dimarts, de desembre 18, 2007

El senyor Perramon, de Josep Maria de Sagarra

En aixecar-se el teló d’El senyor Perramon, la meva incultura em clava una cleca. M’esperava una ambientació de segle XIX, el casalot antic i mal il·luminat d’un garrepa clàssic, i em trobo de pet amb un bar de poble, de nevera Frigo i tirador San Miguel, taules Coca Cola i cambrer de mercadillo. Tant l’escenari com la roba pertanyen a uns indrets ben reconeixibles, aquells anys vuitanta de taverna amb serradures per terra.

Però tot s’espatlla quan obren la boca.

Es produeix un divorci entre el que veus i el que sents, una fractura que provoca la desconnexió automàtica amb l’obra. El registre emprat pels personatges és massa literari, massa alambicat, pel que representen. Veure un hortera en un bar de mala mort parlant en un català refinadíssim provoca esgarrifances.
Aquest divorci dura ben bé una hora. No hi ha ni ganes d’intentar una reconciliació, perquè a més tot plegat resulta massa avorrit. Al nostre voltant tothom riu a cor que vols, i tot plegat deu ser molt graciós, però no trobo més de quatre acudits solitaris enmig de diàlegs que són autèntics drames, enganxats amb slapstics mal resoltos. Qualsevol sitcom de mitja tarda té més enginy en resoldre les mateixes situacions. Certs actors (com Óscar Rabadán o el que fa de majordom) actuen com si fossin en una comèdia física de partir-s’hi, però hi ha més desgràcies que riallades, i l’efecte resultant és esquizofrènic. D’altres (com el qui fa de Fletxa) s’ho maneguen prou bé com per encaixar unes peces massa diferents.

Boris Ruiz, com l’avar Perramon, broda el paper central de la funció, i li imprimeix el caràcter necessari, acompanyat del físic adeqüat. És el motor de l'obra, i l'Atlas que no aguanta el pes amb un cos escanyolit com pocs.

Tot plegat, però, sembla forçat. La primera hora funciona a base de tòpics (el pare de la cofradia del puny, els fills díscols i enamoradissos, els voltors que cerquen la fortuna) anacrònics. Ni és creïble que l’amo d’un bar de poca volada acumuli una fortuna digna d’aquest enrenou, ni el reguitzell de matrimonis de conveniència, relacions pactades, besos robats, dots de la núvia, etc resulten versemblants en un context contemporani.

I quan creus que no hi pot haver més contrast, detectes certa grolleria que encara xoca més de front amb el text: la Carmeta, mig puta mig professora de dansa, és un personatge que aporta més aviat poc; el Simonet, un home amb down vestit del Barça que mai abandona l’escenari, és el recurs a la comèdia fàcil. Els crits se succeixen un rere l’altre, i l’obra adorm.

Ja fós per la calefacció, pel cansament, per l’avorriment o per tot plegat, se m’anaven tancant els ulls, fins que va començar el darrer acte.

I hom es pregunta per què no ho havia fet abans.

Boris Ruiz trenca la quarta paret i interactúa amb la platea. Com en un espectacle de varietats, el personatge es fon amb el públic i trenca la cotilla del text. L’obra comença a esbojarrar-se i esdevé un vodevil amb tots els ets i uts. Personatges que no són el que semblaven, corregudes amunt i avall (no em malinterpretin), malentesos, dobles jocs, bla bla bla... L’slapstic aquí no desentona, i les paraules s’han rebaixat fins a un nivell més popular. És una llàstima que no s’hagués apostat per aquesta línia des d’un principi (per molt que sigui una adaptació lliure de L’avar de Moliere que es va fer tenint en Capri com a actor principal), en comptes d’aquesta barreja de gèneres que ni és carn ni és peix. El darrer acte resulta simpàtic, forçadíssim argumentalment, i deixa un regust final no tant dolent per una obra que durant més d’una hora ha resultat ser un autèntic fiasco, del tot garrepa en rialles.

Eto'o marcarà dos gols aquella mateixa nit, en la seva reaparició davant el València. S'hauria de fer una obra d'aquest paio que col·lecciona cotxes de luxe i té reparteix talent als porters rivals.

2 comentaris:

jair d ha dit...

doncs jo la volia anar a veure només pel boris ruiz, que és l'ed harris català.

Doc Moriarty ha dit...

Collons! El fill bastard de Peter Cushing i Rick Moranis val, però... Ed Harris?