dimarts, de juny 05, 2007

La cançó dels deportats, de Teresa Pous


El millor que es pot dir de la darrera novel·la premiada amb el Marian Vayreda del 2006 és que no molesta. De fet, és neutra com un got d'aigua dins una piscina.

He intentat llegir La cançó dels deportats des de l'abril, però sempre me la deixava a qualsevol racó, oblidada, sepultada per altres lectures més interessants com l'etiqueta de l'Herbal Essences o el catàleg d'Expomobi. No puc (ni vull) jutjar la novel·la en el seu conjunt, perquè l'he deixada a la meitat, però sí que puc fer-me una idea del que m'esperava.

L'argument era, a priori, interessant. Un metge barceloní de pares alemanys és reclutat per la Werhmarcht a mitjans de la Segona Guerra Mundial, i obligat a combatre sota pena de ser internat en un camp de concentració. Tots sabem que els camps de concentració donen molt joc en la literatura, com tots sabem que costa molt poc fer una novel·la avorrida. La cançó dels deportats ho és.

Sense emoció, amuntegant un clixé darrere un altre, acumulant copypastes de la situació bèl·lica del 1944 a París, Teresa Pous construeix un desencissador relat sobre un tipus pedant i nyonyo que no fa més que lamentar-se pàgina rere pàgina de la seva mala sort, mentre recita a Goethe i toca el piano melodies franceses. La història és d'un embafador que atabala, i a la pàgina 20 ja sents la necessitat que el capturin els russos i el cardin dins un stalag. En certa manera, em recordava a Tan lluny com els peus em portin, de Josef Martin Bauer, on el protagonista trigava més de la meitat de la novel·la en fugar-se, en una espècie de dilema hamletià que allargava innecesàriament la història. Però almenys aquella estava ben escrita, perquè el nivell de La cançó dels deportats és de redacció elemental d'EGB. No busco filigranes, ni grans escarafalls, però el monòton subjecteverbpredicat fa feixuga una lectura que no hauria de durar més d'una tarda.

Sap greu que sigui una història real, que és una cosa que no hauria de passar mai amb una novel·la.

La cançó dels deportats és una novel·la cursi, desaprofitada i decepcionant. Si algú la llegeix sencera i resulta que aixeca el vol i esdevé apassionant, que m'ho digui, sisplau. A mi se m'han passat les ganes.

2 comentaris:

albert ha dit...

Si algú la llegeix sencera diu... Despres d'aquesta crònica crec que ningú la començarà. Teresa Pous ja està esmolant els ganivets.

Marta-R. Domínguez Senra ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.