dissabte, de gener 27, 2007

Yes we can can can

Hi ha caps de setmana en què va bé jeure al sofà i abandonar-se a una història. Si, a més, està feta amb una força audiovisual descomunal, molt millor.
Moulin Rouge té romanç i tragèdia, i dos actors en estat de gràcia. I té un cor pop que batega amb les cançons amb les que hem crescut. Hi ha moltes escenes úniques a la pel·lícula de Luhrman, com el tango de Roxanne, l'entrada al teatre a ritme de Nirvana o el demolidor Show must go on anunciant el drama final. Música i color, amb un muntatge esbojarrat, un guió vertiginós i unes actuacions desmesurades, Moulin Rouge és un festival per als sentits, una celebració de la vida.
D'entre totes, però, hi ha una escena que sobresurt amb personalitat pròpia, i que m'encongeix l'estòmac cada cop que la veig...


13 comentaris:

Pansete ha dit...

Esbojarrada, passional, excessiva, kitsch, honesta i tramposa alhora... I el tango, el tango!!
Jo vaig tenir l'oportunitat de veure-la en cinema, i no imagina la sensació de felicitat exhaltada amb que hi vaig sortir, my friend.
En fi, que és una meravella.

Pansete ha dit...

He tornat a veure l'escena; oblidava el contrapunt d'en Leguizamo! C'est magnifique!

Doc Moriarty ha dit...

Es corre el risc de ser titllat de cursi si s'alaba Moulin Rouge. Ahir, en tornar-la a veure, veig caure en una cosa que no havia vist el primer cop. És un musical clàssic en tota regla, pautat en tres actes amb un clímax propi per a cada un, i espurnes de cançons conectades a certes escenes que fan fluir el ritme de la pel·lícula en comptes d'interrompre-la.

Certament, quin goig d'espectacle!

El Gimene ha dit...

I què me'n diuen de la seqüència de "Like a virgin"?
Fantàstica!

Aleix ha dit...

Per desgracia, Moulin Rouge només admet pantallots enormes i sò 8.1. Intentar veure-la en un trist televisor domèstic transforma un espectacle sensorial de primer ordre en una ridícula opereta.
Temo que les pelis d'el Mel Gibson son de l'estil. Hauré d'afanyarme a veure Apocalypto, doncs

Questionaire ha dit...

I els arranjaments de Craig Armstrong... Un dels millors compositors de BSO junt amb el Patrick Doyle.

El Gimene ha dit...

A veure Aleix, veure Moulin Rouge a la tele és com fer-se una pall. I a ningú li senta malament una gardela de tant en tant...

Aleix ha dit...

Diguem que es com fer-se una gayola mig resacós, amb les mans glaçades, i tenint com únic estímul un Nuevo Vale del 95.
Alguns heroics mortals aconsegueixen esgarrapar un conat d'orgasme, això li concedeixo.

Doc Moriarty ha dit...

Amb 15 anys, aquestes condicions són suficients, no ho dubti.

El Gimene ha dit...

Amb quinze anys d'edat o amb quinze anys de matrimoni?

Doc Moriarty ha dit...

Interessant pregunta...

L'huracà pensador ha dit...

Se'm permet dir que no metabolitzo bé el cinema musical?
Em disculpo per la gosadia.
Quan em ve de gust un musical, prefereixo el de teatre(sempre que no hi hagi la Gonyalons...)

Doc Moriarty ha dit...

És lícit, és lícit. No tinc estòmac per tot el cinema musical, tampoc, però quan hi ha aquesta barreja bizarra de MR és molt benvinguda.