diumenge, de novembre 25, 2007

L'oncle Vània de Txekhov, per Oriol Broggi

Els drames, tret del Barça, no són el meu fort. De fet, m'interessen més aviat poc les històries de misèria, perquè prou que en tinc de veure'n cada dia com per anar a plorar altres d'inventades. Ho reconec, prefereixo les comèdies. I malgrat el risc que se'm titlli d'ignorant, no en tenia ni idea de l'argument d'Oncle Vània. Fet i fet, tampoc no és gaire cosa. Una colla d'arreplegats vagarejant i queixant-se que se'ls ha passat l'arròs. Sí, podreu dir que és un lament vital, un queixa per la inactivitat de la majoria, un cant a la individualitat, a l'enaltiment personal, i bla bla bla. Sí. I també podreu dir que està molt ben escrita. I ho està. Però no us enganyaré. M'avorreix bastant tot això. Ja em sé la cantinela.

No puc dir que m'ho passés malament, ahir, a la Biblioteca de Catalunya. Més aviat tot el contrari. Algun badall, un parell de llambregades al rellotge i un aclucament d'ulls al poc de començar, per la caloreta dels calefactors. No com alguna gent del públic, que va fer veritables capcinades. Però L'oncle Vània em va agradar. és un tipus de teatre sòlid, ben rodó, seriós, que no et deixa la sensació de pèrdua de temps.

Això, i que el marc era, recorrent als tòpics, incomparable. Una sala de la Biblioteca sota les claus de volta que simulava ser el pati d'una masia rusa: un arbre de fulles caigudes, una parell de butaques, una font i una taula tamany familiar. Els actors, vestits de lli a l'estil de la toscana (perquè a Rússia se'ls glaçarien els mocs), de colors crus, s'hi mouen a plaer. Cal agrair la direcció d'Oriol Broggi, que fa de l'escenari (rodejat per cadiretes de plàstic) un continu punt de fuga per a les interpretacions. Sempre pots veure-hi algú encarat a tu, siguis on siguis, una continua rotació d'actors amunt i avall, en una coreografia imperceptible però molt estudiada.

La il·luminació és un altre personatge de l'obra, així com la música. Escenes sota una llum d'oli, contrallums, clarobscurs, ocres per els capvespres i les albades, blavors per a la tormenta, el so dels grills, la calma d'una guitarra, els trons llunyans... tot plegat aconsegueix ambientar la història en el punt de melangia precís. L'indret, a més, hi acompanya, i si algú desconecta en alguns passatges (com va ser el meu cas), sempre pot deixar-se emportar només pels sentits.

En l'apartat actoral, hi ha certa irregularitat. D'acord que el tempo de l'obra requereix certa lentitud, però caldria advertir als actors que són vius, no zombies, com de vegades pot arribar a semblar (el primer cop que apareixen en escena és molt George Romero). Rosa Gàmiz està bastant bé, tot i que resulta poc creïble com a símbol de bellesa femenina. M'hagués agradat, però, que quan el doctor li diu que no la miri amb cara de sorpresa, ella l'estés mirant amb cara de sorpresa, i no de peix bullit amb els ulls clavats al terra. Però són coses del teatre seriós que no dec entendre, i demano disculpes per endavant per la meva ignorància. A l'oncle Vània li passa més o menys el mateix: d'aquí a aquí està esplèndida, com de cop esdevé inexpressiu. De l'àvia no parlo perquè em feia molta ràbia la seva presència (ja sé que no és gens objectiu, però ningú va dir que ho fós), i de la mare hi ha poc a dir perquè està tota l'estona com un estaquirot fumant i llegint. L'actor que encarna el professor Alexander aconsegueix que el seu caràcter malcarat se'ns encomani. Màrcia Cisteró, com a filla d'aquest darrer, està molt gran i broda el seu paper d'enamorada del doctor en secret.
El millor, amb diferència, és un Ramon Vila superb, amb una quantitat de registres fabulosa, capaç de canviar d'un a l'altre en un aclucar d'ulls. Un actoràs que hipnotitza amb la seva presència, com el metge talentós i idealista que interpreta.

L'Oncle Vània, amb direcció d'Oriol Broggi, val la pena. Tot i les misèries que reflecteix, o l'aire pessimista, o que el que ens expliqui no sigui res de nou. I, en acabat, al tornar a casa, parlant de quina és la petja que deixem en el nostre pas pel món, podrem somriure amb el gol de Bojan Krkic, un altre que no hi entén de drames.

2 comentaris:

Lo Gené ha dit...

No sé com ho fa que cada cop que redacta una crònica sobre el teatre, donen ganes d'anar-hi.

S'agraeix.

Questionaire ha dit...

Res, només volia dir-li que un amic m'ha passat aquest cap de setmana "Hot fuzz" (Arma fatal!!) i ha estat una de les millors pel·lis que hem vist en els últims temps! Gràcies per la seva sàvia recomanació!