dimarts, de maig 29, 2007

Els nens guapos estan tristos

L'ésser metrosexual s'ha apoderat del món de la música, vessant UK. Els nois macos de la pèrfida albió canten amb una melangia infinita, com si tot l'esperit guerrer dels gens anglosaxons s'haguessin fos en uns terrons de Vitoria Beckham.

Coldplay, la banda internacional que hauria de ser rebatejada com a Morphinaplay, va obrir el foc, amb himnes d'estadi absolutament soporífers. The scientist n'és el darrer exemple.



Que tot un capità de l'armada britànica es dediqui a cantar cançonetes tristotes sobres noies maques al metro només ve a demostrar que l'exèrcit és una institució obsoleta. James Blunt és un cantant de Falset, i Goodbye my lover el seu plor més frapant.



Daniel Powter és canadenc, però nascut a la Colòmiba britànica. Potser per això s'ha vist contagiat d'aquesta epidèmia de depressió musical. Resulta inquietant el seu look Lluís Llach, però per sort no arriba als nivells d'autolisi de les cançons del de Verges. Amb Bad Day, intenta compaginar el pessimisme amb un cert esperit de superació.



D'acord, The Fray no són anglesos, sinó de Colorado. Però el cantant al piano i les notes que s'acoplen a la perfecció a les imatges d'Anatomía de Grey el fan entrar de pet en la categoria de resignats de la vida moderna de merda. How to save a life posa a prova la cara de desesperació/estrenyiment del seu cantant.



James Morrison no és tonto. En els seus videos es rodeja de noies maques en poca roba, posa cara de tristón i canta melodies dolces d'enamorat empalagós. I funciona. You give me something demostra que es pot tocar la guitarra assegut mentre es disimula una erecció.



En Hayseed Dixie juga a convertir aquesta dinàmica pseudosuïcida en pur paletisme neocountry. És brut, lleig, bevedor i garrulu: tot un mascle. Tot un ídol. Brutal la seva versió de Highway to hell.



10 comentaris:

Kesoytiza ha dit...

Digui que sí, Doc: Menys acordets de piano i més slaps, collons!

Lo Gené ha dit...

Es que els acordets de piano estaven molt bé quan només els posava de tant en tant Radiohead. Però ara estan sobats i amariconats, els foten per tot arreu amb la mínima excusa ploricona i, sincerament, fan cagar.

I que consti que les mariconades m'agraden, però no d'aquest baix estat moral.

Questionaire ha dit...

No és highway to hell, és I don't feel like dancing, dels amos del "gayisme" Scissors Sisters.

albert ha dit...

Tots tenim un gay dins (que no entrant-nos pel caca, eh?!)

Doc Moriarty ha dit...

Sí, sí, sé que és I don't feel like dancing; el video de Highway to hell té molta poca qualitat com per penjar-lo, però la versió és boníssima.

Anònim ha dit...

Veig que ets un estudiós, una persona oberta. Et recomano que , si et ve de gust, facis un repàs de la música alemanya actual, que t'asseguro que és molt bona, encara que, per motius comercials , ni la veuràs ni la sentiràs aquí, a menys que sintonitzis RTL o Viva TV.

Et recomano:

KLEE
CLUESO
SÖHNE MANNHEIMS
SILBERMOND
JULI
WIR SIND HELDEN
CHRISTINA STÜRMER
RAMMSTEIN (aquests sí que són canyeros)
SIDO, MASSIVE TÖNE (rapers)

I encara n'hi ha més,,,
Espero que si en sents alguna cançó, t'agradi.

Salut !!!
Diarreamental.nireblog.com

Lo Gené ha dit...

El Juli és un torero i Rammstein són dolents.

PD: Els Scissor Sisters son grandiosos. Tinc ganes de veure'ls al summercase.

Questionaire ha dit...

Home, tant com grandiosos... El més gran que deuen tenir és el kk...

set sota zero ha dit...

En James Blunt fa cançonetes cursis amb veu de monya.D'aquí dos o tres anys haurà caigut en l'ostrascisme i hi haurà de tornar a l'exercit.Que l'enviin a l'Iraq.

Anònim ha dit...

Lo Gené, tant ignorant com sempre. Segueix així, en el teu son tant profund.
I amb tan mal gust com sempre.
Ara bé, a mi també m'agraden Scissor Sisters. Vés amb compte i no els atropellis !!!

Diarreamental.nireblog.com