dimarts, de març 20, 2007

Tres versions de la vida, de Yasmine Reza


Potser és que no l'he entés.

L'escenografia del Lliure hauria de permetre endinsar-te sense problemes en la història. Això de tenir l'escenari al centre, i les grades molt properes, en pla circ romà, és força atractiu. Que la calefacció estigui en mode grill no ajuda, no, i em va estranyar que no hi hagués cap lipotímia entre el públic.


El cas és que va començar l'obra a la mitja part del partit del Barça contra el Recre, i guanyàvem 0 a 3. Pel que s'ha vist, la segona part va ser avorrida, però no crec que més que les Tres versions de la vida, una obra que, potser, no vaig entendre.



Un parella amb un nen petit passa la vetllada a casa. De cop i volta, el jefe d'ell arriba amb la dona, un dia abans del previst. Aquesta situació provocarà una forta crisi en les dues parelles, per causa dels recels i la inseguretat que hi ha latent en ells.

Interessant?

Gens.

Aleshores... quina necessitat hi ha de repetir-ho tres cops?




La mateixa història explicada amb canvis per parlar de l'atzar i els punts de vista és un recurs llargament utilitzat. Des de Melinda y Melinda de Woody Allen, fins a Mandíbula afilada, passant per Atrapado en el tiempo. Totes juguen amb el recurs del contrast, i són capaços de no repetir-se basant la narració en la repetició.

Tres vision de la vida, sorprenentment, no aporta res. De les tres històries, no s'aprecia gairebé diferència. La primera és un pèl més cómica, ja que l'humor neix de la col·lisió entre el llenguatge científic (forats negres, halos i galàxies en espiral) i la qüotidianetat d'una parella amb un nen malcriat. La segona passa això per alt i explica el mateix sense gràcia. La tercera avorreix perquè és pràcticament un calc de l'anterior. L'única història amb entitat és, doncs, el primer acte. Els altres dos són fotocòpies ensopides que no diuen res.

Perquè si parles de res, representa que intentes transmetre un missatge, oi?

Potser és que no l'he entés.

Els actors, mal escollits.

Carles Martínez interpreta l'insegur pare de familia, i no se li ocorre una altra cosa que imitar Woody Allen. Des de la roba (la camisa per dins dels pantalons, el cinturó sota l'aixella), fins al to de veu, l'encorbament de l'esquena i els gestos. És un calc, i es veu massa. Tant, que fa ràbia. Carles Martínez no actúa, recita, i se li veu el llautó d'una hora lluny. Fa mandra veure'l, i és lamentable quan intenta interpretar un borratxo, perquè sembla l'actuació d'un xaval de 14 anys al youtube davant la webcam.

Alicia González és la millor de l'obra. És la única capaç de donar matissos al seu personatge (que no és res de l'altre món), una mare i esposa qeu no pot sofrir el seu marit (mira, com nosaltres!!!). Té caràcter i força escènica, i resulta creïble.

Míriam Alamany està correcte. La dona del jefe, que navega entre el pelandrusquisme i la frustració del sentiment d'inferioritat. Es deixa veure, i actua tant bé quan té la paraula com quan només fa de comparsa.


La qual cosa no és el cas de Ricard Borràs, una elecció incomprensible per al personatge del cap de Woody Allen. Recita totes les frases amb la mateixa cantarella (la que ha coneixeu, la que sempre usava al Dinamita del Tricicle), i adopta un to còmic passi el que passi, i en la hora i mitja que dura l'obra no hi ha gaires moments d'humor. A més, el que és pitjor, representa que és un paio seductor, benplantat, capaç de lligar-se la dona de'n woody amb una paraula. Alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca, senyors.

No m'extenc més, no val la pena.

Potser és que no l'he entés.

Quan acaba l'obra i s'apaguen els llums, hi ha uns segons de silenci abans dels aplaudiments, amb un pregunta que sobrevola la platea: i què...?

Messi ha marcat el quart gol.

Això sí que ho entenc.

3 comentaris:

El Gimene ha dit...

Em diran incult, però és el que acostuma a passar-me quan vaig al teatre o a veure cinema espanyol: no entenc res. Se suposa que hauria de ser diferent, perquè se suposa que parlen de coses que estan més properes a mi, però no. No entenc res. L'últim cop que vaig entendre alguna cosa va ser quan vaig veure La Revelación de Leo Bassi, que és italià. No entenc res.

Lo Gené ha dit...

Vostè no és l'únic que no entén res. Jo només entenc al Rubianes i perquè solta tacos, que sinó...

albert ha dit...

No sé pq es compliquen la vida i ens la volen complicar. Amb lo fàcil que és sortir, menjar merda, fer dos acudits un truc de màgia i "soltar" quatre insults i una mica de destape.

En fi. La miel no esta echa para la boca del cierdo.