dijous, de març 08, 2007

La becaina


Obres els ulls. El sol que entra per la finestra, a la ràdio segueixen parlant, i el rellotge marca una hora que t'esperes. Durant mil·lèsimes de segon, el que trigues en aterrar, no saps ni qui ni com ni quan, però hi ha una sensació d'immediatesa, de fer salat, d'haver de saltar ràpid i vestir-te, que arribes tard a la feina.

4 comentaris:

El Gimene ha dit...

Només hi ha una cosa pitjor que llevar-se de la migdiada i haver d'anar a treballar, però no recordo quina era.

Questionaire ha dit...

Sí: llevar-te de la migdiada, anar a la feina i quan hi arribes, t'adones que és diumenge i que fas festa...

Doc Moriarty ha dit...

Fa poc em vaig llevar a les 6 per entrar a treballar. Arribo mig adormit, però amb un café a l'estòmac, i em diuen: què fas aquí? M'havien canviat el torn sense avisar, i havia d'anar per la tarda. Torna cap a casa (només 45 minuts de transport públic infestat de gent sense dutxar o amb sobredosi de colònia), fote't al llit, i desperta't a les 11, per dinar i tornar cap a la feina.

Viva y bravo.

L'huracà pensador ha dit...

Reivindico l'ús -com ha fet vostè- de la paraula "becaina", que em fascina.
La "becaina" ens transporta a la més absoluta despreocupació tot i acotada a només uns minuts.
Ens fa aparèixer aquell filet de baba a la comisura dels llavis, mentre ens acosta a la mesura exacte de les coses i ens posa en comunió amb l'Univers. Oh, si! Visca la BECAINA!!!
(la becà, que deia el meu avi d'Alacant)