dijous, d’agost 02, 2007

Alan Moore: l'escriptor sobrevalorat

Aquest guionista de còmics natural a Northampton és un dels paios més sobrevalorats en el seté art. Se'l considera una peça esencial en el desenvolupament de la narrativa moderna en el món de la vinyeta, però no és més que un il·lusionista, un fantotxe que usa cartes trucades i molts mocadors a la màniga per a enlluernar el públic amb espectacles buits de contingut.

Nascut l'any 53, va aprendre a llegir als quatre, i als sis ja confeccionava trencaclosques amb els llibres de son pare. Retallava pàgines d'un i d'un altre, i les ajuntava en un volum nou, creant barrejes delirants, encreuaments d'arguments de Verne i Salgari, amb fragments de Nietzche o de la Biblia. A la granja on va créixer va batejar tots els animals amb noms de personatges literaris, i amb 15 anys va calar foc a l'estable on havia reunit els porcs, les gallines, cinc vaques i un poltre que es deia Hawkins. En declaracions a la policia va al·legar que allò era literatura del passat, i que s'havien de començar de nou. Com que era inimputable, i els pares no van denunciar el seu propi fill, l'anècdota va quedar com una entremalidura (que repetiria amb 36 anys al zoo de Londres quan va enverinar dues llames i tota una familia de ximpancés amb arsènic).

Aleshores li va venir la dèria de la màgia, però el més a prop que ha estat mai de ser un verdader mag és en deixar-se grenyes i barba com un Merlín de pa sucat amb oli. Es rumoreja que durant anys va anar furtant gots de pinta de cerveza del pub del poble, amagant-los dins la tupida barba en el moment de marxar del local. Però sembla poc possible perquè també s'ha sentit a dir que odia el vidre. També odia els cargols, la tela asfàltica, el color caqui, els arbres de fulla perenne, els bolígrafs, el paper reciclat, els binocles i la humanitat en general.

Això no és obstacle perquè tingui la seva pròpia companyia teatral, The Moon and Serpent Grand Egyptian Theatre of Marvels, que es dedica principalment al mim tàntric, i contra els integrants de la qual ha anat a judici mitja dotzena de vegades.

En una habitació de casa seva hi ha set bicicletes que responen al nom dels set nans de la Blancaneus, i a qui alimenta amb greixos i llet un cop al mes.

Un tipus senzill, en el dia de la seva boda

Com a autor de còmics, Alan Moore està del tot sobrevalorat. Se'l jutja sobretot per Watchmen, una aproximació psicoanalítica als superherois, la seva única obra destacable. La resta són reciclatges de sèrie B que perviuen pel nom de l'autor.
V de Vendetta és una insofrible història infantiloïde que copia de 1984 i Un món feliç, però es torna pedant i espesa a mida que avancen les pàgines. Política ficció en ple thatcherisme que ni ha aguantat bé el pas del temps ni ha soportat una encara més dolenta adaptació al cinema. El dibuix és mediocre, per cert.

La Liga de los Caballeros Extraordinarios és un altre exercici de cocteleria pulp, que no vindria a explicar res (l'argument és estúpid), i que fagocita personatges populars de la literatura saxona (ni tan sols universal, així d'anglocèntric i imperialista és, malgrat que es vanaglorii del contrari) per a redimensionar-los. Cal dir que va aconseguir millors resultats cremant la granja amb els animals dins, perquè és una història prescindible, que té una continuació absolutament menyspreable, sense planificació argumental ni ganes.

Quin mèrit té From Hell? Resulta una còpia de l'Asesinato por decreto de Bob Clark, i no aporta cap nova informació, malgrat que va pel món d'obra documentadíssima. La seva visió sobre la investigació de Jack l'Esbudellador no és ni original.

La resta són productes que han anat passant amb més pena que glòria, que s'han aguantat en el mercat pel seu nom. El cicle de Tom Strong es deixa llegir per l'enorme qualitat gràfica de l'obra (cosa gens comuna, perquè en la bibliografia de Moore les il·lustracions són de nàusea), però que a nivell de guió és com les altres: molt soroll per no res. Molta idea rara que queda en esboç, i si hi grates trobes un forat enorme al darrere.

Aquest anarquista confés s'ha retirat unes quantes vegades del circuit comercial. Des de Ronya Mortis li farem una recomanació: canviï's el nom, faci's dir Jack Griffin, compri una capsa de mistos tamany familiar i tanqui's dins un graner. Segur que aleshores se li encén una bona idea.

6 comentaris:

Pansete ha dit...

En ampliar la foto en què apareix el senyor Moore casant-se amb la seva pròpia iaia, m'he adonat que en realitat es tracta del Josep Maria Pou amb la barba amb què apareixia al Rei Lear, model tipus "homeless extreme size".

Lo Gené ha dit...

Salutacions, estimat Doc.

Permeti'm que li digui que la calor estival -però amb tele nova-, li senta realment bé. Des de que ha tornat de vacances la seva mordacitat s'ha recuperat.

Sí, es un elogi.

Diarreamental ha dit...

Ai cinc dat Mur is da fakin namba juan.

Diarreamental

diego v. ha dit...

Estoy de acuerdo en casi todo. Moore creo un personaje que le ha devorado. Tiene obras buenas, si. Pero ni tantas ni, por seguro, todas. Ocurre algo curioso, por eso, con el barbudo ingles: o te gusta a ultranza o lo odias desde lo mas profundo de tu ser. Parece que no hay termino medio...

Questionaire ha dit...

Dues coses. Crec que, a més, té més d'una dona. I dos, a Herois li van plagiar diverses coses de Watchmen, definitivament, la seva millor obra.

MATEMATICO MARZAL ha dit...

Desconozco por completo la obra de este ZZ Topero de tres al cuarto, ya que no soy lector de comics. Pero si conozco sus adaptaciones al cine (aunque eso no prueba nada) y en TODAS suscribo la falta de originalidad y simpleza a las que aludes.