dijous, d’abril 26, 2007

Sleepless in Barcelona

Tothom recorda Meg Ryan. Avui, amb el rostre deformat pel bisturí i el bòtox, ja no està per anar fent el borinot enamorat de capoll en capoll (i parlo literalment).
Però això no impedeix perquè la vida, de vegades, sigui tan ensucrada com ella.

Agafo el bus quan manquen sis minuts per les set del matí. Acabo de sortir del metro, i no tinc ganes de realitat, només de sentir música hipnòtica pels auriculars que em permeti mantenir el ritme necessari per a respirar, parpallejar i seure. Em trobo amb una companya de feina i m'hi assec al costat. Al seient del davant, sola, una noia sudamericana, trenta anys, mitja melena i pell fosca, té la vista fixada en Presentimientos sobre el amor, una espècie de llibre d'autoajuda que regalen amb el Superpop.

En la següent parada puja un altre noi, també sudamericà, rabassut i amb borrissol sota el nas, que la mira i se li asseu al costat. Ella llegeix, ell la fita de reull. Al poc, ell li pregunta que d'on és. Com si fos la cosa més normal del món, la noia posa el punt del llibre i respon. Ell fa veure que s'alegra, i diu que té un company de feina que és d'allà. Ha muntat l'arma, i és a punt per a disparar; la presa no sembla estar espantada, sinó tot el contrari. Comencen a xerrar fins que ell treu un mòbil i li ensenya el seu número. Ella que el truca, el guarda i ell l'edita. L'Anna (pronunciat An-na) i en Roberto.

En Roberto ha de baixar, te llamo, i surt a cuita-i-corrents quan quinze minuts després d'haver picat el bitllet. L'Anna (An-na) aprofita per esguardar-lo bé, de cos sencer, i l'acompanya una estona amb la mirada. En dóna el vist-i-plau, i torna a obrir el llibre. Però no sembla trobar el paràgraf que havia deixat dels Presentimientos sobre el amor.

Algo para recordar, passat pel tamís del Diario de Patricia. Potser d'aquí a uns mesos, o uns anys, me'ls trobo discutint-se en un tren de rodalies o en un plató de televisió.

10 comentaris:

Pansete ha dit...

Presentimientos sobre el horror... el horror...

Doc Moriarty ha dit...

Vostè ho ha dit.

albert ha dit...

Jo vaig estar al restaurant de NY on la Meg Ryan va simular l'orgasme. Us preguntareu: i? Res, em feia gràcia comentar-ho.

Sobre la història només diré una cosa: "La latina me la empina"

Lo Gené ha dit...

Ai Roberto-Antonio-José-Juan-Walter, yo creia que tu me querías a mi, pero no es así y me la pegaste con mi mami. Chingate papito en el infierno.

Mallerengu ha dit...

El gimene també va comentar una mica aquest tema dels encontres amb desconeguts. Potser a aquesta noia li petaran el bullanga. Falta saber si estava bona.

Kesoytiza ha dit...

Diria alguna cosa sobre els sudamericans, però ja tinc dues causes pendents i tampoc és plan.

Va vinga, no ve d'aquí: Els sudamericans són els descendents retardats d'Antonio Pizarro.

Ai, que a gust que m'he quedat!rush2112

Questionaire ha dit...

Senyors! Una mica de tranquil·litat. Recordin ue l'home descèn del mico i l'argentí, del barco.

Doc Moriarty ha dit...

I no oblidin que hi ha molts sudamericans que venen dels alemanys.

set sota zero ha dit...

Quin serà el final d'aquesta bonica història d'amor? Acabaran fotent un clau a ritme de reggeton o hauran de buscar nova parella al xat nocturn del Canal 25?

Tarta ha dit...

Kesoytiza, quina sorpresa veure escrit Rush 2112, sí senyor!