dissabte, setembre 15, 2007

Los mejores sketches de los Monty Python, d'Om Imprebís

I ara, una cosa completament diferent.

Imagineu-vos un espectacle que es digués "Las mejores escenas de Robert DeNiro", i que l'interpretés Mariano Alameda. L'actor faria el you talkin' to me de Taxi Driver davant un mirall, jugaria a la ruleta russa d'El Caçador amb un Christopher Walken imaginari, mataria un mafiós de tres al quarto embolicant el revòlver en un tovalló com a la segona d'El Padrí... i així durant una hora i mitja. Escenes magistrals que formen part de la història del cinema, recreades per Mariano Alameda, qui va ser Íñigo a Al salir de clase.

Amb la reintrepretació que les companyies Om-Imprebís fan dels gags dels Monty Python passa una cosa similar. L'original acaba resultant no tan sols insuperable, sinó a més inimitable. Les intencions són bones, però els recursos actorals dels espanyols estan a anys llum dels que usaven John Cleese i la seva tropa.

Los mejores sketches de los Monty Python es queda, doncs, en una estona simpàtica, amb alguns encerts però més defectes, que et farà somriure més d'una vegada, i alhora et farà enyorar l'original. Atenció a la semblança física dels actors, en alguns casos (com el de Gilliam), esfereïdora. Si, com qui escriu, teniu el flying circus sencer, ja veureu com en tornar a casa necessitareu col·locar un episodi.



La selecció de gags és, com a mínim, dubtosa. Sí és cert que la majoria són bons (i excel·lents), però n'hi ha molts de fluixos o que no venen a tomb de res. Els bons aguanten el tipus per si sols, però els mediocres fan aigües perquè l'ofici dels actors no acompanya. En el primer grup hi trobem grans clàssics (gairebé tots trets de l'episodi Full Frontal Nudity i de l'obra Monty Python at Hollywood Bowl) com el de La última cena, el del lloro o el de l'agència de viatges. Cal destacar l'adaptació de la memorable Lumberjack , en què es canvien els llenyataires per guàrdies civils. Trobo a faltar el ministeri de caminars estranys i l'oficina per a discussions, autèntiques fites de l'absurd encara per superar.



Com a punts febles està sobretot una manca de ritme intern dels gags (que no de l'espectacle), massa recitats i poc interioritzats, i la poca versatilitat dels actors, que condueixen a vegades els seus personatges cap a territoris més propers a Lina Morgan que a Terry Jones. Com una fotocòpia ennegrida en les cantonades és com queda aquest espectacle, que de totes maneres no es fa pesat en cap moment ni és un insult a la intel·ligència dels espectadors. Per fer justícia, s'ha de dir que la grada (amb les cadires adaptades especialment per a un dels gags) s'ho va passar teta i la gent va riure, aplaudir i col·laborar a cada minut.

També s'agraïa que, de vegades, s'interpel·lés el públic, convertint la funció en una representació més interactiva i, a la fi, més interessant. Un consell: quan us preguntin qualsevol cosa des de l'escenari, sigueu espontanis. Poseu-los a prova. Ells ho agraeixen i es trenca la cotilla de calc que l'sketch podia tenir fins el moment.

Perquè Los mejores... no deixa de ser un homenatge fet amb tota la bona fe del món, i això és més que lloable. Fins i tot si sortís Mariano Alameda vestit amb una armadura i un pollastre de goma a la mà, sempre podríem mirar el costat bo de la vida.

I ara és quan hauríeu de xiular.

2 comentaris:

albert ha dit...

Quan escoltava els anuncis a RAC1 d'aquesta obra pensava: "Això ha de ser cutre a rabiar.". Veig que no tant.

Questionaire ha dit...

Jo no sóc gens nostàlgic. Ans el contrari, crec que el millor està per venir, sempre. Però sí que és cert que els Monty Python es troben a faltar.