dimarts, de juny 19, 2007

Walking Paloma


El pallasso trist, a l'estela d'Stephen King.

El poder del Milikito és inquietant. No cauré en el tòpic de titllar-lo de Rei Mides, perquè no tot el que toca es transforma en or. Només cal veure infraproductes com Javier ya no vive solo o tots els programes de La Sexta fets en escenaris mastodòntics de la capital del imperio (irrepetibles, santiago segura, club de flo com a màximes misèries) per comprendre que Milikito no és infalible. La película Policía no va batre el rècord d'ET a les sales espanyoles, per molt que ara sigui un film de culte.


Vist avui no fa gràcia.

Però durant molt de temps va hipnotitzar aquest país, i ens va descobrir perles com Ana Obregón o la línia blanca del Ni en vivo ni en directo, on plagiaba el Saturday Night Live (costum que s'hauria de recuperar). El fill del pervers Miliki va decidir que la música era la seva gran passió (el recordareu tocant la campana amb los payasos de la tele), i es va llençar de pet al pop, per passar després, en una evolució natural, a la música clàssica. Amb esmoquin i vambes, és clar.



També es podria haver titolat: El cinismo.


VIP Noche, VIP Guay, VIP Naranja i VIP Cristal formen part del seu currículum, una explosió d'horteradisme a l'inici de les privades, que va desembocar en un dels concursos més carismàtics dels 90, El juego de la Oca (i la mítica frase d'Ángel Nieto tas pasao un pasote), amb la seva estimada i sexualment latent Lydia Bosch (a qui després fotria les banyes per apadrinar de Belén Rueda). Com un Xavier Cugat de nova fornada, Emilio Aragón picotejava de totes les arts, i no hi havia qui aturés la seva megalomania.


Oda a Lydia Bosch

I aquí venia a parar jo. La influència de la seva carrera musical ha arribat a racons indòmits. Greenday es va permetre fer una versió de Cuidado con Paloma que me han dicho que es de goma, i aquest humil doctor us porta el document:


2 comentaris:

set sota zero ha dit...

Tots els productes d'en Milikito són una barreja d'horterisme i ensucrament.Per sort ja fa temps que va decidir deixar de torturar-nos amb les seves cançonetes. Espero que sigui per sempre.

Anònim ha dit...

el caminar raru del milikito del video és pot veure com un plagi dels caminars idiotes d'en John Cleese al Monty Python's Flying Circus

cesc