dimecres, d’agost 29, 2007

Wolff Parkinson White


I et despertes un diumenge a les 3:25 de la matinada i saps que no va bé. Tens el cor disparat, et falta l'aire per respirar, estàs desorientat i intentes tornar a agafar el son. La tarda anterior havíeu estat passejant per Sitges, fent fotografies als màstils de les barques que es retallen contra el la posta de sol al port, i ara és fosc i els batecs són tan forts i ràpids que et fan mal.

Per telèfon et diuen que no enviaran cap ambulància, que ets prou jove com per venir caminant o en cotxe, que segurament no serà res, un atac d'ansietat, que ves a saber si no t'hauràs fotut coca o alguna pastilla i ara t'espaviles nano, que ja saps com funciona això. Però ja no pots moure els braços ni les cames, estàs ajagut i marejat i ja dura massa, és esgotador, fins que a quarts de set veus els llums de la sirena per la finestra, baixes pàl·lid, com pots, i et diuen trànquil, que això amb un calmant se't passa, i tu ja no saps quantes valerianes t'has pres.

Entres a urgències caminant, el cor que no vol parar, i una infermera et col·loca quatre cables al pit, mira el monitor i surt corrent. Estaves més tranquil, ja ets a l'hospital i això ho arreglaran en un tres i no res, però de sobte apareix tothom a l'habitació: dos metges i mitja dotzena d'infermers que estan a punt d'acabar la guàrdia però que els veus molt neguitosos. Es deuen haver equivocat. Mires la pantalla i marca 239 polsacions per minut, i t'espantes.

Un metge i una metgessa es discuteixen davant teu. Taquicardia ventricular. L'estem perdent. Hay que meterle chispazo. Tu estàs boja? vols que s'en recordi de tu tota la vida? El perdrem.

Ell s'acosta la teva cara i et xiuxiueja, simulant una confiança que no té: t'hem d'aplicar una descàrrega. T'intentarem dormir però no hi ha temps.

Has tingut una vida feliç, i l'has disfrutat molt. T'enrecordes de la teva parella i de la familia, i penses que no ha pogut ser millor. Que estàs preparat. Que ha arribat l'hora de tancar la parada (amb aquestes paraules, tancar la parada, és curiós el llenguatge que et ve al cap en aquest moment), i que al cap i a la fi no ha estat tan malament. Què cony, ha estat molt bé. Curt, però molt bé. Els estimes i t'estimen, és l'únic que importa, al cap i a la fi.

I ja tens el gel fred al pit i una màscara sobre la boca, i veus com freguen les pales i te les acosten, i com tot el cos se t'il·lumina per dins, com una supernova, com si el Camp Nou encengués tots els llums per dintre teu, i crides mecagüenlahostiaputa i t'aixeques un pam de la camilla perquè encara estaves despert. Les neurones van bojes amunt i avall i demanes més més i més, però gires el cap i veus que la línia passa està en zero uns instants, i torna a 80. Somrius i et dorms.

Durant tres dies, en una camilla, intubat, monitoritzat, drogat i atontat, et diuen que has de ser conscient que et pots morir en qualsevol moment. Que el que tens és causa de mort sobtada. Diumenge, dilluns i dimarts. Matí i tarda. I pateixes més per ells que per tu. Veus les seves cares i fas broma, intentant alleujar una situació que no es pot alleujar.

Finalment dimarts et fan una prova i et deixen en una camilla al mig d'un passadís, sol. El metge surt i li ha canviat la cara. No és maligna. Es pot curar. Quan abans millor, però es pot curar. Dilluns t'operaran, i encara que hi haurà complicacions, deixaràs enrere tot aquest malson.

Però no del tot. Perquè hauràs après molt.

6 comentaris:

albert ha dit...

Glups! M'alegro molt que ens ho pugui explicar i que nosaltres ho poguem llegir.

Lo Gené ha dit...

M'ha deixat desencaixat.

jair d ha dit...

mestre, quan acabi amb aquesta addicció seva als hospitals serà vostè digne de dirigir el batalló de heartbreak ridge.
millori's, per l'amor de Déu.

Questionaire ha dit...

Glups. Això és d'ara o de fa uns mesos? Si és d'ara, faci's el favor de morir-se d'aquí a molts anys, cagumresèumetre, que encara ha d'acabar la trilogia del Montecristo!

Doc Moriarty ha dit...

No volia alarmar-los. Amb tot el tema del jugador del Sevilla se m'ha fet present una altra vegada l'angoixa d'aquells dies, que encara no havia escrit.

El 9 d'octubre farà dos anys.

Senyor Q., estic per la meitat d'una altra, però la trilogia encara haurà d'esperar.

Senyor Brillant, ¡¡¡sueco sueco sueco sueco!!!

Lo Gené ha dit...

Ostres Doc., el que no li hagi passat a vostè...