dimarts, de desembre 11, 2007

Jesucrist era marica (i altres contes), de Jair Domínguez

He començat aquest escrit mitja dotzena de vegades, perquè no sé bé com abordar-lo.

Què puc dir del Guionista Brillant que no hagi dit ell mateix a través del seu blog? Per on començo la disecció d'una obra tan estranya com el recull de contes sota el títol de Jesucrist era marica.

Per evitar usar una vegada i una altra la paraula provocador, la substituiré per mots que continguin la lletra k.

La sensació que desprén la lectura de Jesucrist... és de vell conegut. I quan dic vell, ho dic en tots els sentits, inclós el vell del racó. Són històries que ens sonen familiars, perquè les hem sentides mil vegades de la boca del Senyor Acracio. De fet, és un plaer krishna llegir-la amb la veu del memorable ancià.

Són històries de traç gruixut, amb menyspreu pels detalls i per la coherència interna del mateix relat: són petites peces klauskinski autàrquiques que s'autofagociten en una endogàmia caníbal.

Jair Domínguez reaktor el lector, primer imposant les seves pròpies normes (com l'absència de majúscules), i després destrossant les bases de la narrativa, convertint el clàssic inici nus i desenllaç en una ruïna inservible. Quan comença la història, el lector no sap si acabarà llegint sobre allò que s'ens explica o qualsevol altra cosa remotament imaginable. Jair Domínguez s'apropa a Donald Barthelme en la seva concepció dels arguments, amb altíssimes dosis de surrealisme (personatges que no venen a tomb de res, vedells acadèmics, anacronismes costumistes...), però ho barreja amb una kukluxklan estètica cartoon. La majoria de situacions es resolen a cops de piano, clatellots decapitadors i morts sobtades, en el millor estil Ibáñez.

Tanta masotkleiner pot arribar a empatxar, així que la lectura s'aconsella pausada, degustativa, per no barrejar-ho tot i confondre relats. En el meu cas, sóc incapaç de distingir molts dels contes uns dels altres, un cop llegits, i centenars de personatges comparteixen una cosmogonia comuna que, ben pensat, converteixen aquest aplec d'historietes en una novel·la absurda.

El guionista brillant agafa referents de tot arreu, des de la cultura popular catalana (vet aquí Guifré el Pilós) fins a la cultura pop de la generació posterior al franquisme (Son Goku n'és l'exemple més clar), de personatges reals (Mozart o el mateix Jesucrist del títol) a biografies inventades (gran Josué Vilaplana), i els aplica una coctelera tan bèstia com una màquina de bukkakes.

Com en tot llibre de contes, el resultat és irregular, però molt satisfactori. N'hi ha de millors i de pitjors, de més aconseguits i alguns que semblen fets per sortir del pas. S'hi troba a faltar alguna correcció d'estil, però és una esquerda bastant superficial, i no farà caure l'edifici. I sobretot, el millor: fa riure. Jesucrist era marica (i altres contes) és per trencar-s'hi, i és kraken a rabiar.

Sobre les mancances, que parla de la indústria cinematogràfica de Madagascar, és la meva història preferida. Egipte i Humor nazi són descollonants. Pel·lícula de detectius és pur Lynch, un dels ídols de l'autor. El follagallines hauria de ser un clàssic de la literatura catalana contemporània.

Un consell: vigileu en llegir-lo al metro o fer-ne fotocòpies; qualsevol que guipi el títol o la portada us fotrà una mirada comprometedora.

Ja fa temps que sabíem que l'odi empordanès no caduca. Ara sabem que el talent tampoc.

3 comentaris:

Cruce de Cables ha dit...

Sentenciat per vida. Marc, quan treballes?. Teniu profilers, em sembla que no.
A veure si ens veiem vestits de negre aviat, i enviam un mail que el teu no se on para.
El meu català es montillenc.
Peto d´amic (Un beso de amigo) de Juan Madrid

Josep Andreu

Lo Gené ha dit...

Bona ensabonada.

L'anava llegint al portàtil a les hores mortes de la biblioteca, fins que vaig decidir imprimir i enquadernar-lo a la copisteria de la facultat. Va anar així:

(deixo el pendrive a la senyora de la fotocopiadora)
- Nen, quin arxiu és?
- Jesucrist era marica.
- Què?
- Jesucrist era marica i altres contes, és l'únic que no està dins de cap carpeta.
- Ah...

Brutal la cara de la senyora, brutal.

albert ha dit...

Jo també els tinc impresos i els llegeixo bo i cagant. Escolti, són genials per riure i cagar. Una explosió de sensacions.

Per cert Doc, passo a detallar tots els mots que no sé com s'ho fa per colar en un sol post:
autàrquiques, endogàmia, costumistes, cosmogonia, autofagociten, anacronisme.