dilluns, de febrer 12, 2007

10 negrets


El bany del teatre Guasch fa pudor de cadàver en descomposició. Això és potser el més brillant de l'escenografia de Els 10 negrets, l'adaptació de la novel·la d'Agatha Christie que, amb més voluntat que traça, es representa a Barcelona. Per si de cas els personatges no van sent eliminats d'un en un, les butaques s'encarregaran de la tasca de mortificar els espectadors.

Per celebrar l'aniversari d'Irene Adler vam apropar-nos a veure l'obra el divendres.

Es nota que hi falten quartos i un punt de talent. L'escenari és pobre, un menjador més propi de l'aparador d'un ExpoMobi en liquidació, que no permet massa virgueries, i que no ens trasllada a la mansió aillada on s'ambienta la història. El fet que hi hagi durant els primers minuts del relat fins a deu personatges en ell, arriba a atabalar, i distreu l'espectador del focus de la narració. El vestuari és una barreja del primer que han trobat al bagul de la roba del teatre Guasch i prendes del vestidor personal dels actors. S'intenta definir i distingir els personatges amb la roba, però això també contribueix a l'aparició de clixés barats.

El nivell actoral és altament irregular. Jaume Nadal i Manuel Solàs estan força bé, amb moltes taules, i Joan Pascual, Marc Parejo i Anna Garcia són força correctes. La resta, lamentablement, apareixen entre sobreactuats i diluits, entrebancant-se en algunes frases i movent-se de forma hieràtica davant del públic.

La presentació és excesivament llarga, i es donen massa dades que no importen a ningú: volem veure un slasher clàssic, on els personatges la dinyin d'un en un, i tanta biografia i trauma no hi caben en una obra de pinzellades tan lleugeres. Això sí, un cop comença, la història agafa ritme i recupera el temps perdut, arribant a pelar alguns dels protagonistes de dos en dos (i utilitzant l'el·lipsis d'una forma peculiar, restant importància a allò que hauria de ser més important). Els assassinats cobren tant d'interés com saber com cony s'ho fan per fer desaparèixer els negrets davant dels teus ulls sense que te n'adonis. Que si jo hagués estat en aquella casa, el primer que faig és tirar les figuretes al mar, i que es foti el psicòpata que ens pel·la d'un en un!


La intriga està ben servida i dosificada aleshores, sense el punt de tenebrisme i suspens que la història necessitaria, però aconsegueix mantenir l'atenció i provoca que se sentin els murmuris entre el públic (aquest ha dit tal, aquella ha fet allò, la de més enllà sembla que ha...), que al cap i a la fi és que el hauria de passar amb les obres d'aquest gènere. El primer tret que se sent fa donar un bot d'esglai a la grada. Els tres o quatre següents es converteixen en un recurs fàcil i, fins i tot molest. Confesso que ens van ben enredar, i no endevinàrem la identitat de l'assasí, tot i la lògica de les pistes arrenglerades durant l'obra.
El cas és que Els 10 negrets ens va agradar. L'hauríem disfrutat encara que hagués estat interpretada per nou morses bòrnies i un gos tolit i famèlic. Perquè aquest tipus de representacions són un joc, un Cluedo, que mica a mica introdueixen l'espectador com un personatge més. I a tothom ens agrada jugar, i no ens calen grans mitjans per passar-nos-ho bé. Tenim el taulell, tenim els personatges i tenim misteri. De veritat necessitem alguna cosa més?

5 comentaris:

Lo Gené ha dit...

No l'he vist, ja que no acostumo a anar al teatre, però de vegades s'agraeix més una representació amateur, sense recursos i amb els seus defectes, però feta amb certa gràcria, que tota aquesta colla de representacións pseudo-intel·lectuals superguais de la muerte barcelonines que, a l'hora de la veritat, són més asèptiques que una sala d'operacions del clínic.

Doc Moriarty ha dit...

A les pseudo-intel·lectuals ni m'acosto, però cregui'm que aquesta obra amb més recursos, millors actors i una traducció que no abusés dels pronoms febles guanyaria molt.

Lo Gené ha dit...

Igual un dia la vaig a veure amb la meua "muller".
Jo he de reconèixer que vaig anar a veure alguna pseudo-intel·lectualada fa uns quants anys (quatre?)... coses de ser jove i començar a viure a Barcelona i conèixer a la uni a algú "peuso-intel·lectual". Era, senzillament, "ESPECTACULÀ", a la vegada que fastigós.
Per cert, efectivament el decorat es del teatre Guasch, ho diu a la fitxa tècnica, que fort. Jo creia que vosté ho deia en broma.

El Gimene ha dit...

¿A Estats Units l'obra es diu també "10 negrets" o prefereixen dir-li diuen "10 afroamericanets"?

Doc Moriarty ha dit...

Crec que l'obra es diu Mississipi.