obra de dues hores (amb una parada de deu minuts enmig, que trenca el ritme creixent d'emoció), necessita de dos actors forts, de caràcter, que sàpiguen omplir l'escenari amb paraules i silencis.


Ross Gordiner, l'executiu d'American Express, està interpretat per Pere Ponce. En ocasions sobreactuat, esclau d'una cantarella recitatòria, Ponce treballa el personatge i el fa evolucionar, potser menys del que cabria (potser en el seu punt just, al cap i a la fi representa el punt de vista més obert i tolerant, el bonhome amb qui tots ens hauríem d'identificar). Té un bon tro de veu, clara i diàfana, i es mou per l'escenari amb naturalitat. El factor roba (molt ben cuidat per Echanove) és important: comença per un trajo amb abric que el fa anar tibat, i cada cop vesteix més informal, més new york casual, movent-se de forma més espontània.

El Senyor Green és Juan José Otegui. Fenomenal. La seva primera aparició, en un pijama verd, desmanegat, aliè al present, ens ofereix el personatge en safata. Otegui dóna vida al senyor Green fent-lo un vell amargat, desmemoriat quan vol i de caminar fràgil, però verb dur. Otegui es menja l'obra, literalment, i es col·loca el públic a la butxaca. El doctor House, de gran, serà el seu senyor Green. Només per la seva actuació ja val la pena anar al teatre. La gran quantitat de registres que demostra durant les dues hores, i el pas de l'un a l'altre, són astoradors. La comèdia (sobretot en la primera meitat) en la rèplica wilderiana, el domini sobre la balança entre el patetisme i la dignitat, la desesperació i el plor (la recerca en els calaixos durant la lectura de la carta és sencillament brillant), i la forma que té de modificar els seus principis sense renunciar a ells (fent-lo completament creïble) són dignes de l'aplaudiment prolongat que va rebre al finalitzar la representació.

Echanove utilitza la llum i la música en el seu favor, fent de Visitando al Sr. Green una obra molt pròxima a una pel·lícula. Aquí hi ha fossos a negre, veus en off, finestres que s'obren i omplen de llum l'escenari... o el Blackbird dels Beatles sonant en l'última escena.

Tots sabem què passarà en cada moment, quines seran les reaccions dels personatges i com acabarà l'obra. Hi ha un moment de dubte en comprovar que pot haver-hi alguna relliscada cap al victimisme del poble jueu o el col·lectiu gay, però són només uns minuts que serveixen per encarrilar el discurs cap als individus. Per parlar de la intransigència, de la redempció i de les pèrdues per l'egoisme. Som prou grandets per saber-nos el sermó de memòria. Però és molt agradable tornar-lo a sentir, amb bona lletra i millor ofici, per part del text de Jeff Baron, i degustar l'afecte amb que Echanove, Ponce i Otegui han encarat aquest projecte.

Visitando al Sr. Green és necessària per recordar-nos que no estem sols, i que per sobre d'idees i prejudicis hi ha una cosa més important encara: la gent que ens envolta. I per moltes vegades que es digui, no seran mai prou.

Passeu, la porta és sempre oberta.

7 comentaris:

Zypyty ha dit...

aun que esta obra no despierta mi interes,despues de leer tu sobervia critica ,dan ganas de salir corriendo para ver la interpretacion de estos personajes;me ha sorprendido que Juan Jose Otegui sea el Alma Mater de la obra,pues por este actor nunca hubiera apostado.gracias por la informacion

xavier ha dit...

Bufa!!...Aixó si que és una bona crítica.Jo estic començant a fer-les al meu blog peró per falta de temps (I de qualitats com a crític,potser !!) no arribo fins a o tú ho fas.Prometo millorar i continuaré visitant el teu weblog.M´ha semblat molt bó !!!

Doc Moriarty ha dit...

Et tornaré la visita!Gràcies!

L'huracà pensador ha dit...

Gràcies per la riquesa de la crítica. M'ha fet venir ganes d'anar-la a veure.
S'agraeix el to i el nivell de qualitat del comentari. No és habitual als blogs.

V de Vico ha dit...

De acuerdo contigo!! las obras de teatro en invierno deberían estar patrocinadas por Lizipaina, ayer también hubo concierto de expectoraciones!.
Buena crítica.¿Piensas que hubiera sido interesante trasladar la acción de Manhattan a Barcelona por ejemplo, cambiando el tema judío por otros integrismos? Según el integrismo elegido podría haber sido incluso provocadora.

Salu2

Doc Moriarty ha dit...

Creo que lo que busca no sea tanto provocar como conmover. En mi opinión, el integrismo solo es una excusa para hablar de la intransigencia personal.

La misma obra en Barcelona, con el tema judío, pues difícil, la verdad. Con otros integrismos... ¿Exactamente qué tipo de integrismos? Si te refieres a ideas y sentimientos independentistas o españolistas... no sé. Lo veo fuera de lugar. Creo que la obra tomaría un derrotero más político y menos social, y quedaría diluido el poso que deja.

Doc Moriarty ha dit...

Gràcies pels afalacs, per cert.