dijous, de maig 31, 2007

Sí, sí, sí, hem guanyat a París, d'Alfred Picó


Hi ha, d'entrada, un punt a favor de la novel·la de Picó: el seu distanciament, conscient, de la literatura catalana actual, la seva voluntat de gènere, d'exploració de terrenys nous en la nostra pàtria, però explotats de sobres en d'altres països culturalment més oberts.

La novel·la esportiva no és que no gaudeixi de reputació a Catalunya, és que no existeix. Alfred Picó (que ja va escriure Blai Grana, que no he llegit) escriu sobre un fet puntual (la victòria del Barça a París) i el viatge de milers d'aficionats a la capital francesa, entre ells l'autor. No filosofeja com ho pot fer en Nick Hornby, potser el màxim i millor exponent d'aquest tipus de literatura, però tampoc no resulta feixuc com en Vázquez Montalbán. No cal intel·lectualitzar el futbol, només cal disfrutar-lo.

Així, els lectors de Sí, sí, sí, hem guanyat a París, seran culés disposats a rememorar els instants dels gols d'Eto'o i Belletti més enllà de les cròniques esportives.

Sí, sí, sí, hem guanyat a París (un títol que no m'agrada gaire, ja que preferiria una cosa més directa com Saint Denis, Campions sota la pluja o El llarg viatge d'un culé a la recerca d'un somni parisenc) es llegeix d'una glopada. Directe, sense embuts i sense gaires complicacions, es converteix en la crònica d'un viatge, amable, simpàtica i senzilla, que potser peca de massa blanca (en una ironia de la vida).

He trobat a faltar una mica més de mala llet en la narració de Picó. Hi ha una sensació de bonhomia present en totes les planes que de vegades hauria estat bé trencar amb alguna bajanada. No hi ha sarcasme. No és necesàriament un defecte, però Sí, sí, sí... recorda a un capítol de Oh Europa!. De fet, la novel·la podria ser transportada la televisió molt fàcilment, sense gaires escarafalls de pressupost, com a complement perfecte per a la celebració d'un títol que, avui, sembla molt lluny.

Pot caducar la novel·la, veient en Paolo Maldini aixecant la copa a Atenes? Pot fer-se estrany, sí, però d'aquí a un temps ens agradarà recordar les batalletes d'aquella nit de maig, i la d'Alfred Picó serà tan entranyable com la de qualsevol amic d'aquells que van poder anar a l'Stade de France. M'hagués agradat llegir una mica més sobre el partit (que queda curt en proporció al periple), i menys sobre alguns personatges que no m'han acabat de convèncer (el senyor Pasqual, un pèl massa tòpic).

L'Alfred Picó és un cinèfil de pro, i això es reflecteix en la novel·la. Se li pot perdornar que li agradi Amèlie, però només per la seva fe blaugrana.

Sí, sí, sí, hem guanyat a París
, té el mèrit de ser un primer pas cap a la normalització del nostre país en el gènere literari esportiu. Esperem que l'Alfred el conreii amb més prolixitat, i que el Barça li doni motius per seguir escrivint sobre més victòries.

Encara que de les derrotes en poden sortir molt bones novel·les, també...


3 comentaris:

albert ha dit...

A mi els llibres de futbol, biografies de jugadors de 22 anys i de relacions entre holanda i el barça em fan una poca gràcia...

Anònim ha dit...

Recordo bé el dia, patiment i dolor, fins que les coses van canviar i vàrem guanyar.
De tota manera, jo cada vegada faig més esport ( dues maratons i 55 curses més, d'entre elles moltes mitges maratons )i en veig menys.
Cada vegada menys futbol, tot i que mai em perdo un partit del Barça. Però els jugadors són nens mimats, fa massa ràbia veure que tot i la gran vida que porten, no són capaços de lluitar com cal. És una burla al que es gasta una part important del seu sou per veure'ls, i que sent l'equip com una part important de la seva vida.

Diarreamental.nireblog.com

Anònim ha dit...

Els del madrit tindran més copes d'Europa pero mai han escrit una punyetera novel.la sobre les seves victòries. Ells tenen Camacho i Hugo Sánchez. Nosaltres, Guardiola i Oleguer. Gràcies Alfred per omplir de blaugrana les llibreries i prestatgeries del nostre país. Barça forever! Ronyamortis endavant!