dilluns, de setembre 17, 2007

Hot Fuzz

Shaun of the Dead (traduïda aquí com a Zombies Party, sic) era alhora una paròdia i un homenatge a les pel·lis de zombies. Una comèdia compacta, molt freak, que barrejava el clàssic apocalipsis de morts vivents amb les historietes tipus Notting Hill a la perfecció. Edgar Wright, que havia fet la irregular sèrie de tv Spaced, i que ja s'ha col·locat al costat de Quentin en un dels trailers de Grindhouse, va apostar per trencar una llança a favor del cinema d'acció més burro, el de Michael Bay, Tony Scott o Kathryn Bigelow.

Arma fatal dura dues hores, i semblen dues pel·lícules diferents. La primera part, una hora, està farcida de diàlegs, és típicament british. Massa i tot. Nicholas Angel, un superpolicia de Londres, és enviat a un poblet perdut a la campinya anglesa perquè no para de deixar en evidència els seus companys. Allà, una vil·la que ha estat seleccionada dos cops com el millor poble d'Anglaterra, no hi passa res. Però res de res. El Comité de Veïns sembla preocupat per l'arribada d'un mim o per què els escolars porten caputxes, i els policies es passen el dia al pub, fent-la petar. Nicholas Angel es frustra, i veu conspiracions i perills on només hi ha bagatel·les, mentre el seu company de patrulla l'alliçona sobre els blocksbusters d'acció yankees.

És cap a la meitat del metratge quan la cosa no sols millora sinó que s'enlaira. Quan comencen els accidents, que dia sí dia també decapiten, fan explotar, perforen i matxaquen alguns veïns del poble. La investigació de Nicholas Angel, en contra de l'opinió de tothom (hi surten desde Timothy Dalton a l'Equalitzador), el portarà a uns descobriments esgarrifosos.

La última mitja hora de Hot Fuzz és senzillament magistral. No vaig parar d'aplaudir, amb llàgrimes als ulls, en cada una de les complicitats que hi ha a pel·lis tan dispars com El genet pàl·lid (brillant), Dos polis rebeldes o Le llaman Bodhi. Gamberra, desmadrada, explícita i britànica, asistim a una declaració d'amor a aquest tipus de cinema. Persecucions passades de voltes, empalaments, baralles cos a cos, trets a dues mans al més pur estil John Woo, mines explotant o aquell moviment de càmera tan Michael Bay al voltant dels protagonistes que fa posar els pels de punta.

2 comentaris:

Lo Gené ha dit...

Doc, veig que aquesta temporada ha canviat el futbol pel cinema. Hi ha sortit guanyant, potser tots hi sortiríem guanyant.

Questionaire ha dit...

Buf! Té bona pinta. A veure quan l'estrenen al cine... llàstima del doblatge de Madrid.