diumenge, d’abril 22, 2007

Soldados de Salamina, de Joan Ollé


La novel·la de Cercas va arrasar fa uns quants Sant Jordis, en tota una sorpresa literària. Un llibre a mig camí entre la realitat i la ficció, que narrava la recerca d'un escriptor per trobar respostes, i la història d'un falangista que va estar a punt de ser executat, però es va salvar perquè un milicià republicà no va delatar-lo.

Soldados de Salamina em va semblar sobredimensionada. Es dividia en tres parts, gairebé autònomes i molt irregulars. Una primera costumista de l'autor buscant la inspiració, una segona googlejada amb la vida i mort de Rafael Sánchez Mazas, i una tercera de ficció, amb el possible encontre amb el milicià en una residència de Dijon. La primera era fluixeta, la segona convidava a saltar-se pàgines i només la tercera recompensava una mica amb l'emotiva reflexió sobre l'heroisme.

Ni tan sols he vist la pel·lícula.


L'obra d'Ollé respecta al màxim l'estructura bàsica de la de Cercas, però l'apropa al seu particular món minioníric de llum i xiuxiuejos. Siguem clars: m'he avorrit una mala cosa.

Ollé compon Soldados de Salamina com disenya L'illa del tresor al 33, amb una imaginiería sòbria basada en els contrallums i el poder de la paraula. I aquest és, potser, el unt dèbil. Qui més qui menys, els espectadors hem llegit l'obra de Cercas. I tothom ho ha fet al seu ritme, dosificant la forma de païr-lo. La relectura que ens proposa Ollé es esgotadorament avorrida per reiterativa. De fet, no és una teatralització, sinó un recital, amb els actors plantats com estaquirots deixant anar el text.

M'he sentit del tot distanciat amb la història, amb les emocions, amb res del que passés sobre l'escenari. Hi havia moments en què el concert de tos i esgargamellades em servia per marcar el ritme de la funció, ja que semblava que el temps s'havia aturat sobre l'escenari.

Los amigos del bosque es mostra a través d'un cor grec, en què tots interpreten tots el papers, i ningú no diu més de dues frases sense que un altre continuï. Els tres primers minuts està bé, però aguantar-ho... quan? mitja hora? tres quarts? no és tan sols esgotador. És irritant. Paraules repetides, sentències que van i venen contínuament, discontinuitat espaciotemporal, fan que hom decideixi que surtin els actors a actuar. L'únic moviment que se'ls veu als cinc que formen el cor és el d'agafar el micro amb la mà dreta. Utilitzar un llenguatge culte per fer veure que és poesia és massa trampós: no es pot anar pel teatre dient "quiasmo" així com així enmig d'una frase, de dos i de tres.

La història de Sanchez Mazas no permet saltar-se pàgines. Lluís Marco està esplèndid, aguantant el tipus impertèrrit sense bellugar-se ni un mil·límetre del centre de l'escenari. M'agrada aquest actor. I m'agrada la veu que té. Llàstima que el que explica no m'interessa gens ni mica. I llàstima que, com que no té ningú que li doni la rèplica, acabi declamant el text amb pauses que tallen les frases just per on no s'han de tallar. Aquesta part és horrorosament extensa, i no he entés mai a qui li pot interessar que Sánchez Mazas publiqués tal llibre el 1915, o que fós considerat un "gran poeta menor". La part de l'afussellament arriba patatím patatam, i l'hem imaginat tants cops que en Joan Ollé no aporta res de nou tret d'algun badall (acompanyat sempre del preceptiu estossec).

Així és que, quan Miralles fa aparició (en un fantàstic Carlos Álvarez Novoa), només em queda un fil d'esperança que la cosa es redreci.

I l'esperança es trenca.


Gonzalo Cunill interpreta en Cercas, però físicament està molt a prop d'en Sylar de Heroes. De fet, estava tant agobiat, que m'he imaginat que era en Sylar, que buscava antincs antiherois de la guerra per trobar el secret del seu comportament (cuando dejó marchar al escritor... ¿en qué pensaba?). Però era un Sylar fins a les celles de morfina. El seu comportament (com el de la majoria de "personatges" de l'obra) respon al patró d'espatlles caigudes, veu d'anar mig adormit i caminar arrossegant els peus. Aquest fragment perd tota l'emoció (ni tan sols l'intercanvi de cigarretes d'amagatotis d'una monja estil figureta de Lladró), i no va enlloc. Ni l'ús incesant i abussiu del Suspiros de España ajuda a fer-nos sentir res més que preocupar-nos per on hem guardat el tiquet de l'aparcament.

Un cop s'acaba la funció hi ha hagut un pica pica amb vi, cava i canapés. Ha estat aleshores quan he viscut en carn pròpia el que se sent en una guerra, amb la gent atansant-se cap a la teca sense contemplacions, colpejant si cal amb els colzes, agafant les copes com si fos el darrer got d'aigua en un desert, devorant una misèria de pasta de milfulles farcida de sobrasada com si no haguessin menjat en tres anys.



Si hi hagués hagut un falangista poruc fugint d'un afussellament, la gent l'hauria disparat per seguir menjant els canapés.

4 comentaris:

Lo Gené ha dit...

Vaig molt poc al teatre (i al cine), però he de reconèixer que gràcies a vostè, encara hi vaig menys. I li dono les gràcies, m'estalvio diners i emprenyaments i de pas, menjo millor i estic més gras.

Doc Moriarty ha dit...

Menji bé i tapi's per dormir, i viurà molts anys!

Doc Moriarty ha dit...

Mengi, volia dir mengi!

albert ha dit...

"Soldados de Salamina" una altre novel·la sobrevalorada.