dimecres, de maig 30, 2007

Perduts per la meitat (i sense spoilers)


Final de la tercera temporada, equador de la sèrie, que en tindrà tres més però de menys episodis. Lost va ser trencadora en la seva concepció, una trama continua que alternava amb flashbacks dels personatges en cada episodi, que solia acabar en un cliffhanger imprevisible. JJ Abrams havia demostrat el seu saber fer en la magistral Alias (una sèrie de culte a reivindicar), i ara deixava la seva empremta en aquesta història sobre uns supervivent s'un accident d'avió en una illa deserta que resulta no ser-ho tant.

A Lost se li ha criticat que no avanci, o que obri més interrogants dels que tanca. Potser quan s'acabi l'emissió, i es pugui revisionar d'una sola tacada, agafarà el nivell que es mereix, prendrà la dimensió de gran fresc fantàstic del segle XXI. En tres anys ens ha explicat tres mesos a l'illa, i tot i que ha tingut alts i baixos (la primera meitat de la tercera temporada és un monument a la inactivitat), va arribar el moment en que em vaig plantejar no buscar solucions a les propostes argumentals. Volia disfrutar Lost mentre durés, pensant que no hi havia resposta a cap dels enigmes, seguint cada episodi com si fos un conte de La Dimensió Desconeguda. Memorable és el capítol dedicat a Nikki i Paulo, absolutament autònom envers la resta de la sèrie.

Però arribats a la meitat, la dinàmica de la sèrie ha canviat. Els dos darrers episodis han capgirat la història de l'illa i l'estil narratiu. A partir d'ara, naixem a una nova concepció de Lost. Fins ara, podem recapitular, i fer l'u per u dels protagonistes.

Jack Shepard. El líder solitari. Com en una tragèdia grega, condemnat a ser un guia, però alhora a no ser entés per la gent a qui ajuda. Recupera protagonisme, però en un personatge més fosc.

Kate Ryan. La guapa (molt guapa) que cada cop té menys protagonisme. El seu personatge perd entitat a mida que avança la sèrie, i no dóna més de si.

Sawyer. El dolent atractiu, que aporta les referències cinematograficotelevisives. Carisma i força, ha perdut qualsevol tipus de remordiment a l'illa, la qual cosa el fa més interessant.

John Locke. Més misteriós si cap, no es pot dir res sense esbudellar l'argument. Serà un dels pesos pesants de la quarta temporada, però no com l'hem vist fins ara...

Charlie. Un gilipolles. No s'entèn el que fa.

Sayid Jarrah. Hauria de tenir més protagonisme. Té una de les històries més interessants i més abandonades. És una llàstima que gairebé sempre faci de comparsa.

Hugo. Épic, la nerd revolution portada a l'illa.

Ben. Veure Locke.

Els coreans. A mi em sobren. Tenen una de les històries més avorrides, i són una excusa pel tema de les prenyades a l'illa.
Claire. ¿I?

Desmond. Gran, gran Desmond. Un caràcter realment fantàstic, interpretat per un actor excel·lent en el seu paper. Afortunada recuperació.


9 comentaris:

albert ha dit...

No he llegit aquest post. Abans vull que em contesti el següent: Si encara estic a meitat de la 1a temporada, puc llegir-lo sense que perdi tota la gracia el que em queda per endavant?

Doc Moriarty ha dit...

Sí. He mirat molt de no dir res que pogués estripar la sèrie, tot i que de ganes no em falten.

Comprovarà que hi ha un parell de noms que no li diuen res. No s'amoini, encara li queda un llarg recorregut que tot sovint no du enlloc.

Kesoytiza ha dit...

Estic totalment d'acord amb vostè: En Desmond és el personatge més interessant de la sèrie. Però quan parla no sóc capaç d'entendre una merda del que diu. Coses de ser escocès, I suppose.

Lost és la millor sèrie dels darrers anys. Clar que s'ha de dir que Heroes també és gran. Ambdues li passen la mà per la cara a Prision Break, que no m'enganxa en absolut.

Però no s'acosten a la meravellosa "X-Files", que estic redescobrint gràcies al pack de 61 (61!) cd's que em van regalar el meus pares. Els estimo, sí.

Doc Moriarty ha dit...

X-Files forma part de la meva adolescència.

Prison break m'agrada força, però no m'acaba de convèncer el final de la segona temporada.

I d'Herois m'ha decebut molt el darrer episodi. Massa crescendo per quedar-se en allò. Per sort, el nivell de la sèrie és altíssim.

Kesoytiza ha dit...

Boníssima la paròdia de Heroes que fa "Mad Tv":

http://youtube.com/watch?v=6O6rH9JoqM8

Això sí que són gags i no el que fan a Polònia ;-)

albert ha dit...

Aquesta parodia és: BRILLANT.

KamiKatze ha dit...

Doncs jo encara estic esperant que la Nikki i en Paulo surtin de sota terra en un moment o altre. Sóc el prototipus dolent de l'espectador de Lost: o em donen respostes o em canso d'esperar-les mentre em prenen el pèl. Això no treu que sigui una gran sèrie, l'és i m'encanta. Però ara travesso una etapa Heroes que m'omple de joia. Quin gran encert la reinvenció del serial. Ja era hora! (Ens esperen uns propers 5 anys plens de grans tresors argumentals).

El Gimene ha dit...

Per mi el problema de la tercera temporada de Lost és que alguns dels personatges que més m'estimo han perdut massa pes: Hurley (pes argumental, s'entén), Sayid, Kate, Sawyer... han deixat de ser protagonistes per ser comparses. Però si hi ha un personatge al que realment han putejat aquesta temporada és al meu jesucrist particular: John Locke. Ha passat de ser un profeta a ser un "zumbao" i el canvi crec que no li prova. Això sí, com ja apuntava en Doc, el final de la temporada ha obert tants camins i possibilitats narratives que ha redimit qualsevol error. Ha sigut una autèntica meravella perquè ha retornat tots els personatges allà d'on mai devien haver sortit. Sayid fent la guerra, Sawyer tractant malament la gent, Jack conduint el ramat, Locke sent l'autèntica veu de l'illa, Hurley demostrant que en els seus 130 quilos es pot amagar més estil del que tinguin dos guaperas de 65 i l'odiós Charlie... amb un clímax heroic absolutament sensacional que certament no es mereixia (una escena així només se la mereixerien en aquesta série en Jack, en Sawyer o en Locke). La que segueix perduda és la Kate, pobreta, cada dia queda menys d'aquella tia perillosa que ens posava catxondíssims...
I per la meva part estic com vós Doc. He deixat de necessitar respostes, he decidit gaudir del viatge. Sincerament, tinc por de les respostes perquè quan desitges tant una cosa i quan te l'has imaginada tants cops, al final, sovint, només queda lloc per la decepció.
Es nota que feia dies que volia parlar d'això, oi?
Només una cosa: com ha crescut en Walt en només 90 dies, eh?
Ah, dues preguntes: no té Prison Break la trama més agafada pels péls de la história de la tele?
No us ha fet emprenyar algun cop de tant patillera que arriba a ser?
Ja està.
Callo.

Rafael P. ha dit...

Kate Ryan es una cantante. Se apellida Austen. ;)