dimarts, d’abril 03, 2007

El determinisme conductual a través d'Antonio Molina



No tenim llibertat d'elecció: estem predestinats a fer i dir el que hem de fer i dir, el que s'espera de nosaltres o allà on la inèrcia ens porti. El lliure albir és una pamama, doncs. Tot està predeterminat, i només ens queda la sensació d'haver-ho triat. És una sensació prou forta, sí, però només és un sentiment per recomfortar-nos, per fer-nos creure que tenim control sobre l'univers. Pur il·lusionisme.
Intenteu, amb tota la vostra força, no continuar aquest vers de la cançó d'Antonio Molina:

Yo no le temo a la muerte...


5 comentaris:

Questionaire ha dit...

Veient això penso que aquestes imatges comparteixen amb "300" un gayisme fora de mida. Ara, que també té un puntet "La Cubana-Cegada de amor" que tomba d'esquena.

Doc Moriarty ha dit...

La barreja és boníssima!

El Gimene ha dit...

No he pogut acabar la frase perquè no me la sabia, de veritat, i això que fa només mig any vaig participar activament en la concepció de la idea que va donar lloc a això. Sí, era jove i necesitava els diners (i ho tornaria a fer, què collons!)

Doc Moriarty ha dit...

Vostè té un passat molt fosc!

El Gimene ha dit...

Fosc, però nutritiu.