dilluns, de maig 07, 2007

De Manresa al Sielu



És difícil conduir sota la pluja amb una sola mà. Quan arribem a Manresa, sembla que escampa, però no tinc el cos gaire fi. Fem un volt, ens atansem al café Sical, i tornem a l'hotel per canviar les benes. Em marejo, i no les tinc totes. Creia que anava per un dia però ja porto una setmana i el dolor és constant.

Caminem cap al Vermell, un local modernillo que no triga en omplir-se. El menjar és bo, molt bo, una amanida de brie amb fruits secs i vinagreta de maduixa, i uns llagostins saltejats amb pebre rossat. L'Irene Adler demana formatge de cabra al carbó d'alzina i uns calamarcets saltejats al safrà. Mató per postres, i a matar el temps fins al concert.

Ens trobem el senyor Q. pel carrer, al costat de la sala, poc abans de l'hora assenyalada. És un dels moments més delicats, quan les paraules no tenen html per mig, i has d'acoplar tota la imatge que t'havies construit a la realitat. És tal com es mostra, però sense la barba socràtica. Intercanvi precipitat d'impressions, el concert és a punt de començar.

Un escenari entre la gent, tipus Mtv unplugged, amb veles i il·luminació de colors, és el marc per a una gran vetllada. Unes quantes cançons en confiança, xerrant entre peça i peça, fent dedicatòries, rient molt, mimant la música. La veu de l'Àfrica és diàfana, i l'acompanyen als cors en Jordi i el senyor Q., que s'atreveix amb una versió d'Eternal Flame.

Q. treu un llibre d'una bossa de l'sfera i el recomana davant de tothom. Em deixa sense paraules, però amb un ego inflat com pocs.

L'ambient transpira bon rotllo. Arribem al final i als bisos, i conviden a la gent a sortir a cantar amb ells. En acabar, queda un gust de boca inmillorable, i les ganes de continuar escoltant-los.

L'endemà no podem veure els camps de cols, però sí la mina de sal de Cardona, una absoluta enganyifa que t'esquila 10 euros per veure dos tunels merdosos. Tornem cap a casa, conduint amb una sola mà, sota un sol aclaparador.

Senyor Q., és vostè molt bo.

4 comentaris:

albert ha dit...

Fa un mes també vaig estar al Vermell. Molt recomanable. Com vosté també vaig demanar l'amanida que ens indica. Com a tot bon local modernillo no hi podia faltar el cambrer gay. Suposo que van dormir al Pere III, un clàssic.

El Sielu és un lloc curiós i interessant. Hi he estat algun cop.

Les mines de Cardona són maques pero és una presa de pel. No se si els hi van fer el "patetic" espectacle de llums final. Allò és vergonyós. Fa pena.

Questionaire ha dit...

Gràcies, amic Doc.

Anònim ha dit...

La Muntanya de Sal de Cardona és un fenòmen geològic realment excepcional.Es tracta del Diapir Salí més important d'Europa i el segon del món.És un ascens imparable de sal que degut a la pressió pirinenca, durant milions d'anys, ha permès l'aflorament de la sal en superfície.La Sal, que antigament tenia un valor incalculable com a conservant d'aliments ha estat explotada a Cardona des de 4500 anys aC, éssent les primeres salines en explotació a Europa.Dir que això és una "merda" dennota una incultura, ignorància i falta de sensibilitat molt considerable.

Doc Moriarty ha dit...

No nego que la muntanya de sal de Cardona sigui un tresor. Ho és.
Però la ruta turística em va semblar un fiasco. I ni tan sols l'he comparada amb la de Wielickska, a Polònia, que és impressionant.

Gràcies per titllar-me d'incult i insensible per donar la meva opinió, senyor Anònim. Venint de vostè, és molt constructiu.