dissabte, de novembre 03, 2007

Mil cretins, o el món vist des de l'esgotament

Que Quim Monzó és ara per ara un referent en la literatura catalana és indiscutible. El seu discurs a Frankfurt (molt ben facturat però conceptualment propi d'una redacció escolar) l'ha col·locat en l'ull de l'huracà. La sortida després de sis anys d'espera de la seva darrera obra ha arribat en el moment just.
I jo no l'havia llegit abans, ho reconec.
Seguia Quim Monzó en la seva vessant de guionista, des dels temps del mític Persones Humanes, però no he llegit res seu que no siguin els articles de La Vanguardia. Sempre tinc en ment fer-me amb el 86 contes, però per una raó o altra (mandra o oblit), ho vaig posposant.
L'aparició de Mil cretins era una excusa per trobar-me amb el Monzó escriptor.
I què voleu que us digui.
D'acord que no estic massa avesat a aquest tipus de literatura minimalista, de contes per anar a cagar, i que no sé molt bé com encarar-los. La majoria dels relats de Mil cretins em deixen fred. Són imatges, escenes o acudits que no acaben de conformar una història sencera, rodona. Són com pinzellades sobre un llenç blanc. No molesten, però tampoc acabo d'entendre ben bé què hi fan. Alguns contes són bastant simples, i els surrealistes esdevenen previsibles, que seria una de les condicions que el surrealisme no hauria de complir mai. El narrador sempre es mostra distant, com esgotat, gairebé apàtic.
És clar que els més personals, aquells en que el Monzó parla des de la veu pròpia, fan que valgui la pena llegir-lo. El senyor Beneset o Dos somnis són magistrals, i L'arribada de la primavera val el seu pes en or. Potser és que en aquest darrer els mecanismes d'identificació han funcionat de forma bastant intensa, però és que en contes com Una nit és impossible sentir empatia per un príncep blau dormilega. És en l'exploració de la vellesa i la decrepitud on Monzó pica molt alt.
Havia sentit que el seu estil era molt exigent, que es podia passar hores discutint sobre una coma o un adjectiu. He de confessar que no m'ho ha semblat pas: no són pocs els casos en que es produeixen reiteracions i redundàncies que juguen en contra de la brevetat del conte. O disgressions sobreres (el Miro per la finestra se m'ha fet etern).
En definitiva, un llibre molt irregular, però recomanable, que es menja com un sopar japonès, adés una melangia nigiri, adés la ironia d'uns makis, una sopa de miso recomfortant per aquí i uns fideus freds que no saps per què els has demanat.

6 comentaris:

Narval ha dit...

Jo també crec que no s'hi va matar gaire en el discurs de Frankfurt. Amb els contes, com els fa com a xurros, hi ha d'haver de tot.

albert ha dit...

El discurs sobrevalorat, clarament.

Pel que fa als contes, em passa el mateix. No m'agraden. No em venen ganes de llegir-los. "La magnitud de la tragédia" la vaig llegir fa un temps i em va agradar.

Pansete ha dit...

Doncs faci's amb "86 contes", tot i que el pot arribar a embafar (clarament prefereixo llegir-los en les seves edicions originals; "El perquè de tot plegat" és insuperable). I clarament també prefereixo "El millor dels móns", el penúltim de Monzó, a "1000 cretins", on vaig quedar molt i molt decebut de la segona part del llibre. Ara bé, n'hi ha contes (el sr. Beneset) ma-gis-trals.

Questionaire ha dit...

No sé si en Monzó arribarà mai a superar aquell conte del Millor del mons en què un pare passeja amb una bossa on hi ha el cadàver del seu fill.

Listo Entertainment ha dit...

"molt ben facturat però conceptualment propi d'una redacció escolar"

vaig pensar exactament el mateix en llegir-lo!
al meu cole també guanyàvem els jocs florals amb redaccions així!

i deu ser una bona putada que no t'agradin els contes del Monzó, pq no són pocs els escriptors de contes catalans sembla que intentin imitarlo :)

Anònim ha dit...

initially solvay monitor kofi siberian funskdks harnessing amindian explains franco nursing
semelokertes marchimundui