dimarts, de novembre 06, 2007

Primos lejanos

Un magribí d'uns cinquanta anys surt en pijama al replà, amb les lleganyes als ulls i la cara inflada per la son. A l'escala, en un edifici decrèpit del raval, no hi ha llum elèctrica
-Qué ha pasado? -li pregunta al veí, un avi del país.
-Un incendio, arriba.
-¿Los negros? -s'indigna-. Ya está bien. Esto no puede seguir así. Desde que viven los negros aquí arriba uno ya no sabe quien entra y quien sale. Si es que tenía que pasar algo. Si es que en este país dejan entrar a cualquiera.

Una parella jove de rumanesos de Transylvania fa un mes que s'han casat. Els veïns, albanokosovars, han entrat per la finestra i, entre altres coses, han robat l'anell de noces d'ell.
-No están siempre. A veces oyes ruidos y sabes que han llegado, a horas muy raras. Pero su ventana del baño da al nuestro y pueden entrar cuando quieran.


Un equatorià amb la cara amoratada i la camisa ensangonada. No pot ni obrir els ulls.
-¿Pero cómo se ha hecho eso?

-Estábamos tomando -aquestes històries sempre comencen de la mateixa manera- con mi mujer, su hermano y la mujer de este. Cuando mi mujer se levantó, yo quise cogerla para que no se fuera, mi cuñado se pensó que la quería pegar, y me dio una paliza.

-¿Cuanto habían bebido?
-36 cervezas.

-¿De lata?
-De litrona.
-Pero hombre de Dios, ¿por qué beben tanto?

-Es nuestra cultura.
-Pero eso no es bueno. Mire como ha acabado.
-Ya, pero es nuestra cultura y no vamos a cambiar.
El debat sobre la immigració és complicat. Qualsevol paraula s'ha de mesurar abans de ser dita, qualsevol proposta ha de ser estudiada amb cura, més enllà del debat demagògic que uns i altres porten a terme.

Yo no soy racista, pero... es la frase que més estic sentint en els darrers temps. Jo també l'he dit. Reconec que em resulta difícil acomodar-me a la societat catalana actual. Em resulta difícil veure panchitos mamats tot el cap de setmana, tirats pel carrer o endormiscats en terrasses de bar, tustant la dona sense remordiments. Em costa no mirar amb desconfiança quan, de nit, em trobo una colla de rumanesos, armenis o georgians d'empeus a la porta de casa seva, mirant qui passa com qui és l'amo del poble. No m'agrada que allà on abans hi havia vida de barri, botigues de sempre o bars on prendre una canyeta i una tapa, ara només hi hagi sabateries de xinesos. No m'agrada que hi hagi guettos de pakistanesos i moros, que només es facin entre ells, i que aleguin racisme quan se'ls recrimina res. M'emprenya que encara hi hagi gitanos que demanen una casa gratis perquè tenen molts nens i ho necessiten més que ningú.
Com tampoc estic a gust amb tota la colla de ninyatos que està creixent arreu. Txulos de merda criats a casa, de dits cremats per la pedra i l'encenedor, de parla + k wapa i ciclomotor de tub trucat. Maleducats, analfabets funcionals i amb una manca de sentit de l'autoritat flagrant. Són els que graven pallisses amb el mòbil i es passen el dia davant el mateix bar on passen costo, sense res a fotre, amb la música a tota castanya. Nengs que insulten els pares quan aquests no obeeixen les seves ordres. No els puc ni veure. I ja no parlem dels perroflautes. Però ningú no em dirà racista per això, perquè són blancs com jo.

Que hi hagi delictes és quelcom puntual. Tothom delinqueix, no és patrimoni de cap origen. Sí que sol haver-hi especialitats, bastant definides, però cap grup humà se'n salva (m'agrada molt poc parlar de raça, un concepte estúpid). El que no es pot negar és que hi ha cultures més agressives que altres. I que quan hi ha barreja de cultures (que no fusió, ni integració, sinó una argamassa indefinida sense i a la deriva), totes acaben pujant el llindar de la violència fins on el té la més agressiva. Fa uns anys, per la poca mobilitat i la falta de mitjans de comunicació, tot es quedava a casa. La violència estava engabiada en diversos focus que no es contaminaven. Avui dia, la violència és globalitzada. La manca d'un discurs clar, d'un debat serè sobre com afrontar aquesta nova situació, porta als extrems. Ni partits racistes que en defensen l'expulsió sistemàtica de tot allò que sigui forani ni defensors a ultrança de qualsevol immigrant pel sol fet de ser-ho.

No tinc solucions. Crec que en un parell de generacions la cosa s'estabilitzarà, que és el que sol passar en moments de gran moviment social. Però m'agradaria, de vegades, no sentir-me estranger de tothom.

10 comentaris:

albert ha dit...

Bravo.

Aquest és un d'aquells temes que sempre costen molt de tocar i que sempre en surts escaldat. M'encanta molt com l'ha escrit i m'agradaria que fos meu. Puta enveja.

cargol ha dit...

Efectivament, no hi ha cap solució clara ni que es pugui aplicar amb un cert èxit.Molts països que s'han trobat en aquesta situació abans que nosaltres han provat diferents sistemes d'integració que en un primer moment semblaven funcionar, des de la permissivitat cap als nouvinguts fins a la mà dura per part dels governs, però que al cap de més o menys temps ha resultat un fracàs.
Hi ha coses que no podem acceptar de ningú, ni dels d'aquí ni dels de fora i en canvi d'altres que mentre no afectin el nostre dia a dia no haurien de representar cap problema.De totes maneres reconec que és dificil de vegades sentir-se "de casa" i més quan la demagògia per part d'alguns partits i el "politicament correcte" ho enmerda tot fins al punt de reprimir moltes de les nostres paraules.Jo sempre dic que si em barallo amb algú i li trenco la cara, li trencaré igual si es diu Josep, Mohamed o Mitko, no pot ser que en un cas sigui racista i en un altre no.(perdó pel llençol)

set sota zero ha dit...

Una bona anàlisi, hi estic molt d'acord. El pitjor que es pot fer és no afrontar els problemes, perquè aleshores hi ha el terreny abonat pels discursos simplistes i irracionals, des dels que ho justifiquen tot i amenacen amb l'etiqueta de racista fins als que diuen autèntiques barbaritats plens d'odi contra tots els estrangers.

Pansete ha dit...

"Reconec que em resulta difícil acomodar-me a la societat catalana actual". Subscric la frase, però per sentir-me del tot identificat jo hi treuria un mot: "catalana". Suposo que em faig vell...

Aleix ha dit...

Un del principals problemes de tot plegat és la incapacitat per entendre quelcom tan fàcil com el següent: no som tots iguals.

Els que "ho fiquen tot al mateix sac" a l'hora de cagar-se en la immigració, no difereixen tant dels que ho fiquen tot en un altre sac a l'hora d'alabar-la. Un peruà que mamporreja la dona no és tant un peruà, com un fill de puta, i ha de ser tractat com a tal.

La mania benpensant-culpable d'associar "vingut de fora" amb "pobret sense sort que passa moltes penúries conseqüència de tants anys de colonialisme" ens ha portat a la paràlisi més absoluta i és clar, els fills de puta se'n aprofiten.

Perquè recordem-ho, els fills de puta son moltes coses, però tontos no, amb independencia d'on son pare hagués deixat prenyada sa mare.

Lo Gené ha dit...

De mi se n'enfoten quan parlo d'aquestes temes i bàsicament arribo a la mateixa conclusió. Vaig nàixer en una Catalunya que ara no reconec. No m'hi sento a gust ni amb els de dins ni amb els de fora. Em sento com si fos un apàtrida.

Amb els de fora estem cometent l'error de no deixar clar on són els límits de la nostra societat, i encara que passin generacions no millorarà. Exemples? França i la Gran Bretanya. La primera generació xoca, la segona s'adapta, la tercera torna als orígens. No canviarà per molt que ho vulguem.

Amb els dins el problema es una adaptació nefasta a les noves tecnologies però, sobretot, a l'era de la comunicació. Pares inútils que donen als seus fills de 10 anys un PC amb connexió a internet il·limitada, mòbils de nova generació que ni ells saben utilitzar, i cinquanta euros setmanals per a que no molestin. La falta d'implicació és total i absoluta.

Però ara per ara només sé que no estic a gust on visc. Que tot supera el meu espai vital, ningú m'ha preguntat res ni consultat res, em trobo amb unes lleis que envaeixen la meva intimitat i que toquen temes que ja tinc regulats per la meva ètica, que em tracten d'imbècil, i em sento presoner d'un sistema que no em coarta físicament, però psicològicament m'és una dictadura.

Si això és ser lliure, quina merda de llibertat.

jair d ha dit...

fact: els sudamericans no metabolitzen l'alcohol. ells ho saben. cada glop de birra els acosta mig pam al cementiri.

fact 2: per penjar aquest missatge, la paraula que he hagut de verificar ha estat HOMOFOBO. coses del random.

Divadelro ha dit...

Amen...
res mes a dir...

Questionaire ha dit...

En resumides qüentes, això és qüestió d'educació, més que no pas de raça. I jo tampoc no puc amb els nengs del tuning.

zoquete ha dit...

"estranger de tothom" sembla sinònim de "ciutadà del món" o a "viure sense pàtria", que tampoc sona tan malament...