dilluns, d’abril 09, 2007

Els hereus, de Pep Anton Gomez



Després de dormir entre explosions amb Los 4 fantásticos, la tarda de diumenge semblava que només podia anar a millor.

Els hereus pretèn ser una comèdia d'enredu clàssica, amb diàlegs àgils, respostes punxants, actors compenetrats i portes que s'obren i es tanquen. Una màquina ben engreixada que no para d'acumular malentesos i situacions estrambòtiques fins a l'explosió final, on res és el que sembla i els ingredients acaben ben barrejats.

Pretèn.

Que en una hora i mitja de bona predisposició, amb les butaques còmodes i la notable sonoritat del Villaroel, amb un públic majoritàriament entregat (tot i que no unànimement entregat); que en tota l'obra, en definitiva, no aconseguís arrencar-me el més petit somriure (ja no dic rialla!), és preocupant.

I jo tinc el riure fàcil.

Els hereus falla a tots els nivells. El bàsic, i principal, és el sentit de l'humor: no fa gràcia. Simple, fàcil i previsible, qualsevol resposta es veu venir d'una hora lluny, i es basa en gags sobadíssims i situacions d'allò més trinxades. A l'excel·lent Qué ruina de función, de Mankiewickz, ens col·locaven de pet en una d'aquestes obres basada en l'embolic sense solta ni volta, però mostrant-nos el que hi havia al darrere. És cel·lebre l'inici amb en John Ritter entrant a escena amb un plat de sardines, però és molt millor saber que el verdaderament divertit fora de l'escenari. A Els hereus tot es queda al nivell del plat de sardines, no més enllà.

La situació és tant ràpida com estúpida. Un fotògraf mor en accident de cotxe i la dona i el millor amic el vetllent a casa. La caldera està espatllada i arribarà una lampista lesbiana per arreglar-la. A més, els germans del difunt es presenten després d'anys de no veure'l.

Crec que aquest crio d'aquí dalt seria capaç de desenvolupar un argument de forma més brillant de la que ens porta Els hereus.

L'obra, que fa eterna l'hora i mitja que dura, tracta l'espectador d'idiota. Els primers deu minuts (o van ser tres dies?) hi ha una successió de jocs de paraula sobre dormir com un mort, quiet com un mort, rígid com un mort, que, a més, estan agafats pels pèls.

En una altra ocasió insinuen l'home tenia una amant. Val, l'home tenia una amant. Al cap d'una estona tornen a deixar caure el tema de l'amant. I una altra vegada. I una altra. I una altra. I quan finalment apareix l'amant, tothom queda corglaçat i sorprès. Ara substituiu la paraula amant per testament, deute, problema amb l'alcohol, i teniu solventats la meitat dels diàlegs de la representació. Els hereus no és reiterativa: és un bucle espacio-temporal.

La situació provocada per l'escomesa sexual de la lesbiana es fa llaaarga i mandrosa. Ja no entrarem en que no es creïble, perquè no hi ha res creïble en tota l'obra. És que intenta encendre una reacció d'astorament que hagués estat possible entre la societat civil de fa cinquanta anys, però queda fora de lloc en l'ambient pretesament modern en que es desenvolupa la trama. Si hi ha una compilació sobre tòpics de bolleres, haurien de demandar l'escriptor de Els hereus per plagi.

Tot intent d'enredar la troca queda abortat per la manca de subtilesa del text. A la primera escena on surt Amparo Moreno s'apaguen els llums i quan s'encenen ella està estirada sobre el personatge de Pep Ferrer. I? Què pretenien?


Esperava que, en qualsevol moment, hi surtís Lina Morgan. Els hereus és un mal capítol d'Hostal Royal Manzanares.

L'apartat actoral és lamentable. Tan sols Amparo Moreno, amb ofici i taules, salva de la crema el personatge de merda que li ha tocat interpretar. La resta farien que Marlon Brando es retorcés de dolor a la seva tomba. Puc entendre que l'obra no està encara rodada, i que falta connexió entre els actors, però hi ha detalls que, a curt, mitjà i llarg termini, un ja veu que no s'arreglen.


Pep Ferrer va estar molt millor a Amanecer de los muertos, com es veu a la fotografia. Almenys allà no cridava. Almenys allà no feia veure que plorava, ni es movia com un cartoon amb artrosis. Té un tro de veu, sí. I punt.

El millor que es pot dir d'Àngels Bassas (que al cap i a la fi porta el pes de la funció) és que va ben vestida. I que torça la boca com l'Stallone cada cop que parla, un detall que quan t'hi fixes ja no pots deixar de mirar, i angoixa bastant.






Eva Barceló ja no era de la meva simpatia d'abans de perdre aquesta tarda de diumenge. Però ara ja va directament al sac dels impostors. No és que no et faci creïble el personatge de lampista lesbiana. És que et fan venir ganes de pujar a l'escenari i escanyar-la. Es limita a passejar-se amb una clau anglessa enorme a les espatlles (¡hola don pepito, hola don josé!), i a fer veure que pot seduir el personatge de la vidua (i aconseguint-ho, ésclar).

Jordi Vila perfora timpans.

Laia Piró arriba quan un servidor ha havia mirat al rellotge unes tretze vegades. Ja ni m'interessava que el mort tingués una amant (una amant? oh, una amant!). Intenta distreure l'atenció de la seva interpretació d'un text ridícul (ell era la meva cabreta i jo la seva poteta, és una frase que fa esclafar de riure la platea) amb uns panties fúcsia, i de segur que ho aconsegueix. Amb l'Amparo Moreno és la millor, o la que defensa amb més convenciment la tonteria per la qual estan cobrant. I és que aquesta gent també ha de viure, encara que sigui amb productes infumables com Els Hereus.

Fet i fet, m'hagués agradat veure Els Hereus protagonitzada per Los 4 fantásticos. Pep Ferrer fent de Reed Richards i intentant embolicar-se amb la vidua (la dona invisible, interpretada per Àngels Bassas) allargant els seus membres al voltant d'ella. I el personatge del germà seria La Cosa, i destrossaria tot el pis a cops de puny. La lesbiana seria l'antorxa humana i l'amant la Doctora Muerte. Com a mínim hagués estat més original i divertit.

No sabeu el que pagaria per veure l'Amparo Moreno fent de Silver Surfer.

19 comentaris:

albert ha dit...

És que a qui se li acudeix anar a veure qualsevol cosa en la que hi surti Eva Barceló? Aixo ja és sinonim de fracas estrepitós.

Salva ha dit...

Menys mal que he llegit la teva crítica, pensava portar a la meva xicota a veure l'obra, ara ni pensaments!

Malnurtured Snay ha dit...

Hi, I'm not trying to be rude, but you're hotlinking (i.e., stealing my bandwith) an image from my blog. It's much easier if you just upload the photo to your own hosting site. Please remove the image before I replace the image with a giant penis. Thank you.

albert ha dit...

Hehheehe... Brillant. Fes cas no sigui que aquests d'USA t'apliquin un atac preventiu...

Doc Moriarty ha dit...

Mr. Snay,

which image?

It wouldn't be the first giant penis in my blog.

Questionaire ha dit...

Déu del cel, el blog del Doc arriba a l'altra banda de l'Atlàntic! Per cert, a qui se li acut veure una obre amb l'Amparo Moreno, el Jordi Vila, l'Eva Barceló i en Pep Ferrer i els seus carnots poderosos? Doc, una mica de criteri, casumresèumetre...

Doc Moriarty ha dit...

No sabia qui eren els actors fins que vaig agafar el programa de l'obra a l'entrada de la sala.

Anònim ha dit...

A mi m'ha costat llegir aquesta crítica i he hagut d'anar fent rodar la rodeta del ratolí per arribar al final a veure si deies alguna cosa interessant. D'acord que l'obra no és la millor del món, però segurament és una mica millor que la teva crítica "xusquera".

Doc Moriarty ha dit...

Gràcies, senyor anònim, per donar la seva opinió. Podria haver escrit directament ÉS UNA MERDA, però em va semblar adient farcir-ho una mica.

Tantmateix, li faig saber que és difícil dir una cosa interessant sobre una altra que no ho és gens. A vostè li ha passat el mateix amb la meva crítica, per exemple.

Anònim ha dit...

Simplement que vosté necessita textos de tres hores de durada, densos e incomprensibles que només la seva ment recargolada, soporífera i primmirada entengui. Llavors ja se sent per sobre del món conegut i feliç de poder ser l'únic que li agrada el sopor i dir que allò si que li aporta alguna cosa.

A mi l'obra em va aportar una mica de riure i distracció que és el que m'oferia aquesta obra.

Però en fi, suposo que et deu doldre que estiguem al segle XXI, que "el poble" pugui accedir al teatre i que la cultura ja no sigui cosa de 4 burgesos rics que no saben que fer amb els seus diners o de 4 monjos tancats en un monestir. Llàstima, t'has equivocat d'época i et toca viure suplicis com "els hereus". Que hi farem, fa temps que la gent de la teva pasta van perdre la "propietat de la cultura".

albert ha dit...

Hósties, hósties...

Senyor anónim. Jo crec que vosté tenia ganes de treure aquest discurs i l'ha aplicat al primer que ha passat per aquí.

Que diu dels burgesos? Que diu dels monjos? Quans cops ha aplicat aquest discurs progressista?

Si Doc considera que aquesta obra és una merda, perque no pot dir-ho? No ho entenc...

Anònim ha dit...

Perdoni senyor Albert, però no m'insulti dient que aquest és un discurs progresistes. Ja li diria jo on em fico els discursos progresistes que estan destruïnt el país.

Només critico el comentari sobre aquesta obra, però segurament em podria ficar a criticar tot el blog sencer.

Si li he de ser sincer, és com una gran merderada ficada al ben mig d'internet, ple de prejudicis culturals.

I perdoni que li digui, els progresistes són els primers que voldrien que la cultura estigues a la ma de 4 gats, per gaudir-ne ells, amb obres incomprensibles, de discurs dur, dens i soporífer. Més o menys com aquest blog.

Doc Moriarty ha dit...

Bé, senyor (o senyora) anònim:

Entenc que vostè només s'ha llegit la crítica d'Els hereus.

El convido, honestament, a donar-li un cop d'ull a la resta de comentaris sobre obres teatrals que hi tinc al blog: Escenàrium.

Que jo pugui ser recargolat, soporífer i primmirat és un fet que no penso discutir-li, perquè va a gustos. Però m'agradaria que no s'equivoqués en el seu judici sobre el tipus de teatre que m'agrada.

Atentament, i esperant que continuï visitant i responent en aquest blog, el saluda, atentament

Doctor Moriarty

Doc Moriarty ha dit...

Li demano que, si ha de faltar a algú dels signants de les respostes, com a mínim s'identifiqui amb un mínim àlies i un lloc web.

Anònim ha dit...

Ja m'he llegit vaires de les seves crítiques "scriptorium". Resultat : una soporífera carrega, del que suposo que deu intentar ser un humor cínic, que ni és cínic ni és humor. Simplement és menypreable. Vosté deu ser d'aquells que un dia va voler ser escriptor, i dic voler, per què d'intents d'alguna cosa tots n'hem estat a la vida. Però vosté va passar d'intent d'escriptor a crític, o millor dit, també un intent. Ara només li queda poder-se carregar tot allò que veu, sent o escolta. Sigui físic - els recintes - , com volàtic - l'espectacle -.

No em malinterpreti, però vosté no és cínic. És un demagog més. Veient la gracieta de l'Acebes - ves per on la única cosa que m'ha extret un somriure del seu pésim blog -, només em queda pensar que voldria ser com ell, en el que la demagogia fa. Segurament tampoc hi arribarà, ell és un mestre, i vostré com tot el que estic veient aquí és un alumne esqualit, que amb prou feines trobaria algú qui volgués dir que és el seu mestre.

Per tant, deixo que segueixi cremant bilis de diumenge a la tarda, que pel que veig no li senten gaire bé. O potser és el que menja, ja se sap, això d'haver d'anar als lavabos d'un teatre per poder referenciar l'obra deu tenir a veure amb les menges que un ingereix.

Segueixi així, les úlceres sempre tenen un motiu i un princip, segurament vosté no l'haurà de buscar, ja l'està cultivant.

Doc Moriarty ha dit...

Ho sento, però no discuteixo sobre gustos amb psicoanalistes anònims.

Anònim ha dit...

Ha quedat bastant clar, vosté pot criticar i menysprear a obres, actors i recintes, però no soporta la més mínima crítica a les seves "obres" fetes amb el mateix sentit que vosté fa les seves crítiques.

Que dur és això de ser criticat amb les mateixes paraules que un utilitza. Em sembla que avui ja ha rebut una bona medicina.

Anònim ha dit...

Perdoni...perdoni que me tome el atrevimiento de criticar, que es lo que mas odio en mi vida, perdoni. Escribo en castellano perque el meu Català es seriosament molt dubtós a l'hora de parlar-ho y molt mes dubtós a l'hora d'escriure'l. Como algunas veces suele suceder, el diumenge no tenia previsto hacer nada, res... y al bajar de casa para dar una vuelta per l'Avinguda de Roma passejant, passejant, paso por la Sala Villarroel y... ah, mira... el cartel me pareció cuanto menos divertido y me dije ¿entro?, pues entro. Debo decir que la Sala estaba muy bien de público, me acomodé, le di un repaso al programa de mà y empieza la funcion... enseguida me di cuenta que no era un "Shakespeare", y sin darme cuenta me estaba riendo y como jo todo el teatre, bueno quizas decir todo el teatre sea una mica exagerat, habia algunos que solo sonreian. Y sin exagerar le puedo decir que me pasé una tarde, una hora y media divertida sin más. El espectaculo lo vi correcto, que quiere que le diga, bien en iluminación, bien en escenografía, muy bien en la agilidad de movimientos. En cuanto al trabajo de los actores, he de decir que yo no soy entendido, me pareció muy bueno en su conjunto, el actor Jordi Vila me parecio bueno, muy bueno, con el y en él toma cuerpo la obra, Amparo Moreno y Pep Ferrer creo que son dos actores a los que yo contrataría sin dudar para cualquier obra de teatro, y no lo digo yo, está en la calle, son actores que siempre responden, creo, además no seré jo quien vaya a descubrir a la Sra. Amparo Moreno. De Angels Bassas decir que está estupenda de sorpresa en sorpresa, de Laia Piró que me ha sorprendido gratamente, tenemos cantera y de Eva Barceló me pareció que es un buen trabajo y efectivo. El espectáculo muy bien en su conjunto. En cuanto al Texto he de decir que los franceses tienen un sentido del humor raro, algunas veces no sabes de qué se rien por la tonteria de la conversacion. Aunque los franceses siempre han sido maestros en el Vodevil. Creo que la adaptación es buena porque no es pretenciosa, ya le he dicho antes que enseguida me di cuenta que la obra no era un Shakespeare. Es un buen divertimento y el efecto que causa, es creo, por mis vecinos de butacas del domingo fue el pretendido, divertirnos.
Y volviendo al principi a lo que jo más odio en la vida que es ni más ni menos que criticar, creo que criticar es lo más facil del mundo.
Para criticar no hace falta pasar por Salamanca. Criticar como profesión no es ni más ni menos en un principi una profesión dudosa. "Hola a que te dedicas, soy critico. Critico de qué?. De teatro. Y dónde te dan el titulo de critico de teatro?. Hombre yo soy periodista y he estudiado Filosofía y letras y además en mis ratos libres he estudiado Derecho".
"Bueno ahora lo entiendo... tu no entiendes de reir... te la has pasado estudiando... Quizas sea por eso que no sabes nada de reir"... Dejando a un lado el esperimento de guionista... Decirle lo fácil que es criticar y me hubiera ahorrado toda esta perorata. Primero encontrar una obra o la obra en este caso extrangera, traducirla,(traductor) adaptarla,(adaptador) contratar al director... Si yo fuera critico la dirigiría yo naturalmente, contrataría a los actores, los que yo creo que se adaptan a los personajes de la obra. Y puedo decirle que yo soy normal, uno de tantos, no soy nadie, no sé usted. Sí puedo decirle que no he conocido nunca crítico alguno que habiendo dirigido su obra, haya triunfado. (Criticón)

Doc Moriarty ha dit...

Antes que nada, ni soy crítico, ni soy periodista, ni cobro por escribir esto ni nada por el estilo. El blog ni siquiera va de teatro. Expresé mi opinión sobre la obra, como usted ha hecho.

Celebro que le haya gustado Els hereus. Y además me gusta que me dé motivos de réplica a mi opinión, porque en cuestión de gustos, lo mejor es que haya cuantas más versiones y cuanto más dispares mejor.

Mi opinión sobre la obra es de sobras conocida: ahí está escrita. La suya ha quedado bien clara.

Creo que el mundo es un lugar muy grande donde ambos cabemos y podemos ir al teatro sin pelearnos, como ha sido el caso.

Deseando que vuelva por estos lares, en el idioma que usted desee, le saluda, atentamente,

Doctor Moriarty